dimarts, 23 de desembre de 2008

diumenge, 21 de desembre de 2008

Córrer l'andola (sempre Raimon)



Avui, mentre anàvem amunt i avall amb el cotxe he posat un dels CDs de cançons de Raimon que sempre m'acompanyen. Una vegada més, i cada vegada més, he pogut constatar la gran qualitat del nostre cantant.
És veritat que Raimon ha estat una fita paradigmàtica de la lluita democràtica i d'alliberament nacional que és va desenvolupar contra el franquisme i durant la transició política, però el seu encasellament exclusiu com a cantant protesta (amb aquella brama de desgarrat, tosc, elemental, que alguns s'han entestat en adjudicar-li ) ha estat profundament injust i reductiu.
Contrariament a això, al meu parer, Raimon és potser un dels músics més fins i un dels rapsodes més irreprotxables que ha donat aquest període històric i la seva aportació artistica és encara avui plenament vigent.
Cada vegada m'emociona més la seva delicadesa, la sonoritat, la claredat i modulacició de la seva dicció i aquella manera tan humil com digna que té de dir el text sense mistificar-ne la cadència ni suplantar el protagonisme essencial del poeta.

A LLetres.net he trobat aquesta magnífica descripció del cantant que va escriure Josep Pla, dins la sèrie "Retrats de passaport".

dissabte, 20 de desembre de 2008

Comuna presència (versions de René Char, 18)


El refugi malmès

De sempre he estimat sobre un camí de terra la proximitat d’un filet d’aigua caiguda del cel que ve i va percaçant-se sol i la tendra matusseria de l’herba mitjana que un munt de pedres atura com un revés obscur posa fi al pensament.
(Le nu perdu)

divendres, 19 de desembre de 2008

Je me souviens... (de la pilota de carrer)

De l'expectació i la cridòria
de la gent que s'aglevava
als cantons i a les voreres
per seguir les partides
de pilota que s'armejaven
al carrer del costat de casa.

dimecres, 17 de desembre de 2008

Nit de lluna



Dorm el nauxer,
sobre el jaç de la cendra
llisca l'absència
.
.
prenya el món esvaït
un besllum de lluerna

dijous, 11 de desembre de 2008

Córrer l'andola (el repte cibernètic)

La tercera sessió del curs Fomentar la lectura en la societat del coneixement, realitzada el proppassat 29 de novembre a Alzira, es va iniciar amb una xerrada de Laura Borràs (professora dels Estudis de Llengües i Cultures de la UOC i Directora del grup de recerca Hermeneia, de la mateixa universitat) , que duia el títol de “Panoràmica: llegir en l’era digital. Un altre ensenyament és possible”. Seguidament, es va desenvolupar un taller pràctic d’elaboració de wikis a càrrec de Josep Ll. Ruiz i Sergi Mestre, del grup Novadors.
La xerrada, ben complementada pels documents que ens lliurat posteriorment – “Panorámica: llegir en l’era digital: un altre ensenyament és posible”, de la mateixa L. Borràs i “El repte del cibertext: ensenyar literatura en el món digital”, del profesor finès Raine Koskimaa – fou realment una síntesi ben interessant sobre el que va a suposar, i suposa ja, la "revolució cibernètica" com a peça essencial d'un canvi de model civilitzatori i es desenvolupà a partir de dos eixos temàtics: d'una banda, la importància del nou paradigma sociotècnic que significa Internet i les innovacions substancials que comporta en els àmbits cultural i educatiu i, d'altra banda, el fenomen emergent de la literatura digital, el canvi que suposen els cibertextos respecte de la literatura “tradicional”.
La professora començà definint el moment actual com a canvi de paradigma, amb els consegüents posicionaments contraposats que això genera sempre, des del pol de l’actitud comprensiva ( i fins i tot des de l’acceptació acrítica, afegiria jo) fins a l’actitud de sospita, de prevenció, conservadora d’arrel i descalificadora a priori.

