dimarts, 29 de gener del 2008

Córrer l'andola (pel llom del nostre Montgó, 2)





Vam deixar els vehicles en una mena d’entrador que hi ha ben a prop de l’encreuament de la carretera de Xàbia-la Xara-Dénia amb la que ve de Gata-Jesús Pobre. El camí asfaltat, s’endinsa entre pins i mena a una espècie d’antiga, petita i anárquica urbanització. De seguida vam prendre la ruta que van obrir ara fa una trentena d’anys amb la intenció declarada d’instal·lar unes antenes de televisió a la punta de Benimaquia. Aquell projecte es va trobar amb una gran campanya oposició de tots els qui pensàvem que rere les antenes venien els de sempre: la màfia urbanitzadora. Recordo especialment el magnífic cartell de Castejón que es va convertir en l’emblema de la mobilització. Van arribar a obrir un primer camí de terra fins a dalt la Punta de Benimaquia, però finalment hom va aconseguir aturar la destrossa i el que havia de ser una carretera asfaltada és ara una mena de camí forestal de terra, regularment empinat, prou deteriorat per l’erosió i reabsorbit ja en part per la muntanya.
En coronar el cap prim i mirar l’ampla panoràmica que emmarva l’arc muntanyós interior no vaig poder deixar de recordat aquella lluita. M’envaïen sentiments encontrats: m’impressionava el fet de poder contemplar encara una síntesi de la bellesa extraordinària de la Marina profunda però, a la vegada, no podia deixar de veure-hi les ferides que la voracitat urbanística ha anat deixant per tot.
El primer tram del recorregut per la llarga espinada del Montgó mira preferentment cap a l’interior o cap a la vessant de Dénia, resulta especialment interessant, a l’alçada mes o menys de la pedrera, un gual que serveix de marc - mirador sobre una part de les marines, la ciutat de Dénia, amb el port, i la mar al fons.
Després el cami és migparteix i hom pot pujar fins la creu de Dénia per carenejar després fins al cim, o bé derivar cap al sud, com vam fer nosaltres, a buscar el camí que puja pel barranc de l’hedra i, després, discorre sobre els penyassegats, assomat a l’ampla vall de Xàbia. En arribar a l’alçada de l’indret que els gaters hem anomenat ancestralment la cabreta de Montgó, i que ha servit les successives generacions per indicar el ple de migdia, la senda puja cresta amunt i per arribar rapidamenty al capdamunt del cap Gros, on ha estat situada tradicionalment la creu de Xàbia. Des d’aquí arrenca la senda empinada i ziga-zaguejant de davalla pel perfil del cap Gros i ens deixa a les Planes. Aquesta harmoniosa llenca de terra elevada que s’endinsa a la mar, regne del llebeig i un dels bressols europeus de la vida monàstica ja mereix, per ella mateixa, una altra visita detinguda i detallada.