dimecres, 29 d’abril del 2009

Teresa Pascual. Premi de la crítica, 2009




Com segurament ja sabreu Teresa Pascual, la nostra poeta de gandia, acaba de ser guardonada amb el premi de la Crítica 2009 en l'apartat de poesia en llengua catalana pel seu poemari Rebel·lió de la sal.
A finals de l'any passat el vaig llegir, juntament amb algunes altres novetats poètiques relacionades amb les comarques centrals del País Valencià, perquè n'havia de fer una ressenya per a la revista Espai del Llibre.
El llibre em va impressionar per la seva bellesa depurada, per la sava autenticitat i per la seva fondària de sentiments.
Ahir mateix Juli Capilla em va comunicar que la publicació era ja a punt de ser distribuïda, després me n'he assabentat que fins i tot podeu consultar-la - si això us plau - en el seu format digital.
Per la meva part no m'he pogut resistir a reproduir aquí la valoració sintètica que hi faig del recull de Teresa

(...)
Rebel·lió de la sal, de T. Pascual, té com a nucli generador l’esquerda vital de la mort de la mare, commovedorament expressada, entre altres a “Vindré demà”- un poema en tres temps que sembla fer de pern de tot el poemari. Un pas que l’enfronta a la solitud i l’aboca inerme, “dreta sobre un balcó sense baranes”, a la sínia eterna de la memòria, que la retorna a la infantesa, al recer impertorbable del paisatge, al “camí de tornada de les coses”. Aquest trabucament a “l’espai / fins ara inexpressable / de la mort” la fa bascular cap la “gravidesa del silenci”, l’acara al pes ombriu de les vivències, “a la meitat en ombra de la vida”, per ressorgir a una maduresa asserenada, d’una saviesa despresa - “de l’ànima no sé /més que el recorregut / d’unes línies d’aigua escoltada en el silenci” - i d’un viure que és retorn, acceptació del testimoni, que conflueix amb la unitat: “ ... al final / jo seguiré solsint / els rombes de malla / de les barques de llum, / art antic de la mar / que els principis iguala, / que els destins unifica."
(...)

dimarts, 28 d’abril del 2009

Córrer l'andola (L'escapada d'abril, 4: Vic)

Vic



Vic havia estat per a mi, des de fa molt de temps, una ciutat envoltada d'una aura de desig i, tanmateix, encara no havia aconseguit visitar-la fins ara. Li dedicàrem tot un dia i, a pesar de les altes expectatives, no hem va defraudar gens.
He de confessar que tenia una certa por a què em semblés una mica enforfoguida, embromada, amb una excessiva flaire clerical... Lluny d'això la ciutat em va seduir només arribar-hi, en trobar-nos al davant la pulcra i harmònica estació del ferrocarril, el frontis de la qual ens va recordar l'estació del nord de València i, encara que vam tenir-hi l'únic dia plujós de tot el viatge, l'aigua quasi sempre minsa, i intermitent, no va esborrar-me la impressió acolorida, banyada d'un elegant toc de modernitat que em recordava determinades ciutats provençals i toscanes (encara que aquesta impressió meva, com he pogut comprovar després, no va ser plenament compartida per tots els meus acompanyants).
Anàrem de recte a la plaça Major i des d'aquí inicàrem una llarga i tranquil·la passejada, de vegades acompanyada de la pluja pel dèdal de carrers del centre històric, amb aturades més o menys llargues per visitar la catedral, el museu diocesà, el temple romà..., admirar alguns casalicis, fer-nos, i comprar, un magnífic cafè... A l'hora de dinar, l'atzar ens va aconduir en un restaurant, el Basset, que va resultar magnífic en la relació qualitat preu i amb un ambient molt interessant i acollidor.
En haver dinat, la pluja va fer una treva i ens va permetre la delícia d'un café asseguts en una terrassa de la plaça, contemplant el caminar dels coloms - curiosament maldestre, ja que quasibé tots han sofert alguna mutilació al les potes! - al voltant nostre. Despré iniciarem la pelegrinació de les llibreries, tan desitjada per mi. La primera en visitar fou la Tralla, una llibreria àmplia, ben assortida, ben organitzada i ben atesa. Vam comprar algún llibre per a regalar i per a nosaltres vam elegir Aiguaforts, de Joan Margarit - ja l'he acabat i, tot i que ja coneixia molts del seu poemes, m'ha semblat colpidor -, Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans -interessant en la seva diversitat per fer un tast del que escriu la generació de poetes que irromp en la nostra literatura, Elegies de Duino, de R.M. RilKe - que feia molt de temps que em temptava - i Poemes, de Maria Tsvestàieva i Anna Akhmàtova - tot i que ja tenim les versions en castellà del poemes ens abellia molt, i la traducció de M.M. Marçal i Monika Zgustova són particularment llamineres. A continuació ens desplaçarem fina a Costa llibreter, només entrar l'olor a llibre antic i usat i l'atenció tan professional com còmplice del llibreter ens vam emborratxar; vam fer una selecció de llibres que semblava no acabar.., al final ens decidirem per Poetes valencians contemporanis (L'Avenç, 1908),la primera edició d'Aloma (Institució de les lletres catalanes, 1938), El Volga desemboca al mar caspi, de Boris Pilniak,amb traducció d'Andreu Nin (Proa, 1931), Tots tres surten per l'Ozama, de Vicenç Riera i Llorca (Mèxic, Col. Catalònia, 1946) i Antígona - Fedra, d'Espriu (Raixa, 1955). Finalment, encara vam visitar la Llibreria Lletra, especialitzada en literatura infantil, aquí foren els nostres amics acompanyants els que més carregaren...

