dijous, 19 de març de 2009

Córrer l'andola (L'escapada de març: Euzkadi)





El cap de setmana passat vam anar, juntament amb la colla del poble de Pilar, a visitar un amic que viu a Euzkadi des de fa temps. Es tracta d'una excursió ja tradicional, però nosaltres hi participàvem per primera vegada, el fet de viure més lluny ens havia dissuadit fins ara però l'esforç d'anar-hi i tornar amb tan poc temps ha valgut la pena.
La família del nostre amic viu en un caseriu, al cor de Gipuzkoa, envoltat per un món rural extraordinàriament feraç i viu. Només a uns pocs quilòmetres hi ha la ciutat de Tolosa que ens va agradar tant per la seva estructura urbana com per la seva vitalitat. També vam poder fer una ràpida escapada a la costa per entreveure Orio i Getaria i fins i tot, just abans de la tornada vam fer la visita a Chillida Leku, un espai d'art realment singular.
He de confessar que hi anava amb el neguit de comprovar com estaven els ànims després de les recents eleccions. Me'n torno amb la impressió que la situació política d'Euzkadi té una dinàmica pròpia, molt diferent de la resta de l'estat, incloent-hi també les altres nacionalitats minoritzades.
La solidesa nacional que impregnava l'ambient - és clar que ens trobavem al rovell d'ou de l'euzacaldunatat - em feien pensar que aquella gent no va ha deixar-se tòrcer. Això em va recordar el treball sobre el poble jueu inclòs a Els llibres que no he escrit, i del qual ja n'he parlat en un post anterior. Steiner hi feia explicit el caire sorprenent, gairebé miraculós, de la supervivència del poble jueu des del principi dels temps i malgrat totes les adversitats que ha patit. Ell només hi veia un paral·lel en el poble xinès ( que justiuficava per la seva potència demogràfica, econòmica, política i cultural) però jo vaig pensar de seguida en el poble basc. Una col·lectivitat que també s'enfonsa en la prehistòria, tan petita o més que la israeliana. Pràcticament no en vaig parlar del tema, aquella gent es reservada i jo un desconegut que s'hi està de passada, però em va semblar que no anava desencaminat en la meva intuïció que la singularitat basca es precisament aquest tret tan semblant al poble jueu: que la qüestió nacional, el reconeixement del seu dret a l'existència constitueix l'ordre del dia, l'eix al voltant del qual gira permanentment la política. D'aquí tot aquest llenguatge maniqueu d'acusar l'anterior govern de "frontista" (en sentit nacionalitari), quan s'hi integrava almenys un partit -Ezker Batua- que es pot considerar transvesal, mentre que ara se'ns vol fer empassar un bloc de govern que només s'entèn en clau de coalició nacionalista espanyola, com si fos un govern de conciliació.És clar que això allà no s´ho creu ningú i tothom sap que el motiu és aquesta "consaguinitat nacional", la mateixaq que, ja abans, va propiciar que el PSOE fes deixació de la seva legitimitat per formar un govern de progrés a Navarra junt amb les forces nacionalistes i donés suport a UPN-PP, de la mateixa manera que ara prendrà el govern basc amb el suport del PP i del partit de Rosa Díez. Un govern que és possible dins el marc legal d'Euzkadi però que no serà representatiu de la majoria política i social del poble basc perquè, encara que no comptessim els vots nuls que representen les forces nacionalistes il·legalitzades, el bloc de partits que va ha quedar en la oposició compta, ell sol, amb un nombre de vots molt superior als que abonen l'entesa espanyolista. Vull creure que no podran, però, amb la vitalitat, la fermesa i la constància "d'un poble que ha sofert tant".