dimarts, 17 de febrer de 2009

Córrer l'andola (l'escapada de febrer, 2: Reus)

Reus

Varem deixar el cotxe en un pàrquing públic de la Riera d’Aragó que, per pura intuïció, va resultar quasi a tocar de les peixateries velles, gairebé l’inici del recorregut clàssic pel nucli antic reusà - segons ens va explicar un atent vianant.
Es tractava de resseguir cap amunt una mena d’eix format per la plaça de Sant Pere, el carrer Major, la plaça Mercadal i el carrer Monterols, fins arribar a la Plaça Prim que és, per a l’amable informador, l’autèntic centre de la ciutat.
De seguida ens va impressionar el magnífic campanar hexagonal de l’església prioral de Sant Pere, tota ella un bon exemple de gòtic tardà. Unes passes més avant, a mà esquerra, se’ns va aparèixer l’edifici del Cercle de Lectura, un nom que ressonava en el meu cap amb una certa aurèola, com a exemple de societat cultural de tarannà progressista i catalanista. Només accedir-hi et trobes de cara l’entrada al Teatre Bartrina –que era tancat en aquell moment – i a l’esquerra una noble escalinata que t’acondueix a la planta noble, una sala central per on s’accedir a la biblioteca.;tot i desenvolupar una ampla i intensa activitat cultural, la biblioteca - amb uns 160.000 volums, alguns d’ells valuosos incunables - és el rovell d’aquesta institució que ha exercit, i segueix exercint una funció de servei públic inestimable, encara que ara la ciutat compta també amb la magnífica Biblioteca Central Xavier Amorós.
Una mica mès amunt hi ha la Plaça Mercadal on hi trobem tres edificis emblemàtics de la ciutat: l’Ajuntament, de factura neoclàssica, la casa Navàs construïda a inicis del segle XX per l’arquitecte Lluís Doménech i Muntaner – segurament l’exemplar més representatiu del modernisme reusà – un casalici ric i a la vegada harmònic tot i que un bombardeig, durant la guerra civil, va enderrocar la torre que tenia a l’angle de la façana i, finalment, el Gaudi Centre, punt neuràlgic per a la informació sobre l’obra del cèlebre arquitecte reusenc i també sobre la ciutat, un bastiment que hi fa un interessant contrast amb la seva estructura radicalment moderna.
La següent aturada és ja el melic de la ciutat, la plaça Prim – que ens va semblar una mica apoquida per l’omnipresència monumental del general a cavall – on cal destacar, tot i que només puguérem veure’n l’entrada, el magnífic Teatre Fortuny: contruït el 1882 i rehabilitat i rellançat en 1998 –dirigit per un consorci públic - compta avui amb una programació de primera línia.
Des d’aquí ja férem un tomb, resseguint el tram alt de la ruta del modernisme. Una passejada deliciosa clapejada d’edificis modernistes, entre els quals ens va agrada especialment l’escola Prat de la Riba, i no modernistes, com el palau dels marquesos de Tamarit o el palau Bofarull, amb fites de l’urbanisme modern de la ciutat com la plaça de les oques i, sobretot, la plaça de la Llibertat, bastida sobre el lloc on un bombardeig feixista va destruir un refugi civil.
Per acabar la visita iniciarem un lent i zigzaguejant retorn pels carrers del centre urbà, carregats d’una evident puixança comercial.

En arribar a Reus, ens atreia confirmar la presumpció que hi veuríem l’altre pol d’aquestes parelles de ciutats tan veïnes com irreductiblement rivals, al cap teníem el cas, tan nostre, d’Alacant i Elx. Ens en anàrem amb la sensació d’haver pogut besllumar només una ciutat self-made, que sap combinar perfectament el progressisme i l’avantguarda amb un extraordinari teixit socio-cultural, i també esportiu (poca broma, només el Hoquei patins de Reus compta amb sis copes d'Europa i una copa del món...), amb un antiexhibicionisme gairebé instintiu, una ciutat sòlida i profunda que només és podria conèixer bé si arribessis a convertir-te en un dels seus ciutadans, com ho foren, per naixement o per adopció, Antoni Gaudí, Marià Fortuny, Gabriel Ferrater, Eduard Todà, Pau Gargallo, Pere Sunyer, Joaquim Mir, The silver blue sea...

3 comentaris:

zel ha dit...

Bon circuit...M'avergonyeix dir que no he estat mai a Reus. Aquest estiu hauré de deixar terres foranes i visitar les pròpies...
Petons, Carles!

the silver blue sea ha dit...

M'alegra veure que t'ha complagut el passeig pel meu bressol. Si mai i tornes, ja saps... petonets

Carles Mulet Grimalt ha dit...

Tens raó, Zel, en voler conéixer la pròpia terra, tot i que - a pesar dels versos de Pere Quart -mai la podrem somniar completa. Però això noo lleva que calga, potser encara més, viatjar al país dels altres.
Ai, Mar! Si ho hagués sabut, t'hagués afegit a la llista dels reusencs i reusenques més interessnats, però com mai és tard, vaig a esmenar-ho ara mateix...