dissabte, 28 de febrer de 2009

Córrer l'andola ( La Pinyata de Pego )

La Pinyata de Pego

Ara fa poc més d'un any me'n recordava dels darrers dies, el carnestoltes semiclandestí de la meva infantesa. Perquè, durant el franquisme la disbauxa del carnaval fou només una llicència limitada a la tolerància de les entremaliadures dels infants i, segurament també, refugiada en el món casolà de l'àmbit rural.

Però en arribar la transició democràtica aquesta celebració orgiàstica es va recuperar ràpidament als nostres pobles. Com un riu subterrani de saba, la tradició havia romangut hivernada i ara resugia ben viva, i tornava com un calc del que havia estat abans de la llarga nit feixista. Tant és així que, a la nostra comarca es va imposar de seguida , com havia estat la tradició, l'abassagadora preponderància del Carnestoltes de Pego: Cita anual de desenes de milers d'emmascarats disposats a dansar fins l'extenuació al ritme d'una nit delirant, bàquica. Però aquesta invasió, és viscuda per molts "natius" com un tràfec que fa rodar el cap i com una certa devaluació grollera i consumista de l'essència d'aquests dies alternatius plens de rituals tribals com menjar l'arròs amb crosta o fer la baixada del Bullent...

Per això, les pegolines i els pegolins, com la gent de la contrada identificada amb aquesta vila tan singular, prefereixen, de totes totes, la desfilada de la Pinyata que ve a soterrar el carnestoltes el dissabte següent a la bacanal, sobrepassat ja el llindar del dimecres de cendra. Una celebració casolana, subtil a la vegada que subvertidora, que fa del negre el color de la festa i del foc l'instrument de la rebel·lió. Aquesta nit, la Pinyata tornarà a desplegar la seva corrua, l'energia aglevadora de tot el poble.

divendres, 27 de febrer de 2009

Je me souviens...( de les madrilles del barranc)


De com viraven, llampants, les madrilles,
fendint i cuejant entre les aigues netes,
manses i minses del barranc de les Valls.

dimarts, 24 de febrer de 2009

Se'ns ha mort la Carmelina


M’ha esgarrifat la notícia de la mort de Carmelina Sánchez-Cutillas, que he llegit fa unes hores al bloc d’Enric Balaguer.
El dissabte passat em va visitar Maria Lacueva, una jove filòloga que actualment treballa a Alemanya, mentre està elaborant la seva tesina sobre les escriptores valencianes de postguerra. Estiguerem parlant animadament durant tota la vesprada, sobretot de Maria Ibars - que era l'objecte de la seva visita - però també de les altres escriptores de l’època: Beatriu Civera, Matilde Llòria, Maria Mulet, Maria Beneyto..., i Carmelina Sánchez-Cutillas. Coincidíem en la mala sort de l’època que els tocà viure i en el menysteniment afegit de ser dones escriptores i perifèriques. Coincidírem també en valorar la finor i la qualitat de Carmelina, tan lligada a Altea i a nostra Marina. L'endemà moria.
Enric Balaguer ja en parla complidament de l’excel·lència de Materia de Bretanya, aquell llibre que va saber conjugar tant bé qualitat i bon llegir fins a convertit-se en una referència de lectura gairebé obligada per als que s’iniciaven en l’estudi de la llengua allà pels anys setanta. Cal però posar també de relleu la seva ben interessant obra poética, que va des de l’experimentalisme simbolista de Els jeroglífics de la pedra Rosseta al subjectivisme, entre l’amor i la mort, tan sentimental com punyent del seu darrer Llibre d’amic e amada.
Dissortadament, resulta prou difícil avui, fer-se amb algun dels seus llibres en una llibreria ordinària. Hauríeu de fer l’esforç d’aconseguir-lo, cas de no conéxer-ne l'obra, la sorpresa és garantida. Per la meva part he buscat la magnífica edició de la seva Obra poètica, que va editar en 1997 el Consell Valencià de Cultura –i que jo li vaig regalar a Pilar. Del seu darrer recull n’he extret aquest poema:

I JA SOM TANT!

La vella bagassa que fila i desfila
les vides de tots, m’obliga i em mana.
La bagassa vella amb la sang d’argila
i les mans glaçades, esmola sa dalla.