A continuació, passà a descriure les propietats de l’espai virtual i dels mitjans digitals que hi operen, trets que, em va semblar, guarden una relativa correspondència amb els que caracteritzen la" societat líquida": lleugeresa i ergonomia; conductivitat, accessibilitat, actualització, deslocalització o interactivitat; volatilitat, amòrfia o dissolució; sensorialitat, cooperació... Vaig trobar que aquestes pinzellades apressades recuperaven, paradoxalment, alguns del trets elementals, primitius, de l’evolució humana: oralitat i llenguatge icònic, fragilitatat i provisionalitat del discurs, interacció directa, aprenentatge a través dels sentits, nomadisme... Sembla com si, en realitat, tots i els avanços que ens fan rodar el cap, sempre estiguéssim voltant - això si, en espiral - sobre les mateixes fites essencials.

Finalment, per afrontar aquest “canvi profund” - que toca de ple el món educatiu - de manera que els avantatges d’internet suposen un valor afegit, i no només una infoxicació, la ponent va plantejar que calia la tasca (coordinadora, tutoritzadora, mediadora...) del professor, no en el sentit tradicional d’aportar informació, sinó amb la funció més complexa de subministrar a l’alumne les eines i els processos que li permeten “transformar la informació en coneixement i el coneixement en acció”, és a dir, formar l'alunmat en el judici crític, aportar materials, ( aquí és fonamental l’hipertext o cibertext), eines i espais d'interacció (com els blocs o les wikis que hem començat a treballar en aquest curs) i procediments didàctics potents, amb un propòsit integrador, que potencien la reflexió, la cooperació. i que possibiliten que el procés d’ensenyament-aprenentatge transite de la generalització a la personalització i del consum a la creació.

dimecres, 10 de desembre de 2008

diumenge, 7 de desembre de 2008

Córrer l'andola (firetes de nadal a Dénia)



Aquest dissabte pel matí vam anar a Dénia per fer una plàcida passejada per les firetes del joguet i medieval que ja fa uns anys s'instal·len en aquests primers dies de desembre.
Feia un oratge esplèndid i els carrers estaven animats però sense la massificació de la temporada alta del turisme. L'ambient era molt agradable i relaxant. Tot convidava a deixar-se dur per les grates sensacions que ens arribaven a travès de tots els sentits: mirar, olorar, tocar, tastar, escoltar...
I demorar-se aquí i allà, prendre un vinet en algun celler i anar a dinar, finalment, en alguna tasca o restaurantet amb encís del casc antic.
Així ho vam fer.

dimarts, 2 de desembre de 2008

Literatura


La literatura existeix en tant que esforç per dir allò que no diu ni pot dir el llenguatge corrent; si signifiqués el mateix que aquest llenguatge corrent, la literatura no tindria raó de ser.

Tzevan Todorov

dilluns, 1 de desembre de 2008

Comuna presència (versions de René Char, 17)



El vidre de la finestra
Pures pluges, dones esperades,
El rostre que eixugueu,
de vas ofert als turments,
És el rostre del revoltat;
L'altre, el vidre del satisfet,
tremola davant la llar de foc.
Jo us estimo misteriosos bessons,
sóc a tocar de cadascun de vosaltres;
m'endanyo i sóc lleuger.
Les matinaux

dissabte, 29 de novembre de 2008

divendres, 28 de novembre de 2008

Córrer l'andola (Els natius digitals)




Des del curs Fomentar de la lectura en la societat del coneixement, ens passen un document per a comentar. Es tracta d’una entrevista a Adam Griego, bibliotecari de la Universitat d’Stanford (EE.UU.) publicada a la revista Educación y Biblioteca (nº 167, setembre-octubre de 2008). L’he llegida amb interés creixent perquè l’entrevistat hi va desgranant la seva experiencia i les seves opinions d’una manera entenedora i sintètica.
El primer que m’ha cridat l’atenció ha estat un terme que m’ha semblat ben suggeridor, el de natiu digital referit a aquells nascuts després del 1980 (en les societats desenvolupades, s’entèn) en un món embolcallat ja per una progressivament més densa i poderosa teranyina informàtica, en contraposició a la resta d’humans –entre els quals m’hi compto- que ens hem anat convertint en inmigrants digitals.

