dissabte, 28 de juny de 2008

Córrer l'andola (Per Espanya, no passa el temps)




Només tornar de l'escapada em va sacsejar la mala maror que ha alçat en la nostra catosfera aquest Manifesto por la lengua común. Això m'ha fet recordar de seguida un mapa polític d'Espanya de l'any 1854 que resulta encara tan il·lustratiu: Com a nucli hi ha la "España uniforme o puramente constitucional", constituïda pels territoris de l'antiga corona de Castella (igual que la geneologia dels reis espanyols s'ha numerat sempre seguint la línia de successió castellana), nosaltres formem part de la "España incorporada o asimilada" -a horas d'ara,segurament, l'Aragó és considera ja terra incorporada i els Països Catalans territori assimilat (o en procés)- i encara hi ha l'Espanya foral que segueix donant guerra i la colonial que ja a penes si existeix. La lliçó és clara i em recorda l'afirmació d'un intel·lectual orgànic de la nació espanyola que deia (cito de memòria) que "España es cosa hecha por Castilla".

Ara acaba de celebrar-se el congrés del PP i en la seva ponència política han tingut molta cura en deixar clar que la base d'Espanya, més que en els esquifits 500 anys i escaig passat des de "los Reyes Católicos", s'assenta en la Hispània romana i en el regne visigòtic posterior, cosa que deuria fer tremolar els portuguesos, que es troben plenament inclosos tant en un període com en l'altre, i també els habitants del sud de l'antiga Gàl·lia, que va formar part durant molts anys de l'espai polític visigòtic, i fins i tot va estatjar, en la primera època, la capital (Tolosa).

Vist des d'aquest cantó, podria semblar que la base de la identitat nacional espanyola no té res a veure amb la llengua, ja que ni a Hispània ni al regne visigòtic es parlava castellà, i en els territoris on aquestes entitats polítiques existiren es parlen actualment moltes d'altres llengües (fins i tot el francès o el portugués). Res més lluny d'això, en realitat el model generat a partir d'aquí és ben allunyat dels estats plurilíngües i plurinacionals de Suïssa o de Bèlgica, per exemple. Enfonsant les arrels nacionals en aquells temps tan pretèrits el que volen és donar carta de natura a l'expansió del castellà per tot aquest territori com si fos una cosa legítima i natural (una mena de reconquesta com la que ja es va lliurar en l'edat mitjana contra els musulmans), per això el castellà és "común" i no significa cap imposició el "deure de conéixer-lo" arreu del territori. Així, el castellà vindria a ser per als espanyols l'equivalent a l'orina per al gossos: serveix per marcar el territori propi. Fixeu-vos, sinó amb el fet que quan un és castellanoparlant, això ja és prou ( a Burgos, però també a Oriola o a Sogorb, on es pot objectar fins i tot de fer l'assignatura de valencià en l'etapa d'ensenyament obligatori) mentre que aquells que no la tenen com a pròpia són forçat per llei a aprendre-la per ser empeltat, d'aquesta manera, amb l'única llengua que confereix la qualitat d'espanyol complet i acabat (i per això també tots els empeltats serem sempre suspectes de neoconversos i falsaris).

I si hem il·lustrat aquest punt de vista amb el PP, només és per una raó d'actualitat, en realitat es tracta d'un dels posicionaments polítics més plenament transversals entre les forces polítiques espanyoles. No hauríem de fer cas, doncs, dels "subterfugis" de tant neodemòcrata espanyol desacomplexat quan diu que es tracta només de qüestions lingüístiques i d'opcions personals. en realitat estan parlant del moll de l'os de la seva identitat nacional: La llengua castellana, ja se sap ,és el vehicle que projecta la nació espanyola vers el seu destí "universal". No com nosaltres, que només aspirem a què ens reconeguen el dret a existir.