Te'n vas i s'esllavissa el vespre

Te’n vas i s’esllavissa el vespre
- però encara el calc del teu cos
dona dels alts, bella i obscura.

Davalla el polsim del silenci
- però encara el moll dels teus llavis
com ruixim d’ona que s’esculla.

M’emboça el llençol de l’absència
- però encara el baf de la febre
com revé el respir, sense treva.

I sempre tu, bella i obscura
escalf del far i ombra estremida
blau de la nit, mar sense fita.