Adam Griego ens traça detalladament el perfil d’aquests joves, la seva estreta i intensa vinculació a l’espai virtual d’internet: Passen diverses hores diàries davant l’ordinador, tenen una preferència acusada pels documents audiovisuals en detriment de la lectura convencional, la seva font gairebé única d’informació són els cercadors (generalment el google) i això pot comportar, sovint, un important dèficit qualitatiu ja per manca de capacitat per a navegar de forma eficaç, no avaluar la informació i tenir una actitud “beata” davant aquesta única font de coneixement, que podríem resumir amb la frase “si no està a internet, no existeix”.
Front a aquest fenomen la biblioteca tradicional corre el risc de ser desplaçada, en l’àmbit universitari i també en els altres, cap a un lloc secundari, alternatiu, a l’hora de la informació i de la formació dels estudiants. Tanmateix, per a Griego, això es pot convertir, a la vegada, en un repte ben engrescador, en el sentit d’anar bastint un model alternatiu, innovador de model bibliotecari que incorpori un poteni servei on line capaç d’atendre les noves exigències i estar operativa les vint-i-quatre hores del set dies de la setmana (7x24), a l’ensems que orienta i facilita informació complementària i de qualitat (accessos restringits, portals que organitzen la informació, actualització permanent...), construeix espais per a la interacció participativa en els àmbits de la formació (ensenyar a aprende) o la recerca i, finalment, s'adeqüi a les necessitats de la complexitat creixent de les societats modernes (amb programes que incorporen el tractament de la diversitat, una una atenció específica a les necessitats d’unes minories cada vegada més visibles i actuants)

Potser no hauria d’haver-me sorprès gens, ja que les biblioteques compleixen també amb una funció educativa, però la veritat és que m’ha sobtat el fort paral·lelisme que hi existeix amb la problemàtica actual de l’ensenyament. Paradoxalment, la potència abassagadora que van prenent les noves tecnologies de la comunicació; si aconseguim de bastir un nou model educatiu que les integre harmònicament, poden coadjuvar a una major influència del sistema educatiu i a una potenciació de la tasca de l’educador.

dijous, 27 de novembre de 2008

Intuïció

Provem per mitjà de la lògica, però descobrim per mitjà de la intuïció.
Hemri Poincaré

dimarts, 25 de novembre de 2008

Dénia: Record dels nostres maulets


Com cada novembre, recordem els lluitadors que, a la ciutat i al castell de Dénia, mantingueren en alt la senyera dels drets nacionals dels valencians fins quasibé l'aniquilament.
Una resistència que es prolongà fins el 17 de novembre de 1908 en què es veiren forçats a la capitulació front a l'exercit borbó, desmesuradament superior, que comandava el general D'Asfeld. La ciutat va ser tan delmada que, com relata l'historiador Chabàs, va quedar reduïda a "solo treinta y seis vecinos ancianos y pobres"

dilluns, 24 de novembre de 2008

Novel·la moderna


El veritable protagonista d'una novel·la moderna no és l'heroi que encarna un destí exemplar, sinó el soroll complex i dispers que el rodeja, la boirina que només es percep sense allarga vistes, les paraules soltes que arriben en una oïda dèbil i perceptiva.

Juan Villoro

dilluns, 17 de novembre de 2008

Córrer l'andola (Afganistan esclata i només Buda hi té vergonya)

(foto de Paula Bronstein. Magazine, 9-11-2008)

El passat dissabte vam veure la pel·lícula Buda estalló por verguenza de la jove directora iraniana Hana Makhmalaf. Ens l'havien recomanada i realment teníem ganes de visionar-la.

