dijous, 31 de gener de 2008

Je me souviens...









D’aquells Darrers Dies que els infants
podíem de fer córrer les màscares i llacar
tothom amb el blavet encomanadís

de la joia mutilada i de la furtiva disbauxa

dimecres, 30 de gener de 2008

La vellesa



La vellesa comença quan el record és més fort que no l'esperança.
Proverbi hindú


dimarts, 29 de gener de 2008

Córrer l'andola (pel llom del nostre Montgó, 2)





Vam deixar els vehicles en una mena d’entrador que hi ha ben a prop de l’encreuament de la carretera de Xàbia-la Xara-Dénia amb la que ve de Gata-Jesús Pobre. El camí asfaltat, s’endinsa entre pins i mena a una espècie d’antiga, petita i anárquica urbanització. De seguida vam prendre la ruta que van obrir ara fa una trentena d’anys amb la intenció declarada d’instal·lar unes antenes de televisió a la punta de Benimaquia. Aquell projecte es va trobar amb una gran campanya oposició de tots els qui pensàvem que rere les antenes venien els de sempre: la màfia urbanitzadora. Recordo especialment el magnífic cartell de Castejón que es va convertir en l’emblema de la mobilització. Van arribar a obrir un primer camí de terra fins a dalt la Punta de Benimaquia, però finalment hom va aconseguir aturar la destrossa i el que havia de ser una carretera asfaltada és ara una mena de camí forestal de terra, regularment empinat, prou deteriorat per l’erosió i reabsorbit ja en part per la muntanya.
En coronar el cap prim i mirar l’ampla panoràmica que emmarva l’arc muntanyós interior no vaig poder deixar de recordat aquella lluita. M’envaïen sentiments encontrats: m’impressionava el fet de poder contemplar encara una síntesi de la bellesa extraordinària de la Marina profunda però, a la vegada, no podia deixar de veure-hi les ferides que la voracitat urbanística ha anat deixant per tot.
El primer tram del recorregut per la llarga espinada del Montgó mira preferentment cap a l’interior o cap a la vessant de Dénia, resulta especialment interessant, a l’alçada mes o menys de la pedrera, un gual que serveix de marc - mirador sobre una part de les marines, la ciutat de Dénia, amb el port, i la mar al fons.
Després el cami és migparteix i hom pot pujar fins la creu de Dénia per carenejar després fins al cim, o bé derivar cap al sud, com vam fer nosaltres, a buscar el camí que puja pel barranc de l’hedra i, després, discorre sobre els penyassegats, assomat a l’ampla vall de Xàbia. En arribar a l’alçada de l’indret que els gaters hem anomenat ancestralment la cabreta de Montgó, i que ha servit les successives generacions per indicar el ple de migdia, la senda puja cresta amunt i per arribar rapidamenty al capdamunt del cap Gros, on ha estat situada tradicionalment la creu de Xàbia. Des d’aquí arrenca la senda empinada i ziga-zaguejant de davalla pel perfil del cap Gros i ens deixa a les Planes. Aquesta harmoniosa llenca de terra elevada que s’endinsa a la mar, regne del llebeig i un dels bressols europeus de la vida monàstica ja mereix, per ella mateixa, una altra visita detinguda i detallada.


Selecció catosfèrica





Finalment, aquest bloc ha estat un dels 100 seleccionats per participar, amb el relat L'escalf del pic de migdia, en l'antologia Blogs & Literatura, que publicarà Cossetània Edicions com un resultat més de la trobada de blocaires Catosfera 2008, celebrada recentment a Granollers.
Vull expressar la meu agraïment i la meva satisfacció.

dilluns, 28 de gener de 2008

El goig alt

El goig alt, a trenc del xiscle
creix l’eclipsi, la unitat.

Ran l’afrau tan bell i moll
gorg endins, el teu bes blau.

