diumenge, 29 de juny de 2008

dissabte, 28 de juny de 2008

Córrer l'andola (Per Espanya, no passa el temps)




Només tornar de l'escapada em va sacsejar la mala maror que ha alçat en la nostra catosfera aquest Manifesto por la lengua común. Això m'ha fet recordar de seguida un mapa polític d'Espanya de l'any 1854 que resulta encara tan il·lustratiu: Com a nucli hi ha la "España uniforme o puramente constitucional", constituïda pels territoris de l'antiga corona de Castella (igual que la geneologia dels reis espanyols s'ha numerat sempre seguint la línia de successió castellana), nosaltres formem part de la "España incorporada o asimilada" -a horas d'ara,segurament, l'Aragó és considera ja terra incorporada i els Països Catalans territori assimilat (o en procés)- i encara hi ha l'Espanya foral que segueix donant guerra i la colonial que ja a penes si existeix. La lliçó és clara i em recorda l'afirmació d'un intel·lectual orgànic de la nació espanyola que deia (cito de memòria) que "España es cosa hecha por Castilla".

Ara acaba de celebrar-se el congrés del PP i en la seva ponència política han tingut molta cura en deixar clar que la base d'Espanya, més que en els esquifits 500 anys i escaig passat des de "los Reyes Católicos", s'assenta en la Hispània romana i en el regne visigòtic posterior, cosa que deuria fer tremolar els portuguesos, que es troben plenament inclosos tant en un període com en l'altre, i també els habitants del sud de l'antiga Gàl·lia, que va formar part durant molts anys de l'espai polític visigòtic, i fins i tot va estatjar, en la primera època, la capital (Tolosa).

Vist des d'aquest cantó, podria semblar que la base de la identitat nacional espanyola no té res a veure amb la llengua, ja que ni a Hispània ni al regne visigòtic es parlava castellà, i en els territoris on aquestes entitats polítiques existiren es parlen actualment moltes d'altres llengües (fins i tot el francès o el portugués). Res més lluny d'això, en realitat el model generat a partir d'aquí és ben allunyat dels estats plurilíngües i plurinacionals de Suïssa o de Bèlgica, per exemple. Enfonsant les arrels nacionals en aquells temps tan pretèrits el que volen és donar carta de natura a l'expansió del castellà per tot aquest territori com si fos una cosa legítima i natural (una mena de reconquesta com la que ja es va lliurar en l'edat mitjana contra els musulmans), per això el castellà és "común" i no significa cap imposició el "deure de conéixer-lo" arreu del territori. Així, el castellà vindria a ser per als espanyols l'equivalent a l'orina per al gossos: serveix per marcar el territori propi. Fixeu-vos, sinó amb el fet que quan un és castellanoparlant, això ja és prou ( a Burgos, però també a Oriola o a Sogorb, on es pot objectar fins i tot de fer l'assignatura de valencià en l'etapa d'ensenyament obligatori) mentre que aquells que no la tenen com a pròpia són forçat per llei a aprendre-la per ser empeltat, d'aquesta manera, amb l'única llengua que confereix la qualitat d'espanyol complet i acabat (i per això també tots els empeltats serem sempre suspectes de neoconversos i falsaris).

I si hem il·lustrat aquest punt de vista amb el PP, només és per una raó d'actualitat, en realitat es tracta d'un dels posicionaments polítics més plenament transversals entre les forces polítiques espanyoles. No hauríem de fer cas, doncs, dels "subterfugis" de tant neodemòcrata espanyol desacomplexat quan diu que es tracta només de qüestions lingüístiques i d'opcions personals. en realitat estan parlant del moll de l'os de la seva identitat nacional: La llengua castellana, ja se sap ,és el vehicle que projecta la nació espanyola vers el seu destí "universal". No com nosaltres, que només aspirem a què ens reconeguen el dret a existir.







dijous, 26 de juny de 2008

Comuna presència (versions de René Char, 9)





