A l'agost de l'any passat ja us vaig deixar aquí el meu esbalaïment davant la Venus a l'espill de Velazquez que s'exposa a la National Gallery de Londres. No era res més que un de tants dels que em estat absuïts per la força voluptuosa d'aquest quadre engolidor. Aquesta foto és la prova que Helmud Newton en fou un altre.
Me'l puc imaginar contemplant-lo amb els mateixos ulls dilatats i morosos i, deprés parant minuciosament, en aquesta sala despullada i abocada a l'exterior l'escenari que li permetés fer la seva rèplica fotogràfica. Aconseguir-hi el mateix esclat invitador del lliri blanc embegut en la seva autocontemplació, el mateix rostre irremeiablement fals a l'espill, el cupid reconvertit aquí en còmplice cambrera de l'amor...
En temps enjòlit: un eco més, un nou batec que realimenta l'etern cercle-envescador.
1 comentari:
Els meus millor desitjos per al 2010. Una abraçada ben forta.
Publica un comentari a l'entrada