Ai, que el temps siga boirós, que els degotims
relliscosos de la pluja ho renten tot!
el cor de la paraula, el pas dels teuladins,
l’empenta vigorosa d’aquest amor,
- aquest amor tendríssim que m’ablama -.
Però, som carn d’exili, el llot, la sageta
que cau com un ocell, desorientada...
Som dos noms esbandits lletra per lletra;
com els palets i els punts amb que omplíem
aquells quaderns d’infants reblits de taques,
I ja som tant que no som res, ni voldríem
romandre diferents... Juguem a llargues!

Córrer l'andola (l'escapada de febrer, i 3: La Conca de Barberà. Poblet, L'Espluga de Francolí i Montblanc)

Conca de Barberà

La veritat és que ja feia molt de temps que volia visitar Poblet però encara no havia trobat el moment oportú. Em feia una mica de vergonya i tot. Per això quan em vaig veure enfront de la seva portalada, tot i la vesprada tan freda, vaig sentir una fonda i serena satisfacció.
El monastir de Poblet - que actualment pertany al terme municipal de Vimbodí i Poblet i a la parroquia de L’Espluga de Llobregat - va ser fundat en 1150 per l’ordre cistercenca, per la qual cosa el nucli monumental està bastit seguint els models del Romànic i del Gòtic. Des del regnat de Pere el Cerimoniós i durant els segles XIV i XV allotjà el panteó reial de la corona catalano-aragonesa, reblant d’aquesta manera la predilecció dels nostres monarques nacionals pel monastir. Com fou també el mateix rei qui, amb la donació dels seus llibres al monastir, va posar les bases inicials, a la qual seguiren després importants i continuades donacions, per fornir-lo de la seva fabulosa biblioteca. El segle XIX fou definitivament atziac per a Poblet, que va patir diversos assalts i saquejos fins que, afectat per la desamortització de Mendizábal, va quedar plenament arruïnat fins el 1930, quan va començar la seva restauració. El 1940 torna a ser habitat per una comunitat de monjos cistercencs, el 1945 es crea la germandat de Poblet. El 1921 es declarat Patrimoni Nacional, el 1991 Patrimoni de la Humanitat i el 2005 rep la Creu de Sant Jordi de la Generalitat Catalana.
La primera sensació que em va produir accedir a l’interior i visitar les diferents dependències (el claustre, amb el bell lavatori central, les cuines, el refectori, la biblioteca, els dormitoris, l’església...) va estar marcada pel fet de trobar-me dins un cenobi actiu. Això feia que, d’una banda, m’agradés veure-hi un edifici habilitat per a permetre una vida relativament confortable a la comunitat de monjos que ara hi habiten però, d’altra banda, em produïa també una deix de decepció el fet de constatar que ja no hi resta pràcticament res de l’antic abillament. Evidentment, no hi podia quedar cap cosa després de més de cent anys de saqueig i destrucció però dubtava si no haria estat millor veure’l nu i amb totes les cicatrius que li ha infringit la història.
Però el moment més emotiu fou el d’acarar-se al conjunt de mausoleus reials formant dos rengleres solemnes al centre del creuer de l’església; vaig anar contemplant-los atentament mentre ens explicaven la rocambolesca història d’aquests sepulcres i dels cossos que contenien. Els sepulcres havien superat amb sort el saquejos que havia sofert el monastir durant la guerra del francès i les revoltes del trienni liberal però en ser desamortitzat en 1835, i durant les dècades següents, va quedar plenament indefens, en una mostra flagrant de la negligència dels successius governs espanyols que hi atorgaren un tracte radicalment diferent del mantingut amb d’altres mausoleus reials castellans. Sotmés de bell principi a successius actes vandàlics i de pillatge els mausoleus foren derrocats i s’escamparen per terra els cossos que contenien – l’escriptor Ángel Guimerà en feu una descripció punyent de la profanació d’aquelles tombes, i especialment de les restes del rei Jaume I, en aquest conegut poema . L’any 1937, el rector de la parroquia de l’Espluga de Francolí va aconseguir recollir les ossades i transportar-les a la seva església i l’ajuntament del mateix poble va recol·locar les restes reials en diferents caixes, les que hom creia de Jaume I en una caixa de fusta de noguera i les altres, barrejades, en set caixes de fusta de pi, sis anys després les depulles del rei conqueridor foren traslladades a la catedral de Tarragona on se li erigí un mausoleu. Finalment, el 1952, les suposades restes de Jaume I i dels altres monarques catalans foren retornades als mausoleus restaurats de Poblet en una operació que Franco va intentar rendabilitzar políticament. I dic suposades restes perquè, amb tot tràfec d’ossos, els cossos reials esdevingueren barrejats, com ho ha demostrat el recent estudi antropològic i genètic de les restes que se suposaven del princep de Viana i han resultat ser de tres cadàvers diferents,. Una anàlisi que ara s’està plantejant de poder fer amb el cos de Jaume I . Per la meva part, ja m’està bé que cada mausoleu continga una mostra indestriable de tots aquells reis nacionals, això és un bon resum o compendi - i també com una prova irrefutable - de la nostra dissort i de la opressió que encara pesa sobre el nostre poble.

