diumenge, 5 d’abril de 2009

Per la fondària narrativa de Grazia Deledda





La italiana ha estat una de les literatures nacionals que més àmpliament i des de fa més temps m'han interessat i, dins d'aquest context, els territoris del sud - allò que anomenem el regne de Napols i les dues Sicílies - hi afegeixen, a més a més, una especial dosi de fascinació que me'ls fan més propers i a la vegada essencials en la seva idiosincràcia irreductible. Només citaré, a tall d'exemple, El sembrador de pesta, del sicilià Gesualdo Bufalino, un llibre que va produir una autèntica commoció en la meva evolució literària.
Tot i la seva gran divergència temàtica i estilística, El dia del judici, de Salvatore Satta (1902 - 1977), és una altra obra que va deixar una empremta duradora en les meves preferències lectores. Satta va nèixer a Nuoro (Núgoro, en sard), segurament la ciutat més emblemàtica de Sardenya, i la seva novel·la - publicada pòstumament - representa l'intent, extraordinàriament reeixit, de literaturitzar la vida d'aquesta petita i muntanyosa ciutat en l'època que discorre a cavall dels segles XIX i XX.
Precisament va ser a Núgoro, i en aquesta època, que va nàixer Grazia Deledda (1871 - 1936 ) però fins fa pocs dies aquesta escriptora sarda era només un nom borrós en la meva enciclopèdia literària. N'havia conegut uns pocs poemes arran de la meva intenció d'intentar traduir poesia italiana, recordava que em va encuriosir el fet que hagués rebut el premi Nobel en 1926 i que em recordés una mica la nostra Maria Ibars..., però al remat tot va quedar en una vaga nebulosa fins que l'altre dia em vaig topar, a la llibreria Públics de Dénia, amb la traducció, acabada de publicar, de La mare.

Tot i tractar-se d'una novel·la breu, hi vaig trobar els ingrendients essencials que després, en cercar informació complementària, he sabut que constitueixen l'estil i l' univers literari de l'escriptora sarda. Així, d'una banda, la novel·la transcorre sobre dos dels grans eixos temàtics deleddians: l'amor-passió, prohibit i turmentat d'un jove rector per la seva amant secreta i el protector i abnegat d'una mare que vol salvar el fill del perill del pecat, de la perdició; cosa que produirà una espiral d'angoixa i remordiment que acondueix en un atzucac tràgic, regit per la fatalitat. I d'altra banda, la importància essencial d'un espai geogràfic, - la Sardenya pregona- investit de gran càrrega simbòlica.
Uns ingredients, aquests, que ens deixen un regust romàntic sobredeterminat per un marc realista-naturalista, que em van fer recordar els nostres modernistes i, especialment, l'univers i l'estil narratius de Victor Català. Un paral·lelisme que després he vist molt ben reflectit als bloc Al atzar agraeixo i La maleta sarda, al qual hi afegeria encara la nostra molt menys coneguda Maria Ibars.
Dit això, però, cal afegir que, més enllà d'aquestes fortes ressonàncies, la lectura de La mare m'ha produït una impressió de contemporaneïtat literària. M'ha semblat que l' estil deleddiàe pot connectar amb el discurs narratiu actual gràcies al ritme i la fluïdesa amb que amalgama el decurs de l'acció narrativa amb la introspecció psicològica dels personatges principals, a la condensació temporal que va engalzant amb mestria seqüències retrospectives sobre el breu eix temporal de la història ( que dura només un dia i escaix) i gràcies també al magnífic final, tan obert i pertorbador.

En definitiva, és tracta d'un relat que atrapa per la qualitat del llenguatge i per la tècnica narrativa amb què es descabdella, transvassat a la nostra llengua en una molt bona traducció. Questions aquestes que m'han reafirmat en la impressió, cada vegada més convincent, del gran paper que estan jugant moltes petites editorials, com és el cas d'Adesiara, en el conjunt del món literari en llengua catalana.