divendres, 11 de juliol de 2008

Comuna presència (versions de René Char, 10)


Homenatge i fam


Dona que us acordeu amb la boca del poeta, aquest torrent de llimó serè, que li heu ensenyat, quan ell no era encara res més que una llavor captiva de llop ansiós, la tendresa dels alts murs polits pel vostre nom (hectàrees de Paris, entranyes de bellesa, el meu foc munta per sota els vostres vestits de fugida). Dona que dormiu en el pol·len de les flors, dipositeu sobre el seu orgull la vostra gebre de mèdium il·limitada, a fi que persisteixi fins l’hora de la bruguera d’ossada l’home que per adorar-vos millor reculava indefinidament en vós la diana de la seva naixença, el puny del seu dolor, l’horitzó de la seva victòria.
(Es feia nit fosca. Érem cenyits davall el gran roure de llàgrimes. El grill va cantar. ¿Com sabia ell, solitari, que la terra no anava a morir, que nosaltres, els infants de la claredat, anàvem a parlar aviat?)


Fureur et mystere