En els 50 anys de la mort de Carles Riba

El 12 de juliol de 1959 va morir Carles Riba. Cinquanta anys després segueix sent el mateix mestre, almenys per a mi. A tall d'exemple, ja fa uns 10 anys, un tannka seu em va inspirar i va fer de frontispici d'aquest Quadern de l'enyor inclòs el 2001 dins la II Antologia literària de la Marina Alta, que va publicar l'ajuntament de Pedreguer i que vaig reproduir fe uns dos anys a la primera versió d'aquest bloc.

Ara hi afegiré aquest altre poema, també encapçalat per un fragment ribià:

Ens deixessis almenys
oh bella altiva, un somni de tu
entre els ulls i la visió infinita
del món! Però ens estrenys
amb soledat, presoner de la fita
mirada teva, que l’habita
de lluny, sense tu

Carles Riba

Si hagués restat content només amb el desig
de ser gat venturer i de lluny et prengués
amb la mirada neta, dolçament i callada,
sota l’escalf clement i còmplice del sol.
(Però en aquell esguard voledor hi era ja
l’impuls que ens espitjava al bes inevitable)

i podria ser que ara m’acontentés encara
amb aquell trist desig dolç callat de mesquer
tot i que tu també, i el bes inevitable.
(Però ja només gat de l’esguard voledor
tan sol, trist i atrapat per sempre i sense torna
em llepo la ferida perquè no faci escorça)

mentre tot t’assenyala però tu ja no hi ets

al turment conformat, i al record, em dessagno.