Els amics que ens n'havien parlar, així com les valoracions que després hem vist en alguns els mitjans de comunicació, la qualificaven de "menys dura", més "tendra" i fins i tot, d'alguna manera, més "esperançada" que Cometas en el cielo. Res més lluny d'això, des del nostre parer. Aquesta hstòria en clau simbòlica, que construeix una mena d'al·legoria atròç de la realitat afgàna a trevès d'una història contada des del món dels infants ens va colpir extraordinàriament.

La pel·lícula respira, certament una aurèola de màgia i innocència que ens enganxa hipnòticament en el viatge odisseic que empren la petita protagonista (tan fàcil com és que els infants facin malbé una pel·lícula amb la seva sobreactuació, i aquí, on sembla que tots els actors i actrius són no professionals, la interpretació és prodigiosa) a la recerca de l'adquisicó de la lectura i de l'accès al món consolador i engrescador dels contes, de la literatura. Però que, precisament per contrast amb aquest món que pot ser tan pur com el de la nena i tan pervertit com el dels nois que s'emmirallen en els adults, la pel·licula ens mostra la realitat actual de l'Afganistan, un radical sense futor per a la gent atrapada entre el fanatisme fonamentalista i l'agressió tan prepotent com hipòcrita del països occidentals, i aconsegueix vehicular d'aquesta manera una de les històries més demoledores que he conegut mai.

L'espai, amb aquells pobles convertits sistemàticament en runes, les vivendes-coves d'una elementarietat absoluta, les escoles entre marges o, només flirers de pupitres arrengletats a les voreres del riu efrontats a una pissarra..., ens semblà també un lloc simbòlic, absurd, com un àmbit de ficció que volgues simbolitzar la precarietat del país real. Però uns dies després, per casualitat, vaig llegir un reportatge magnific reportatge sobre Afganistan, sortit al magasine (el dominical que distribueix, entre altres, el diari Levante-EMV) del 9 de novembre, escrit a partir de les fotografies de Paula Bronstein, una fotògrafa nord-americana associada al grup Getty Images sobre la vida quotidiana a l'Afganistan i, de sobte, vaig veure, entre atret i horroritzat, que es corresponien exactament amb l'espai de destrucció i de desolació quintaessenciada que ens mostra la pel·lícula. Una col·lecció fotogràfica que s'ha guanyat l'atenció preferent en el desenvolupament de Visa pour l'image , el prestigiós certamen fotogràfic que se celebra a Perpinya

Tant quan vaig veure la pel·licula com quan he mirat les fotos i he llegit el reportatge, a mi - com a Buda- també m'ha fet vergonya.

diumenge, 16 de novembre de 2008

Je me souviens... (de l'era de trillar)


De l'era blanca i solejada,
tràfegada de barrets
i mocadors,
i de la veu voltejant
trilla que trilla, que no n'hi ha
una altra, que no n'hi ha
una altra com la seua filla.

divendres, 14 de novembre de 2008

Comuna presència (versions de René Char, 16)



La ruta pels senders
Els senders, els clivells que allarguen invisiblement la ruta, són l' únic camí nostre, per a nosaltres que parlem per viure, que dormim, sense entabornar-nos, sobre el costat.
La parole en archipel

diumenge, 9 de novembre de 2008

Córrer l'andola (fomentar la lectura en la societat del coneixement)