Louis Curel de la Sorgue


Sorgue que t’apresses rere una cortina de papallones que titil·len, la teva falç de degà lleial a la mà, la cremallera del suplici junyint el teu coll, per acomplir la teva jornada d’home, ¿quan podré jo desvetllar-me i sentir-me feliç al ritme modulat del sègol irreprotxable? La sang i la suor han ajustat llur combat que es perllongarà fins al vespre, fins al teu retorn, solitud de marges més i més grans. L’arma dels teus mestres, el rellotge de les marees, s’acaba de podrir. La creació i el riure es dissocien. L’aire-rei s’anuncia. Sorgue, els teus muscles com un llibre obert propaguen la seva lectura. Tu has estat, infant, el nuvi d’aquesta flor del camí traçat en el roquer, que s’evadia per un abegot... Corbat, tu observes avui l’agonia del perseguidor que arrenca a l’imant de la terra la crueltat d’innombrables formigues per a llençar-les en milions d’assassins contra els teus i la teva esperança. Esclafa doncs una vegada més aquest ou cancerós que resisteix...
Hi ha un home present dempeus, un home en un camp de sègol, un camp semblant a un cor metrallat, un camp salvat.


Fureur et mystere

dilluns, 23 de juny de 2008

Nit de sant Joan

Ara fa 18 anys, vaig escriure un article sobre la diada de sant Joan, que encara reflecteix bé el sentit que té per a mi aquesta festa. Afortunadament, d'aleshores ençà, la nit de sant Joan s'ha anat recuperant fins assolir una important embranzida de manera que, aquesta nit , les platges de la meva comarca tornaran a dibuixar l'ancestral corona de màgia i de passió

Bons auguris per a tothom.

diumenge, 15 de juny de 2008

dimecres, 11 de juny de 2008

Gonzalo Anaya

Mestre.
Home. Poble. Dignitat.
República. Esquerra. Llibertat.
Classes populars. Tercer món, País Valencià
Oprimits. Solidaritat. Alliberament.
Compromís. Escola pública. Renovació pedagògica.
Intel·ligència. Lucidesa. Honradesa.
Tendresa. Ironia. Bondat.
Amistat.




dilluns, 9 de juny de 2008

Comuna presència (versions de René Char, 8)


Cant del refús
Debut del partisà
El poeta ha retornat per molts anys al no-res del pare. No el crideu, tots vosaltres que l’estimeu. Si us sembla que l’ala de l’oronella ja no té espill sobre la terra, oblideu aquella benaurança. Aquell que enfornava la sofrença no és visible dins la seva letargia rogent.
Ah! Que bellesa i veritat facin que sigueu presents i munió en les salves de la deslliurança.!
Fureur et mystere

diumenge, 8 de juny de 2008

Je me souviens... (del bany de mar a l'estiu)


De quan trencàvem les ones
esquitxats de sol i de sal
i encamellats a la cambra
negra i relliscant d’una roda
del camió del nostre pare.

dijous, 5 de juny de 2008

Josep Vicent Marqués

NINGÚ NO CONEIXERÀ LA SEUA MORT
- ¿Que no em podria morir en dues tongades? -va preguntar un xicot al Gnom Sense Cognom.
- Com en dues tongades?
- Sí. Primer morir-me un poc i després del tot. O ressuscitar i l'endemà o un any després morir-me ja de veres, definitivament. És per veure que fan els amics i la xicota i la família.
-Home!
Quedà pensarós el gnom i va contestar:
-No fóra igual. Potser quan et moriràs del tot ja no faran el mateix. Pensaran que pots tornar o corregiran allò que els haja eixit malament la primera vegada o se sentiran ridículs sabent que tu saps el que feren la primera vegada. No. Et moriries sense cap seguretat de com viurien ells la teua mort i amb certa fama d'informalitat.
-Tens raó -va dir el xicot.
-Ara, la idea era bona, paraula.
D'Amors impossibles, J.V. Marqués

diumenge, 1 de juny de 2008

Convit



Gest que revela
el punt que trenca l’alba
l’acord que es bada.

No saps si trem el pètal
o s'estrena la traça.