dijous, 26 de juny de 2008

Comuna presència (versions de René Char, 9)





Louis Curel de la Sorgue


Sorgue que t’apresses rere una cortina de papallones que titil·len, la teva falç de degà lleial a la mà, la cremallera del suplici junyint el teu coll, per acomplir la teva jornada d’home, ¿quan podré jo desvetllar-me i sentir-me feliç al ritme modulat del sègol irreprotxable? La sang i la suor han ajustat llur combat que es perllongarà fins al vespre, fins al teu retorn, solitud de marges més i més grans. L’arma dels teus mestres, el rellotge de les marees, s’acaba de podrir. La creació i el riure es dissocien. L’aire-rei s’anuncia. Sorgue, els teus muscles com un llibre obert propaguen la seva lectura. Tu has estat, infant, el nuvi d’aquesta flor del camí traçat en el roquer, que s’evadia per un abegot... Corbat, tu observes avui l’agonia del perseguidor que arrenca a l’imant de la terra la crueltat d’innombrables formigues per a llençar-les en milions d’assassins contra els teus i la teva esperança. Esclafa doncs una vegada més aquest ou cancerós que resisteix...
Hi ha un home present dempeus, un home en un camp de sègol, un camp semblant a un cor metrallat, un camp salvat.


Fureur et mystere