Ahir vam assistir a la segona sessió del curs Fomentar la lectura en la societat del coneixement que es desenvolupa a Alzira organitzat per la Fundació Bromera.
A partir de la web de la fundació, Rosa Mengual ens va fer un ràpid però ben interessant passeig per diferents recursos digitals per al foment lector que podem trobar a la xarxa. A continuació, Joan Carles Girbés va aprofitar la presentació del seu bloc, Tirant a cap, per fixar amb unes ràpides pinzellades un marc introductori al fenomen dels blocs personals, tot i donant-hi a conèixer un llistat representatiu de blocs literaris valencians actuals.
Després de la pausa per esmorzar, Josep Ll. Ruiz i Sergi Mestre, del grup Novadors, desenvoluparen durant dues hores llargues un taller molt dinàmic en el qual l’alumnat participant va poder crear el seu propi bloc, a la vegada que accedia als coneixements bàsics per al seu desenvolupament. El matí va passar molt ràpid i les activitats em van semblar interessants. Encara que moltes de les coses treballades ja eren conegudes per mi, en vaig treure profit de la metodologia emprada i vaig poder conèixer materials interessants. La propera sessió se centrarà en dues qüestions prou desconegudes per a mi: l’aprofitament de les tecnologies digitals per al foment de la lectura entre els joves seguit d’un taller de creació de wikis, una eina que, de ja fa temps ja intueixo, tot i conèixer-la encara d’una manera molt deficient, que pot resultar particularment potent a l’hora de desenvolupar processos d’ensenyament-aprenentatge.
D’un temps ençà em temptava obrir un nou tema en aquest bloc, escriure alguns posts centrats - a partir de la meva experiència personal i autodidacta - en l’àmbit de les noves tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). Aquest curs ha suposat l’impuls decisiu per provar d’encetar-lo. I he pensat començar recordant les fites essencials en la meva implicació en l’ús d’aquestes tecnologies (eines i programes informàtics, correu-e, navegació, creació d’espais comunicatius propis com webs o blocs, canals personals de contingut audio-visual, àmbits de gestió i de publicació de documents, forums o comunitats virtuals...).
A la base d’aquesta progressiva afecció hi ha, és clar, la tasca escriptora. En aquest sentit, situaria el període de canvi de segle (els anys 2000 i 2001) com un moment decisiu en el meu accés al “món d’internet”, amb la meva participació incipient com a articulista d’opinió en la fase inicial de l’edició comarcal de Vilaweb-Dénia o l’engegament, juntament amb l’amic Tomàs Llopis, d’una web rudimentària on, durant un temps hi penjàrem els articles satírics que signaven conjuntament en la premsa comarcal amb el pseudònim de “la Fam & les Ganes de Menjar”.
Però segurament ha estat més important encara el meu propòsit, ben primerenc, d’anar integrant aquests potents recursos tecnològics, que hom sembla haver convingut en anomenar noves tecnologies de l’aprenentatge i la comunicació (TAC), en la tasca educativa. Un interés que arriba al seu punt d’inflexió qualitatiu el curs 2003-2004, a l’IES d’Ondara, amb les primeres provatures d’anar confeccionant una pàgina web d’ensenyament-aprenentatge de llengua i literatura, Calaix de llengua, que ha continuat en els cursos posteriors, ja a l’IES de Teulada, obrint-se, amb major o menor fortuna, al conjunt del departament de valencià. Aquesta tasca d’incorporació de les TAC a l’activitat docent va cobrar una intensitat significativa el curs 2006-2007, amb l’inici d’Imaginari, un bloc educatiu pensat com a eina bàsica de desenvolupament de l’assignatura optativa de Valencià: Llengua i Imatge que va guanyar el segon premi del concurs Futura d’edublogs de la Universitat de València.
Aquesta iniciativa va demostrar un gran rendiment i ha tingut continuïtat fina al present curs en què m’he proposat d’ampliar-la a d’altres assignatures, especialment l’àmbit lingüístic i social del PDC.

divendres, 7 de novembre de 2008

Del jazz


Del jazz he aprés tres lliçons que després he aplicat als meus llibres: ritme, harmonia i improvització.


Haruki Murakami

dimecres, 5 de novembre de 2008

Córrer l'andola (Se'n va l'estiu, torna el bon cinema)



És un conhort que, amb l’acabament de l’estiu, torni el bon cinema.