Dona plena, verge i mar
el teu vol m’acull els peixos

dissabte, 26 de gener de 2008

Córrer l'andola (pel llom del nostre Montgó, 1)







Els antics companys de l'IES d'Ondara havien organitzat, per a aquest matí, una excursió al Montgó. Es tractava d'una oportunitat que no podíem deixar passar, per la bona companyia i perquè ja feia temps que volíem pujar-hi.
El Montgó és la nostra muntanya mítica, almenys la de la gent que habitem l'antic Marquesat de Dénia: la seva imatge imponent ha estat des de l'origen dels temps una èspecie de tòtem i un espai sagrat per a la gent que ha habitat a la seva empara. El Montgó 'ha estat també un motiu central a l'hora de bastir un univers literari per a Dénia i per a la Marina Alta, com podem veure a l'obra de Maria Ibars o de Carme Miquel, entre d'altres...
Com no podia ser d'altra manera, el recer del Montgó ha estat essencial també per a mi. Prova d'això és aquest cal·ligrama que em va inspirar ara fa ja uns vint-i-cinc anys



Vegeu-ne l'àlbum fotogràfic

divendres, 25 de gener de 2008

dijous, 24 de gener de 2008

dimecres, 23 de gener de 2008

dimarts, 22 de gener de 2008

dilluns, 21 de gener de 2008

L'ésser i el mirall



Em llevo les ulleres. Em despasso la camisa i ella se'n despassa la seva. Somric, somriu. Em llevo la camisa i ella també. Li faig l'ullet i ella em fa l'ullet. Em llevo els pantalons i ella es lleva els pantalons. M'hi llanço i llavors m'adono que estic davant d'un mirall. No vull entrar-hi en detalls, però vaig estar dues setmanes extraient-me cristallets d'entre les cames.

Woody Allen

diumenge, 20 de gener de 2008

L'abraçada


Sempre crema l’abraçada
foc dedins, seguim trenats
com el rec prim, tan fugaç
sempre assaonant la platja


divendres, 18 de gener de 2008

Córrer l'andola (recital poèticomusical a Pedreguer)



Aquesta vesprada, a la casa de cultura de Pedreguer, he assistit a l'espectacle poèticomusical Bressol de temps interpretat pel poeta Josep Orihuel i el músic Adrià Descalç, totsdos de Pego.
He de dir, abans de res, que sent una estima especial per aquest poble, on he treballat i on tinc molts amics.
Avui, escoltant el recital recordava la vitalitat i l'amor a la terra d'una bona colla dels seus joves. I em trobava ben a prop, tot i la diferència d'edat, amb els protagonistes de l'acte. Tenia la confortable sensació que hi havia un continuum, un pòsit de compromís amb el nostre poble i la nostra llengua que, tot i la diferència d'edat, va de la meva generació a la seva.
I he fruït dels poemes i de la música. Un riu cabalós de tendres, encrespat de tant en tant per galls encrespats de passió. Encara que hi tinc posat l'enllaç a la web de Josep entre els blocs recomanats, no em resistesc a reproduí-la ara i aquí, per si voleu tenir-ne un coneixença directa.

dijous, 17 de gener de 2008

dimecres, 16 de gener de 2008

Córrer l'andola (si una nit d'hivern llegint al llit)



Fa unes poques setmanes vaig suggerir a la meva companya la lectura de Si un dia d’hivern un viatger d’Italo Calvino. No recordo el motiu concret d’aquesta recomanació però el fet no és gens estrany ja que parlar-ne, intercanviar impressions sobre els llibres que estem llegint - o sobre els que vàrem llegir en un altre temps i ens han deixat una petjada -, ha esdevingut un cert costum entre nosaltres. La sensibilitat i la finor intel·lectual de Pilar fan que aquesta afecció compartida hagi esdevingut per a mi una font de plaer i d’enriquiment personal.
Mentre ella l’anava llegint hem intercanviat només alguna valoració puntualíssima: m’anava dient com li sobtava l' apel·lació a / la implicació del lector, la barreja d’històries inconcloses, el llenguatge...; en definitiva que el seu interès es recolzava decidídament sobre l’estil, la forma..., aquella mena de teranyina discursiva que t’anava envolupant i t’obligava a seguir el seu descabdellament de manera quasibé hipnòtica.
Com que feia ja 20 anys que l’havia llegit, jo a penes si en recordava la trama. M’hi restava fonamentalment l’enlluernament que em va provocar en tant que “artefacte literari”, de la mateixa manera que, una dècada abans, m’havia passat amb Rayuela. I li parlava del meu interés mai desaparegut per la gent que havia conformat l’Oulipo (Ouvroir de Litterature Potentielle), aquell genial grup d’escriptors experimentals.
Quan despús-anit, després d’haver estat treballant a l’ordinador, vaig anar-me’n al “gran llit matrimonial” ella ja feia estona que hi era gitada i llegint, com li agrada tant fer. Jo, que també l’acompanyo de vegades llegint el meu llibre o llegint-nos l’un a l’altre durant una estona, vaig fer el que més m’agrada de fer en aquesta situació, arraulir-me ran d’ella, nu, a tocar, i esperar a què acabi. En aquesta ocasió n’estava ben enganxada i, quan ja havia passat una bona estona em va dir: Espera, espera..., encara un moment abans no tanqui el llum, que ja estic acabant el llibre.
Anit, quan ens vam retrobar de nou al llit, Pilar tenia preparada una nova lectura. Li vaig demanar que em parlés del relat de Calvino i ella començà fent-me el resum de l'argument.