dilluns, 27 d’abril del 2009

Comuna presència (vesions de René Char, 26)


Alleujament


“Jo errava en l’or del vent, refusava el refugi dels pobles on m’havien conegut desconsols extrems. Del torrent espars de la vida jo havia extret la significació lleial d’Irene. La bellesa irrompia del seu embolcall fantasiós, donava roses a les fonts.”
(Fureur et mystère)

Qualitat contrastada



Quan sóc bona, sóc bona; quan sóc roïna, sóc molt millor.
Mae West

dissabte, 25 d’abril del 2009

25 d'Abril: Visca la terra i muira el mal govern








Però el 25 d'Abril és també (per a esperança nostra) la Diada de l'Alliberament a Itàlia. Vagi aquesta Bella Ciao dedicada a l'amiga Anna Cinzia Paolucci que ens adelita amb els seus Poemes des de l'Alguer

dijous, 23 d’abril del 2009

Al voltant de la Diada del llibre: Jesús Pobre, el Pare Pere..., i jo




Crec que potser no hi haja una manera més emotiva i plaent de celebrar el 23 d'abril que veient néixer una publicació pròpia. I això m'ha passat enguany a mi.
Fa vint anys vaig publicar, a la revista de literatura L'Aiguadolç, núm. 8 i 9-10, un petit assaig divulgatiu sobre la figura i l'obra del popular predicador denier Fra Pere Esteve. Enguany la comissió de festes i la junta veïnal del poble de Jesús Pobre, amb l'ànim i la col·laboració inestimable del xabier Antoni Espinós, han decidit editar el facsímil de l'obra del P. Lluís Blanquer Compendio de la vida del venerable P. Fr. Pedro Esteve i Toni va pensar que el meu estudi podia convertir-se en un volum introductori que l'acompanyés i el contextualitzés. Després d'una lleugera revisió i acompanyat d'una introducció i una bibliografia annexa, ahir va veure la llum dins aquesta petita joia bibliogràfia que reuneix totsdos volums en un delicadíssim estoig roig, esplendidament editat per Botella Impressor, la impremta degana de la comarca. El vam presentar a la sala de l'EATIM de Jesús Pobre amb un acte entranyable.
Heus-ne aquí un fragment de la introducció que fa un resum esquemàtic dels objectius i el contingut del treball:

