dijous, 3 d’abril de 2008

Córrer l'andola (recordant My Lai)


El proppassat 16 de març s’acomplien 40 anys de l’execrable matança de My Lai.Per guardar-ne memoria, al mateix poblet on es va consumar la massacre s’hi va celebrar un senzill acte. Nguyen Hoang Son, el vicepresident dela província a què pertany, va dir una frase que honora tot un poble: “no tenim odi”; i va demanar el que ens hauria d’avergonyir que s’hagi de demanar: “Fem una crida a la solidaritat per defensar la pau, per defensar la vida i per recordar al món que no s’ha d’oblidar la matança de My Lai”.
Aquell dia ja llunyà, la companyia nordamericana Charlie va arribar amb helicòpter al llogaret de camperols vietnamites cercant les tropes guerrilleres del Vietcong. No hi van trobar ningú i, rabiosament frustrats, es dedicaren durant quatre hores a violar, prendre foc a les cases, llençar granades dins els refugis i disparar indiscriminadament a homes i dones, ancians i nens. El resultat fou al voltant de 500 civils morts.
Un any després, el periodista Seymour Hersh va desvelar el fet, servint-se del testimoni d’un veterà de guerra, Ron Ridenhour.Tot i que s’hi va organitzar una comissió investigadora i és va provar provar un gran nombre de violacions, tortures i tota mena d’atrocitats, a la fi només es va condemnarWilliam Calley, el tinent que comandava les tropes. Aquest, però, només va romandre tres dies a la presó, fou excarcerat per ordre de Richard Nixon i se li commuta la pena per la d’arrestament domiciliari, del qual fou alliberat als cinc anys.
No conexia la fotografia del carnatge – de Ronald Haberle -que encapçala aquest article. Em va esgarrifar quan la vaig veure al diari Público (30-03-08), l’únic mitjà de comunicació, als quals he tingut accès en aquestes darreres setmanes, que s’ha fet ressò de l’efemèride. N'hi ha d'altres molt més conegudes, tant que han esdevingut autèntiques icones de la resistència i la repulsa a aquella guerra imperialista, com la instantània d’Eddie Adam que mostra l’execució d’un membre del Vietcong en ple carrer de Saigon o aquella altra en què la petita Kim Phung fuig del napalm amb que els americans han bombardejat el seu poble, he volgut que totes dues clougueren aquest article.
La meva generació va ser fortament impactada per l’horror d’aquells fets i aquest testimoni no és res més que una altra baula del compromís polític i social que vaig asumir en aquella època.












2 comentaris:

novesflors ha dit...

Aquest comentari no té res a veure amb el teu post. És més aviat per demanar-te una cosa. Com que he vist que estàs posant arxius musicals potser tens algunes cançons que jo tenia en cinta-cassette d'aquelles antigues i ara no sé com recuperar-les. Potser tu les tens i les pots penjar al goear:

"L'amiga blanca m'ha encisat..." (poema de Josep Carner cantat per Guillermina Motta.
"Visca l'amor" (poema de Salvat-Papasseit interpretat per... no recorde bé si també era Guillermina Motta, molt probablement, sí.
Disculpa el meu atreviment.


http://noves-flors.blogspot.com/

Carles Mulet Grimalt ha dit...

No tinc cap de les dues cançons peròprovaré de trobar-les.Si ho aconseguesc te les faré arribar