dilluns, 2 de març de 2009

Comuna presència (versions de René Char, 22)



A fi que res no sigui canviat

1
Tin les meves mans intendents, enfila l’escala negra, oh clement, la voluptat de les llavors fumeja, les ciutats són ferro i xerrameca llunyana.

2

Nostre desig treia a la mar la seva roba càlida abans de nedar sobre el seu cor.

3


Dins l’alfals de la teva veu, torneigs d’ocells foragiten sotsobres de sequera.

4

Quan esdevindran guies les arenes calcegades sorgides dels lents carreteigs de la terra, la calma s’atansarà al nostre espai clos.

5

La quantitat de fragments m’esquinça. I en peu resta la tortura.

6

El cel no és ja tan groc, ni el sol tan blau. L’estel furtiu de la pluja s’anuncia. Germà, sílex fidel, el teu jou s’ha fendit. L’entesa ha brollat de les teves espatlles.

7

Bellesa, m’adreço al teu encontre en la solitud del fred. La teva llàntia és rosa, el vent brilla. El llindar del capvespre s’apregona.

8

Jo, captiu, he esposat l’alentiment de l’heura a l’assalt de la pedra de l’eternitat.

9

“T’estimo”, repeteix el vent a tot allò que ell fa viure.
Jo t’estimo, i tu vius en mi.

2 comentaris:

zel ha dit...

m'ha fet un efecte sedant i pacificador...

Carles Mulet Grimalt ha dit...

És cert. La poesia de Char em va fascinar des del primer moment per la seva capacitat de suggestió gairebé hipnòtica. De vegades serena, de vegades inquietant...
Ha estat un atreviment de traduir-lo, ja que caldria molt més coneixement de la llengua i del poeta. Però m'agrada molt fer-ho i, a més, no aspire a res més que a plasmar les "meves versions", plasmar el ressò dels seus poemes en la meva sensibilitat, intentant no desfigurar-ne massa el sentit. Sempre estic amb el dubte de afegir-hi també la versió original, però ho descarte per por a allargar massa el post.
A tu què et sembla?