(...)
El propòsit era, d’una banda, inventariar sintèticament els materials de referència tant pel que feia a les successives edicions de la biografia de Cristóbal Mercader (l’única font escrita originària d’on hom ha extret el que se sap de la vida i l’obra del Pare Pere) com als escassos acostaments lingüístics i/o literaris que s’hi havien realitzat i, d’altra banda, fer-ne un abordatge crític que, a partir dels apunts esbossats per Joan Fuster a Heretges, revoltes i sermons, hi establís un marc inicial per a una caracterització més complexa i contextualitzada de la figura i l’obra del nostre predicador que incidís en aspectes com el seu carisma i el seu perfil a la vegada ortodox i rebel, la seva adhesió a la llengua pròpia del país com a vehicle de predicació, el seu paral·lelisme amb d’altres figures de la nostra literatura com Sant Vicent Ferrer o Jacint Verdaguer, el seu estil fresc i popular dels seus sermons i la varietat dels seus poemes religiosos o l’habilitat dels seus poemes polemitzadors, per tal de revaloritzar el paper que creiem que li corresponia dins el corpus literari valencià del període de la Decadència
(...)

dimecres, 22 d’abril del 2009

Córrer l'andola (L'escapada d'abril,3: Sant Joan de les Abadesses)



Sant Joan de les Abadesses


Potser era que feia un temps molt bo però el fet és que aquesta vila ens va produir, des del primer moment, una sensació de poble espaiós, viu, sanejat, acollidor... Deixàrem el cotxe ben aparcat al passeig que hi ha just al darrere del monastir i ens hi adreçàrem per visitar-lo. A mà esquerra van veure de seguida un edifici ben curiós que ens va ffer recordar aquelles elementals esglésies romànico-llombardes de Sicília, sota el porxo, en un racó, hi havia un home llegint i al frontis s'hi podia llegir, amb una certa dificultat ja: Escoles de la Generalitat.

L'interior de l'església del monastir és d'una foscor molt acollidora, tot és d'una senzillesa subtil i elegant, alguns elements ens van atraure particularment l'atenció: el sepulcre de l'abadessa fundadora, Emma de Barcelona - la filla de Guifré el Pelós, alguns retaules gòtics i, sobretot, el màgnific davallament de la creu romànic que presideix l'altar. El claustre, petit, de columnes finíssimes, emmarca un espai amarat de pau i al museu s'hi poden admirar diverses peces artístiques d'entre les quals se m'han quedat particularment a la memòria una petita talla del segle XV de la Verge i l'Infant, de textura fina i formes arrodonides, que em va semblar revestida d'una pàtina oriental, gairebé budista, i un quadre, Homenatge al monastir de Sant Joan amb motiu del seu Onzè Centenari, d'Antoni Tàpies que conté, al meu parer, una encertada llegenda que relaciona l'estil romànic amb la plàstica contemporània.

Ja al contigu Palau de l'Abadia, que conté un petit i harmònic claustre gòtic, hi ha l'oficina d'informació i ens trobem amb l'exposició permanent, Romànic, una volta pel Ripollés, i una altra sobre cartells de la República, l'esdeveniment ja no potser més adient ja que hi érem, precisament, el 14 d'abril.

A continuació iniciàrem un passeig pel poble que arrencava de l'ample passeig del Comte Guifré, deliciós amb els seus plàtans emmarcant l'esplanada de terra piconada, amb una breu aturada per contemplar l'enrunada església de Sant Pol per atravessar de seguida l'imponent Pont Vell i retornar altra vegada al centre de la població pel Pont Nou.

Només travessar-hi prenem el carrer Jussà, a la dreta, i anem vorejant el casc de la població per internar-nos-hi al poc temps i arribar a la plaça Major - una vegada més, una alenada de sabor sicilià -. D'aquí arrenca el carrer Major, que en aquells moments acollia una iniciativa artistico-literària que semblava beninteressant i de la qual ja n'havíem tingut notícies el dia abans a través del periòdic comarcal, es tractava d'una mena d'instal·lacions de textos poètics en diverses botigues i comerços del carrer que vam anar veient mentre feiem la ruta i que s'agrupaven sota el títol d' Artefactes poètics. També ens hi vam trobar amb la casa on estiuejava el poeta Joan Maragall i on va escriure el cèlebre poema de la vaca cega i va recollir el elements llegendaris sobre el comte Arnau.

