dimarts, 13 de maig de 2008

Córrer l'andola (Maig i Rossana Rossanda)


(Vegeu també aquesta galeria fotogràfica de El País)

Des de fa unes setmanes, m'he sentit temptat reiteradament de recordar aquella ventada del maig del 68 que, ara fa 40 anys, va obrir una vegada més la capsa de la utopia. Pensava que potser ja se n'havia escrit prou aquests dies i, d'altra, em sentia desbordat per la complexitat d'aquells fets, convençut que necessitaria molt de temps i molt d'espai per intentar dir amb una mica de coherència el que em bull a dins quan m'hi acaro a la magnitud i la complexitat d'aquella revolta i al seu impacte sobre les generacions joves que d'una manera o altra la protagonitzaren.
El fet que m'ha decidit finalment a dir-ne alguna cosa ha estat la visita de Rossana Rossanda a Barcelona. Segons ho relata Jordi Borja al seu article de El País , la singular pensadora d'esquerres ha estat a Catalunya, en aquests primers dies de maig, per presentar el llibre de les seues memòries ( La muchacha del siglo pasado, Ed Foca-Akal) i participar en diversos actes públics amb una vitalitat i una lucidesa certament extraordinàries per als seus vuitanta-quatre anys. L'articulista recorda com fou, precisament, aquella "primavera revolucionària" que esclatà a França, a Txecoslovàquia, als EE.UU..., el fet que l'aconduï al trencament definitiu de la seva militància al PCI i a la fundació de Il Manifesto.
Aquell esclat revolucionari fou una contestatació global a l'estat de coses existent perquè qüestionava tant el món capitalista com els estats anomenants de "socialisme real" - contra la guerra de Vietnam i contra la invasió soviètica de Txecoslovàquia. I això ho feia des de posicionaments radicalment democratics de base, antiautoritaris i antimilitaristes. A la fi, ja se sap, fou ofegat i progressivament integrat per l'estat de benestar del capitalisme tardà, que acabaria imposant-se com a model polític, economic i social indiscutit, planetari, amb l'esfondrament, a les darreries dels vuitanta del bloc sovietic.
Tanmateix, mai no he deixat de creure que l'evolució històrica de la humanitat pot ser lenta però és més profunda del que voldríen els que exerceixen el domini social en cada època històrica. I que, tot i el fracàs dels intents revolucionaris de canvi, no són mai una mera "efervescència", sempre hi resta una empremta que pot esdevenir en el futur llavor fecunda per un canvi civilitzatori.
Per això crec també en la vigència d'aquella pregunta que ha estat en la base del compromís polític-social de la Rossana: "Com suportar que la majoria de les persones que nàixen no tinguin ni tan sols la possibilitat de pensar qui són, que faran amb les seves vides, que hàgin perdut l'aventura humana abans d'emprendre el viatge..?"
Aquestes reflexions m'han dut a revisitar dos vells articles que vaig publicar al periòdic El Poble de la Marina,l'any 1990 -sota l'impacte de l'"ensulsiada del comunisme" i la glorificació del capitalisme, malgrat el temps passat encara els considero bàsicament vigents, si us abelleix podeu llegir-los: el del mes de maig parlava de la vigència de la utopia, el del mes de juliol, aprofitant el mundial de futbol, ho feia de la meva Itàlia, el país tan estimat que ara, més que mai, vull reivindicar front a la caricatura sinistra que projecta la recent victòria electoral de Berlusconi.



1 comentari:

Vent d Cabylia ha dit...

Carles, m'agradaria fer-te una pregunta sobre "La catosfera literària". Em podries enviar un missatge a ventdcabylia[a encerclada]yahoo.es?
Gràcies de bestreta,
Vicent Baydal