Així, durant el més d’octubre ja hem pogut comptar amb la represa de les diverses programacions de cinema de qualitat què, malgrat la precarietat que ja hem comentat en altres ocasions, es desenvolupen a la Marina Alta: Les sessions que, a Benissa, duu endavant el col·lectiu “La finestra indiscreta”, el “Pego Film Festival” i les diferents propostes dels cine clubs “Pessic” de Dénia o “El seté segell” i “La nit de la Iguana” de Xàbia. (continuadors, en certa manera, d’aquelles iniciatives modèliques que ompliren la comarca de bon cinema durant la transició política, el cine-club “Berlanga” de Gata i el Cine-club “Segle XX” de Pego).

Els nostres condicionaments de temps disponible fan que acudim, sobretot, a veure les projeccions del “El setè segell”, al cinema “Jayan” de Xàbia. Els tres primers caps de setmana hi hem pogut veure tres magnifiques pel·lícules europees – Caos calmo (Italia), Deux jours a tuer (França) i Una palabra tuya (Espanya) curiosament enllaçades pel mateix tema central de la mort o, millor encara, l’impacte que aquesta té sobre els que seguim vivint, com un forat negre, inabastable i incomprensible, que pot remuntar-se cap al passat o engolir-se el futur.

A Pilar i a mi ens agrada escriure, només tornem a casa, sobre el mateix paperet explicatiu de la pel·lícula que hem agafat a l’entrada del cinema, unes brevíssimes frases valoratives, que intenten defugir tota reflexió per plasmar només la primera impressió que ens ha produït la pel·lícula. Heus-les aquí:

Caos calmo
Pilar: “Deliciosa manera de narrar”
Carles: “Una mica màgica, entendridora”

Deux jours a tuer
Pilar:”L’hagués volguda més francesa”
Carles: “Trepidant, sorprenent”

Una palabra tuya
Pilar: “Tristíssima de principi a fi, tot i tenir un suposat ‘final feliç’”
Carles: “Un realisme, o hiperrealisme, cruel... I aquests mons conviuen amb els nostres!”

La quarta pel·lícula d'octubre ha estatVicky, Cristina, Barcelona. Finalment, la vam poder veure ahir i aquestes són les nostres apressades impressions:

Pilar: "Una gran pel·lícula: un bon guió, una bona direcció, una bonissima interpretació... Llàstima que hàgem d'acceptar que també W. Allen cau en els tòpics més suats de l'espanyolitat. Ah!, i la música"

Carles: "Ha valgut la pena esperar-nos i poder veure-la en versió original. Tot i que em confirma la impressió que es gairebé impossible veure una pel·lícula emmarcada en un lloc conegut i estimat i quedar-ne plenament satisfet (per sort això no passa amb la resta dels mortals, que la miren sense "parti pris"), hem pogut gaudir - sobretot quan la història deixa de ser sobretot contadai s'embranca - de les petjades de geni del director i de la mestria interpretativa de les actrius Rebecca i Scarlett" .

dissabte, 1 de novembre de 2008

Córrer l'andola (Ràbia per Asha)


Ara fa una hora, l'amic Josep Manel de Filant prim ha publicat un post molt emotiu sobre l'execrable assassinat d'Asha Ibrahim Dhuhulow, una jove lapidada a Somàlia. Jo també havia llegit, igualment esborronat, la notícia i no m´he pogut resistir a fer-li un comentari que també hem sent obligat a publicar aquí:
Jo també, amic Josep Manel, he sentit el mateix quan ho he llegit. Ja fa temps que el tema de com conjugar el respecte a la diversitat amb els drets humans i les llibertats surgides de la Il·lustració em té preocupat, sobretot perquè sovint la nostra societat cau en una mirada de superioritat hipòcrita.
Avui mateix he llegit, al Babelia, un article d’Antonio Muñoz Molina a propòsit de Todorov, on parafrasejant el seu darrer llibre “La por als bàrbars” hi aporta unes idees que coincideixen amb el posionament que ha anat quallant en mi, i diu així: “Civilización es igualdad ante la ley y respeto a las diferencias de los otros. Barbarie es desigualdad, injusticia y tirania. El derecho a la diferencia no equivale a disculpa para la opresión. El espíritu de la Ilustración no niega la diferencia en nombre de la universalidad: tan solo distingue aquellos valores supremos que nos hacen libres e iguales, y que son tan frágiles que han de ser permanentemente defendidos. Bárbaro no es quien profesa otra religión o habla otra lengua o es más ignorante o no domina la tecnología. Bárbaro es quien niega a otro la plena condición humana. Y cometiendo actos bárbaros no se defiende la civilización contra la barbarie: se capitula ante ella haciéndola legítima. Barbarie es el ataque del once de septiembre y Abu Ghraib y Guantano. Hay muchas formas de cultura, pero sólo una de civilización: aquella que no consiente que se ejerza abuso sobre nadie.”
Per acomplir aquest objectiu encara val la pena de treballar-hi.

