dilluns, 17 de novembre de 2008

Córrer l'andola (Afganistan esclata i només Buda hi té vergonya)

(foto de Paula Bronstein. Magazine, 9-11-2008)

El passat dissabte vam veure la pel·lícula Buda estalló por verguenza de la jove directora iraniana Hana Makhmalaf. Ens l'havien recomanada i realment teníem ganes de visionar-la.

Els amics que ens n'havien parlar, així com les valoracions que després hem vist en alguns els mitjans de comunicació, la qualificaven de "menys dura", més "tendra" i fins i tot, d'alguna manera, més "esperançada" que Cometas en el cielo. Res més lluny d'això, des del nostre parer. Aquesta hstòria en clau simbòlica, que construeix una mena d'al·legoria atròç de la realitat afgàna a trevès d'una història contada des del món dels infants ens va colpir extraordinàriament.

La pel·lícula respira, certament una aurèola de màgia i innocència que ens enganxa hipnòticament en el viatge odisseic que empren la petita protagonista (tan fàcil com és que els infants facin malbé una pel·lícula amb la seva sobreactuació, i aquí, on sembla que tots els actors i actrius són no professionals, la interpretació és prodigiosa) a la recerca de l'adquisicó de la lectura i de l'accès al món consolador i engrescador dels contes, de la literatura. Però que, precisament per contrast amb aquest món que pot ser tan pur com el de la nena i tan pervertit com el dels nois que s'emmirallen en els adults, la pel·licula ens mostra la realitat actual de l'Afganistan, un radical sense futor per a la gent atrapada entre el fanatisme fonamentalista i l'agressió tan prepotent com hipòcrita del països occidentals, i aconsegueix vehicular d'aquesta manera una de les històries més demoledores que he conegut mai.

L'espai, amb aquells pobles convertits sistemàticament en runes, les vivendes-coves d'una elementarietat absoluta, les escoles entre marges o, només flirers de pupitres arrengletats a les voreres del riu efrontats a una pissarra..., ens semblà també un lloc simbòlic, absurd, com un àmbit de ficció que volgues simbolitzar la precarietat del país real. Però uns dies després, per casualitat, vaig llegir un reportatge magnific reportatge sobre Afganistan, sortit al magasine (el dominical que distribueix, entre altres, el diari Levante-EMV) del 9 de novembre, escrit a partir de les fotografies de Paula Bronstein, una fotògrafa nord-americana associada al grup Getty Images sobre la vida quotidiana a l'Afganistan i, de sobte, vaig veure, entre atret i horroritzat, que es corresponien exactament amb l'espai de destrucció i de desolació quintaessenciada que ens mostra la pel·lícula. Una col·lecció fotogràfica que s'ha guanyat l'atenció preferent en el desenvolupament de Visa pour l'image , el prestigiós certamen fotogràfic que se celebra a Perpinya

Tant quan vaig veure la pel·licula com quan he mirat les fotos i he llegit el reportatge, a mi - com a Buda- també m'ha fet vergonya.