Tot això ens va animar a intentar comprar el llibre que recull totes aquestes aportacions poètiques i vam començar un pelegrinatge rocambolesc per les llibreries del poble, a la fi sembla que el poemari encara no era a la venda però mentrestant ens n'havien parlat d'un altre llibre que i finalment vam aconseguir, El monastir proscrit, de Maria Carme Roca, la literaturització, una vegada més, dels foscos esdevinements que desembocaren en les incriminacions de vida luxuriosa i de desordres passionals de la comunitat religiosa que habitava el monastir que acabaren amb una butlla papal que excomicà l'abadessa Ingilberga i foragità tota la comunitat religiosa femenia acusada d'haver convertit el monastir en un bordell de "meretrius de Venus". Uns fets esdevinguts llegenda que passaren a la cultura popular i foren literaturitzats per diversos escriptors com el mateix Joan Maragall amb la seva versió de El comte Arnau.

Immergits del tot en aquest ambient, i com que ja haviem visitat dues de les tres fites de la ruta de Joan Maragall (el palau de l'Abadia i la casa Maragall) vam provar d'anar-hi a la font del Covilar, on el poeta es va trobar amb la vaca cega i avui hi ha un monòlit amb el poema gravat. Dissortadament és dins una finca privada que aquell vespre es trobava tancada.

Finalment, abans de tornar-nos-en ens acostarem al parc de l'Estació, on han reconvertit els antics edificis ferroviaris en un alberg i el camí per anaven els carril del tren que abaixava el carbó d'Ogassa en una via verda anomenada ruta del ferro i el carbó, que uneix el poble minaire amb Ripoll.

diumenge, 19 d’abril del 2009

córrer l'andola (L'escapada d'abril, 2: Ripoll)

Abril a Ripoll


Vam arribar a Ripoll a mitjan vesprada del dilluns, havíem convingut d'establir-hi el lloc d'estada des d'on fins al dijous , dia fixat per al retorn a casa, ens desplaçaríem per conéixer també alguns indrets del Ripollés i de l'Osona.

Aquell vespre ens va servir només per fer un volt per la vila, partint del magnífic conjunt format pel monastir i l'ajuntament (Places de l'Abat Oliba i de l'Ajuntament) i baixant per l'eix principal que atravessa el casc antic - enforcat pels riur Ter i Freser en el tram fina abans de la seva confluència - per arribar al conjunt remodelat que conformen la plaça de Sant Eudald i la plaça Gran. Després, encara vam travessar el pont sobre el Ter, per continuar pel modern passeig del Ferro, entre el riu i l'estació del ferrocarril.

L'endemà de matí va sortir un dia solejat que ens va permetre tornar a ralitzar el mateix passeig amb una llum que netejava la cara de les cases, posava un punt de joia als carrers i permetia veure el voltant de muntanyes encara tocades de neu. Ens vam allargar més i vam passar a l'altre costat del Ter per la passarel·la de Calatrava per retornar demorant-nos pel parc botànic, adonar-nos del caire industrial del poble, de la llarga tradició metal·lúrgica i tèxtil, pujar una mica per la vora del Freser, descobrir al gun pany de les antigues muralles, aturar-nos davant d'algun antic casalici..., de l'esforç per traure lluissor al poble i dotar-lo d'una trama turística.

Però el monastir és, clarament, l'element que desperta un major interés. Es tracta - juntament amb monastirs de Sant Miquel de Cuixa i Poblet - d'una fita fundacional i un referent històric i simbolic essencial del nostre poble. Fundat al segle IX pel comte Guifré el Pelós, assoli un dels seus moments de màxima apogeu amb els abats Arnaulf i Oliba. Elegit com panteó pels antics comtes de Besalú i Barcelona fins l'any 1162 hi són soterrats personalitats tan emblemàtiques com el mateix Guifreu el Pelós i Ramon Berenguer III. El monastir ja va patir un greu deteriorament, amb la posterior reconstrucció, com a conseqüència del fort terratrèmol del 1428 però seria al llarg del segle XIX - en una seqüència de destrucció que recorda bastant la soferta, paral·lelament, pel monastir de Poblet - que seria successivament incendiat, enrunat i arrassat com a conseqüència de la guerra del francès, l'exclaustració, les guerres carlines i la desamortització. Els recintes més singulars que avui avui podem contemplar: l'església, la torre, el claustre i el convent són el resultat d'un procés de restauració iniciat a finals del XIX pel bisbe de Vic Josep Morgadas. Ens van semblar especialment interessants l'espectacular portada romànica i el claustre particularment harmònic i relaxant, especialment la seva font central que m'ha inspirat el tannka que precedeix aquest article

Però potser l'element que més m'ha colpit de la trajectòria històrica d'aquest monastir ha estat la seva extraordinària importància com a centre cultural europeu de primer ordre, durant el segles X- XII, per la seva tasca de producció, traducció i còpia de manuscrits on destaca la Biblia de Ripoll i la Gestum Comitum Bacinonemsum. A l'Scriptorium, un edifici separat de l'actual conjunt monumental, a l'altra banda del Ter, hi ha actualment una exposició permanent sobre aquell art de la producció i la reproducció de llibres tan didàctico-divulgativa com interessant.