divendres, 31 d’octubre de 2008

Comuna presència (versions de René Char, 15)

Un ocell...
Un ocell canta sobre un fil
Aquesta vida senzilla, a flor de terra.
El nostre infern se'n complau
Després el vent comença a sofrir
I les estrelles se n'adonen.
Oh folles, de resseguir
Tanta fatalitat profunda!
Fureur et mystère

dilluns, 27 d’octubre de 2008

Je me souviens... (del plat d'arròs caldós)


De la traça amb què m'encoentava
l'arròs caldós amb bajoquetes i caragols,
deixatant minuciosament amb un ganivet
el ditet torrat sobre la vora del plat.

dimecres, 22 d’octubre de 2008

Comuna presència (versions de René Char, 14)


Bell edifici
i els pressentiments


Escolto anar per dintre les meves cames
La mar morta, ones per damunt del cap.

Infant l’escullera-passeig salvatge,
Home la il·lusió imitada.

Dos ulls per dintre els boscos
Cerquen plorant el cap habitable.
Le marteau sans maître

dimarts, 21 d’octubre de 2008

Homenatge a Josep Piera

LA DROVA
Aquella vella vall que ara veig verda,
daurada lluna de meló d'estiu,
és més que un llogaret entre muntanyes,
molt més que la infantesa al finestral,
molt més que un paradís ple de pinades.
Aquella vella vall feta de somnis,
amagatall d'amors i de paraules,
la dels mil i un perfums i les fonts fresques,
la dels hiverns de llàgrimes de gel,
la de les veus que juguen i el silenci;
aquesta vella vall que vull per senpre verda.
Aquesta que rebrota riallera
després de les tempestes i la pluja;
aquesta que faig meua cada dia,
aquesta que duc viva a la memòria,
no la toqueu, si us plau, no la toqueu.
No la toqueu, si no és per a estimar-la.
Josep Piera ( En el nom de la mar)

dissabte, 18 d’octubre de 2008

El viatjar infinit


En moure's endavant i endarrere per l'espai, sense seguir recorreguts obligats i confiant en la disgressió més que en la línia recta, el viatger per uns breus moments atura el temps, el manté una mica en suspens com el malabarista que llança molts bastonets i els deixa uns instants a l'aire encara que sap que, tard o d'hora, li cauran tots al cap.

Claudio Magris

dilluns, 13 d’octubre de 2008

Córrer l'andola (Pont per la Llombardia 1: El llac de Garda)

Llac de Garda


Aquest pont hem fent un curt viatge per la Llombardia: Bèrgam, el Garda i Milà, fonamentalment. Heus-ne aquí un primer llirament fotogràfica amb algunes instantànies captades al màgnífic llac de Garda.