“Després d’una breu introducció on el narrador s’adreça directament al lector i li fa una sèrie de reflexions i recomanacions per a iniciar la lectura, comença el relat amb l’arribada del viatger en una estació, de nit, i la seva entrada en un bar boirós. S’hi deixen anar informacions fragmentàries sobre la missió que hi anava a complir el protagonista, sobre els clients del bar, s'hi focalitza l’atenció sobre una dona misteriosa..., finalment arriba un comissari que se li adreça per informar-lo que la trobada que havia d’haver tingut ja no es produiria, i ordenar-li que prengui un tren (que normalment no para en aquesta estació, però avui ho farà) i se’n vagi ràpidament,ja que sinó seria arrestat.
“Al capítol següent, el lector se n’adona que el llibre presenta repeticions, incoherències, que sembla que hi falten planes, o que torni enrere... Ben emprenyat, acudeix al llibreter per fer una reclamació i aquest l’informa que hi ha hagut més gent amb aquest problema. Sembla que alguns dels volums de Si una nit d’hivern un viatger han sortit defectuosos perquè s’han barrejat amb pàgines d’una altra novetat, Fora de la població de Malbork, d’un tal Tazio Bazakbal. Tal i com ja havia fet abans una clienta, el lector acaba canviant el seu llibre defectuós per un exemplar del desconegut escriptor polonès. Com que la senyoreta que havia tingut la mateixa mala experiència encara era a la llibreria, el lector se li dirigeix i parlen del cas, dels possibles disbarats que encara els podien venir... Finalment, lectora i lector decideixen mantenir-se en contacte per anar intercanviant els avatars futurs d’aquella lectura que es presentava tan dificultosa com intrigant.
“A partir d’aquí, la història va entremesclant-se amb un seguit de relats divergents i sempre inacabats. Fins recalar finalment en una gran biblioteca on set lectors van desgranant els respectius abordatges de la recepció literària. Quan, finalment, el nostre lector planteja la seva predilecció per les històries ben acabades i la seva inquietud per la seva darrera experiència, on només ha trobat històries que queden suspeses o s’extravien, els altres lectors s’interessen pel text que el protagonista acaba de llegir... Quan el setè lector li demana perquè creu que tota història ha de tenir un principi i un final, ell conclou que el que vol realment és casar-se amb Ludmilla, la lectora modèlica que l’ha acompanyat en aquesta aventura.

Per acabar, Pilar em va llegir el brevissim capítol que clou el llibre:

Ara sou marit i muller, Lector i Lectora. Un gran llit matrimonial acull les vostres lectures paral·leles.
Ludmilla tanca el seu llibre, apaga el seu llum, abandona el cap sobre el coixí, diu: - Apaga el llum tu també. ¿No estàs cansat de llegir?
I tu: - Un moment només. Estic a punt d’acabar Si una nit d’hivern un viatger d’Italo Calvino.

Aleshores, ens vam adonar – esborronats – que la nostra escena de la nit anterior havia avançat, tot i que amb els papers canviats, l’acabament del llibre. La vida, per un instant, es fonia amb la literatura.

dilluns, 14 de gener de 2008

L'alè poètic

Pintar no la cosa, sinó l'efecte que ella produeix.
El vers, doncs, no s'ha de composar de mots sinó d'intencions,
i totes les paraules esborrar-se davant la sensació
Stéphane Mallarmé





diumenge, 13 de gener de 2008

Del teu cos

Clam del teu cos llambreig de l’aigua
el perfil prim d’una esperança.

Bleix del teu cos murmuri d’illa
espasmes roncs com cruix l’argila.

Tast del teu cos carn desgalgada
l’estimball fosc de l’abraçada.