Puresa

.
.
Envit donzell
l'anhel d'un glop dejú
a trenc del bes
.
.
és flor i ja es desmai
només la llum l'encerta.
.

dissabte, 18 d’abril del 2009

Córrer l'andola (L'escapada d'abril, 1: Barcelona)

Abril a Barcelona

El diumenge de Pasqua la meva filla Marina feia vint anys, i els complia a Barcelona estant, ja que hi tenia una actuació teatral; així que vam pensar d'anar-hi nosaltres -amb uns amics- i aprofitar per fer un tomb després per les comarques interiors del Principat.


Vam arribar-hi al migdia, a punt per dinar amb Marina en un acollidor restaurant de la Rambla que ens havien recomanat la Isabel i elPep, uns amics nostres de Sant Cugat. Després d'un breu descans, a les set, ja erem al teatre de la Riereta per veure Ijamina't (adaptació d'una obra de Lluïsa Cunillé). L'actuació ens va agradar molt per la seva frescor i per l'ambient distès i de complicitat que es va establirentre els actors i entre aquests i els espectadors ( al programa Continuarà, a partir del minut 11, podeu veure un breu reportatge del grup i de l'obra).


Finalment, la vetllada s'inicià amb un bon sopar en companyia dels amics de Sant Cugat i els seu fills, seguit d'una bona passejada nocturna pel barri gòtic barcelonès banyat per la pluja.

L'endemà al matí, abans de marxar cap a Ripoll, encara vam tenir temps de ramblejar, de visitar l'exposició La mort i la primavera: Rodoreda per Villaronga i de tornar a deambular pel centre històric, ara ben assoleiat.

dimecres, 15 d’abril del 2009

Comuna presència (versions de René Char, 25)

A la ventalla d’una finestra
Rostre, calor blanca,
Germana venturera, germana besllumada
Suau perseverança,
Rostre, calor blanca.
(Fureur et mystere)

dimarts, 14 d’abril del 2009

De guerres i terratrèmols



No es pot guanyar una guerra, com tampoc es pot guanyar un terratrèmol

Jeannette Rankin

divendres, 10 d’abril del 2009

Je me souviens...: (del garrofer de la tia Pepa)


De quan me n'apujava a les branques turmentades del garrofer de la caseta de la tia Pepa, i de l'afectació isolada i un punt altiva que em prenia, tot i que encara no en sabia res de Cosimo Piovasco di Rondó.

dimecres, 8 d’abril del 2009

"Els estius", o la veu punyent de la desesperança.



( L'estiu passat vaig escriure una ressenya sobre el poemari Els estius de Josep Porcar que ha estat publicat a la revista Caràcters, nº 46 de generr d'enguany, ara fa uns dies ha arribat finalment a les meves mans i he pensat que, pot ser, resulti interesant de publicar-ne aquí un extracte)

