Mantis engolidora

Amb el temps, més clar com més hi he pensat, m'he anat adonant del poder amb què la Mantis em va absorbir des del principi. Anava a dir que fou una atracció extremadament lenta però també sé que en la seva lànguida morositat radicava, precisament, la seva força.

M'absorvia com si fos un d'aquells papers secants que usàvem a l'escola i jo m'escolava de grat en el seu imperi com si estigués, a les fosques, assegut en una d'aquelles butaques de fusta tan incòmodes del cinema, atrapat pel l'hàlit lluminós de la pantalla.

Una atracció cega que em mantenia enjòlit al redol de la Mantis, emmirallant-m'hi com una bussejadora seduïda per la seva  dansa abissal i, a la vegada, reduïda a l'estupor de la innocència per la bena d'un tabú inamovible.

Però tot això era abans d'el dia que l'òrbita, de tan arrimadissa, em va trabucar al seu brocal boquejant. És d'aleshores que deso surant la meva escuma en la seva mar d'algues i que al seu gorg enfonso el meu gra d'or.