dimarts, 7 d’octubre de 2008

Córrer l'andola (bellesa negra)

cossos negres

El diumenge de matí, com fem sovint, vam desdejunar a l'Snekeen - una cafeteria ben graciosa que, a més, tenim a prop de casa - i després vam anar a comprar la premsa. M'agrada l'exercici dominical de deixar que el temps s'esllavissi i ens acondueixi suaument a esgotar el parèntesi festiu i a acarar l'inevitable inici d'una nova setmana. Dins aquest ritual hi juga el seu paper la lectura desmaiada dels suplements dominicals.
Avui el suplement de El País duia un extra dedicat a la moda. La meva afecció per la creació audiovisual, i per la fotografia especialment - incrementada pel fet que duc ja tres cursos impartint l'assignatura de Llengua i imatge a l'institut - m'espitja a fullejar aquest tipus de magazines, tot i que he de confessar que sempre hi sento un punt de reticència a l'hora de fer-ho per la tendència abassagadorament dominant en aquestes publicacions a convertir-se en una mena d'escaparates de luxe i frivolitat. Això però, darrerament hi he trobat alguns articles que valien la pena, aquesta vegada ha estat la "historia de una discriminación" sobre la secular segregació de la bellesa negra en el món de la moda, allò que m'ha fet el pes.

L'article se'n feia ressò de la polèmica que ha esclatat recentment sobre l'escassa presència de les dones negres entre les top models més cotitzades. Tot i l'existència d'un bon grapat de models de color espectaculars - de les quals l'article no deixa de fer-se'n ressò - la cosa sembla ser certa, fins al punt que hom pot plantejar com a vigents encara les paraules de Tyra Banks quan deia que "el negoci de la moda és l'únic que es permet ser obertament racista", o preguntar-se, com ho ha fet la britànica Jourdan Dunn amb motiu de la London Fashion WeeK, amb una perplexitat carregada de denúncia, "perquè les passarel·les són blanques si Londres no ho és?"

L'escrit fa un repàs sintètic dels avatars de les negres en el món de la moda, amb incursions també a camps artístics contigus com del cinema o l'espectacle: Josephine Baker, Hattie McDaniel..., per centrar-se en Donyale Luna, la primera model afro en sortir a la portada de Vogue, el maig de 1966. Aquest fet va marcar un punt de no retorn en el camí per trencar la invisibilitat de les noies de color en el món artístic en general, de la bellesa i de la fama. Una lluita que hom no pot deslligar de la més global contra la discriminació racial exercida des dels tradicionals "canons occidentals" emanats de les metropolis, imperials: blancs, cristians, eurocentristes.

Encapçalava el reportatge una imatge molt suggent de Josephine Baker, a la qual acompanyaven d'altres fotografies representatives de la bellesa de les dones de color. Tot plegat, em va obrir la gana de remenar pels meus arxius fotogràfics, recollir una mostra - encara que fos molt reduïda - del tan potent com torbador sex-appeal dels cossos negres i publicar-lo al bloc.

Perquè, tot i les condicions socio-econòmiques que han lligat la negritud a una llarga història d'esclavatge i dominació, devaluant i degradant irremeiablement els seus trets i els seus valors, el que hi ha -segurament - en el més profund d'aquesta irracional repulsió de l'"asèptic i civilitzat blanc" envers el "tosc i salvatge negre", és la inquietant percepció de l'existència d'una soterrada, inconfessable atracció.

Una "baixa atracció", és clar. Perquè les i els negres, com a un altre nivell també passa amb les dones, ens fan present la vinculació directa de l'home amb la natura, l'animalitat de la qual hom s'ha esforçat per deslliurar-se'n. Però malgrat aquest intent reduccionista, encara se'ns presenten impregnats d'una sacralitat panteísta, amb una exhultació sensorial i amb un poder de seducció que aixeca pors incontrolables i passions inconfessables. Un esclat o catarsi de carns insultantment esponeroses, de perfils flexibles i de rodoneses voluptuoses, de sexualitat ambígua i polimorfa, de trànsits rituals i d'olors primigènies...

Però aquesta convulsió és també una oportunitat, perquè és també la prova que al profund de tots nosaltres encara hi ha el negre pinyol originari de la vida, un foc que podem revifar de la mateixa manera que els negres ens enceguen amb l'extremada puresa del blanc que brolla de les seves dents ferotges i de la seva llet nutritiva o seminal.