(...)
Els estius representa una fita essencial en la trajectòria literària de l’autor pel seu caràcter pioner a l’hora de temptejar el potencial de la xarxa digital com a suport de publicació d’obres literàries, amb la intenció - explicitada a les “notes d’edició”- que constituís “un primer assaig del que podria ser un suport digne per a la poesia escrita” que contribuís, per tant, a la superació del model ”arcaic” que, al nostre país, es troba en una situació agònica permanent. Essencial, també, des del punt de maduresa que ha suposat en el desenvolupament de l’univers poètic de l’escriptor castellonenc, tant per la seva consistència formal, el seu caràcter unitari i calidoscòpic a la vegada, com per l’avenç que suposava en la recerca d’un estil personal, tan fresc com acurat, amb una forta càrrega irònica, un llenguatge clar i àgil, a pop d’altres gèneres fronterers com el dietari.
(...)
El cos del poemari es divideix en quatre apartats d’una extensió gairebé equivalent. Al primer, ”Horitzons verticals”, els poemes se centren en la platja com a espai privilegiat on l’amuntegament i l’abandonament dels cossos al sol, la indolència, l’aïllament i fins i tot la insensibilitat dels turistes o estiuejants és troba permanentment contrapuntejat, amb un fort component satíric, pel rerafons de la problemàtica político-social del moment (els incendis de Galícia, la imposició violenta i rapinyaire dels interessos geopolítics i econòmics dels països rics sobre l’anomenat tercer món, la immigració, la por esquizofrènica a l’amenaça terrorista)
(...)
Al segon apartat, “Illa d’aigua”, els poemes prenen un subtil tombant i es refugien en una mirada més introvertida, subjectivista, existencial: visions oníriques, surrealistes, aïllament i estranyesa front al món i front als altres, denúncia de la buidor de les convencions socials...
(...)
El tercer apartat, “Castells d’arena”, en canvi, obre el camp temàtic a la realitat política i social (la fragilitat d’un país vençut, la violència imperialista, l’exercici cínic del poder, “la tecnologia del camuflament / -diguem-ne democràcia” ) plasmada sovint com una força cega i estranya que s’imposa a l’individu, inidicible, plena d’ambivalenciès, llastrada de renúncies... abordada des d’una radical denúncia que no evita les referències a personatges i a fets concrets (Bush, Camps, el bombardeig de Canà, la massacre del metro de València), amarada d’una “valuosíssima desesperança”:
Finalment, “Setembre”, ens relata en els seus poemes el “retorn desganat a la quotidianitat, ”, al desenfrè inhumà de la ciutat, a l’ostentació impúdica i prepotent de la propietat privada, a la dictadura del consum, a la solitud tardoral...(...)

diumenge, 5 d’abril del 2009

Córrer l'andola (13 mirades del fotoclub Dénia)





El passat dissabte vaig viure un enfilall de boniques coincidències al voltant de la fotografia. Un compromís m'obligava ha haver de passar unes quantes hores d'espera, sol, a Dénia, així que vaig pensar d'endur-me la càmera fotogràfica. M'abellia deambular pels racons de la ciutat i prendre'n fotografies a l'atzar, com he fet altres vegades.
Vaig deixar el cotxe al carrer Campos i em vaig adreçar al port. Començava a vesprejar i la llum s'anava arraulint en la calma dels carrilons i les replacetes de Baix la mar. Vaig travessar la raval marinera per resseguir després la muralla del castell, adelitant-me en la visió imponent de les torres, després vaig prendre el foramur fins arribar a la Torre del Consell i baixar a la Glorieta, per la plaça de l'Ajuntament i el carrer del Cop.
D'aquí ja només calia deixar-se anar carrer Campos avall. En arribar a l'alçada del Centre d'Art l'Estació vaig recordar que feia temps que hi havia una exposició que m'havia semblat d'interés i encara no havia visitat però quan hi arribo a la porta veig que hi havia una bona gentada, justament s'inaugurava una nova exposició i, oh, casualitat!, era una exposició fotogràfica que ajuntava fotografies de 13 membres destacats del Fotoclub Dénia.
El conjunt era francament interessant, tant per la diversitat d'estils com pel nivell estandard de qualitat (paisatges, retrats, fotografia submarina, muntatges, fotos en blanc i negre o en color, clàssiques o amb tractament digital...) i anava acompanyat d'un magnífic catàleg que vaig anar remirant quan, una vegada feta una vista ràpida per les tres sales, vaig seguir el meu recorregut: Una ullada la placeta de Sant Antoni per reprendre una altra vegada carrer Campos amunt, davallar per Diana, demorar-me pel passeig de l'Estació...
Quan una hora després era assegut en un banc - de nou - al carrer Campos, vaig veure que venien per la vorera la colla de fotògrafs que acabaven de clausurar la presentació de l'exposició. Anaven xerrant amicalment i m'hi vaig acostar per saludar els que coneixia. Llavors se'm va adreçar un dels més joves: "Carles, que no em coneixes..? Te'n recordes quan ens vam veure a Londres?. Oh, casualitat! Era Fran Gallego, un antic alumne meu de Pedreguer,als anys vuitanta, a qui havia perdut la pista fins fa uns tres anys que se'm va adreçar - igual com ho havia fet ara - enmig del Hyde Park, quan Pilar i jo anavem a visitar la Serpentine Gallery.


Passejada deniera

Per la fondària narrativa de Grazia Deledda





La italiana ha estat una de les literatures nacionals que més àmpliament i des de fa més temps m'han interessat i, dins d'aquest context, els territoris del sud - allò que anomenem el regne de Napols i les dues Sicílies - hi afegeixen, a més a més, una especial dosi de fascinació que me'ls fan més propers i a la vegada essencials en la seva idiosincràcia irreductible. Només citaré, a tall d'exemple, El sembrador de pesta, del sicilià Gesualdo Bufalino, un llibre que va produir una autèntica commoció en la meva evolució literària.
Tot i la seva gran divergència temàtica i estilística, El dia del judici, de Salvatore Satta (1902 - 1977), és una altra obra que va deixar una empremta duradora en les meves preferències lectores. Satta va nèixer a Nuoro (Núgoro, en sard), segurament la ciutat més emblemàtica de Sardenya, i la seva novel·la - publicada pòstumament - representa l'intent, extraordinàriament reeixit, de literaturitzar la vida d'aquesta petita i muntanyosa ciutat en l'època que discorre a cavall dels segles XIX i XX.
Precisament va ser a Núgoro, i en aquesta època, que va nàixer Grazia Deledda (1871 - 1936 ) però fins fa pocs dies aquesta escriptora sarda era només un nom borrós en la meva enciclopèdia literària. N'havia conegut uns pocs poemes arran de la meva intenció d'intentar traduir poesia italiana, recordava que em va encuriosir el fet que hagués rebut el premi Nobel en 1926 i que em recordés una mica la nostra Maria Ibars..., però al remat tot va quedar en una vaga nebulosa fins que l'altre dia em vaig topar, a la llibreria Públics de Dénia, amb la traducció, acabada de publicar, de La mare.

Tot i tractar-se d'una novel·la breu, hi vaig trobar els ingrendients essencials que després, en cercar informació complementària, he sabut que constitueixen l'estil i l' univers literari de l'escriptora sarda. Així, d'una banda, la novel·la transcorre sobre dos dels grans eixos temàtics deleddians: l'amor-passió, prohibit i turmentat d'un jove rector per la seva amant secreta i el protector i abnegat d'una mare que vol salvar el fill del perill del pecat, de la perdició; cosa que produirà una espiral d'angoixa i remordiment que acondueix en un atzucac tràgic, regit per la fatalitat. I d'altra banda, la importància essencial d'un espai geogràfic, - la Sardenya pregona- investit de gran càrrega simbòlica.
Uns ingredients, aquests, que ens deixen un regust romàntic sobredeterminat per un marc realista-naturalista, que em van fer recordar els nostres modernistes i, especialment, l'univers i l'estil narratius de Victor Català. Un paral·lelisme que després he vist molt ben reflectit als bloc Al atzar agraeixo i La maleta sarda, al qual hi afegeria encara la nostra molt menys coneguda Maria Ibars.
Dit això, però, cal afegir que, més enllà d'aquestes fortes ressonàncies, la lectura de La mare m'ha produït una impressió de contemporaneïtat literària. M'ha semblat que l' estil deleddiàe pot connectar amb el discurs narratiu actual gràcies al ritme i la fluïdesa amb que amalgama el decurs de l'acció narrativa amb la introspecció psicològica dels personatges principals, a la condensació temporal que va engalzant amb mestria seqüències retrospectives sobre el breu eix temporal de la història ( que dura només un dia i escaix) i gràcies també al magnífic final, tan obert i pertorbador.

En definitiva, és tracta d'un relat que atrapa per la qualitat del llenguatge i per la tècnica narrativa amb què es descabdella, transvassat a la nostra llengua en una molt bona traducció. Questions aquestes que m'han reafirmat en la impressió, cada vegada més convincent, del gran paper que estan jugant moltes petites editorials, com és el cas d'Adesiara, en el conjunt del món literari en llengua catalana.

dijous, 2 d’abril del 2009