Després de Poblet vàrem fer una visita breu a L’Espluga de Francolí, un poble bonic i actiu, enfaixat pel riu, on vam poder gaudir d’una visita al magnific celler cooperatiu, construït per Pere Doménech i Roura i conegut com a “la catedral del vi”, recollint les paraules d’Àngel Guimerà, hi vam comprar une botelles de vi excel·lent i, després, un bon assortit de caquinyolis.
Finalment, realitzarem una passejada per Montblanc. Vam accedir al recinte emmurallat pel portal del Foradot i vam anar davallant lentament per iniciar la visita amb la magnífica església de Santa Maria la Major, d’un pur gòtic tardà, hi poguérem escoltar el seu magnífic orgue, vagarejàrem després per carrers i placetes clapejats de cases senyorials per acabar a l’església de Sant Miquel, entre el romànic i el gòtic primitiu -amb la coberta de fusta i l'enteixinat policromat que ens va recordar la catedral de Terol - un recinte emblemàtic que va allotjar les Corts catalanes en 1307 i en 1370, com també ho féu amb el Parlament de Catalunya. I després vam retornar al cotxe admirant la cinta de la muralla.
L’escapada havia acabat, començava el retorn a casa.

dijous, 19 de febrer de 2009

dimarts, 17 de febrer de 2009

Córrer l'andola (l'escapada de febrer, 2: Reus)

Reus

Varem deixar el cotxe en un pàrquing públic de la Riera d’Aragó que, per pura intuïció, va resultar quasi a tocar de les peixateries velles, gairebé l’inici del recorregut clàssic pel nucli antic reusà - segons ens va explicar un atent vianant.
Es tractava de resseguir cap amunt una mena d’eix format per la plaça de Sant Pere, el carrer Major, la plaça Mercadal i el carrer Monterols, fins arribar a la Plaça Prim que és, per a l’amable informador, l’autèntic centre de la ciutat.
De seguida ens va impressionar el magnífic campanar hexagonal de l’església prioral de Sant Pere, tota ella un bon exemple de gòtic tardà. Unes passes més avant, a mà esquerra, se’ns va aparèixer l’edifici del Cercle de Lectura, un nom que ressonava en el meu cap amb una certa aurèola, com a exemple de societat cultural de tarannà progressista i catalanista. Només accedir-hi et trobes de cara l’entrada al Teatre Bartrina –que era tancat en aquell moment – i a l’esquerra una noble escalinata que t’acondueix a la planta noble, una sala central per on s’accedir a la biblioteca.;tot i desenvolupar una ampla i intensa activitat cultural, la biblioteca - amb uns 160.000 volums, alguns d’ells valuosos incunables - és el rovell d’aquesta institució que ha exercit, i segueix exercint una funció de servei públic inestimable, encara que ara la ciutat compta també amb la magnífica Biblioteca Central Xavier Amorós.
Una mica mès amunt hi ha la Plaça Mercadal on hi trobem tres edificis emblemàtics de la ciutat: l’Ajuntament, de factura neoclàssica, la casa Navàs construïda a inicis del segle XX per l’arquitecte Lluís Doménech i Muntaner – segurament l’exemplar més representatiu del modernisme reusà – un casalici ric i a la vegada harmònic tot i que un bombardeig, durant la guerra civil, va enderrocar la torre que tenia a l’angle de la façana i, finalment, el Gaudi Centre, punt neuràlgic per a la informació sobre l’obra del cèlebre arquitecte reusenc i també sobre la ciutat, un bastiment que hi fa un interessant contrast amb la seva estructura radicalment moderna.
La següent aturada és ja el melic de la ciutat, la plaça Prim – que ens va semblar una mica apoquida per l’omnipresència monumental del general a cavall – on cal destacar, tot i que només puguérem veure’n l’entrada, el magnífic Teatre Fortuny: contruït el 1882 i rehabilitat i rellançat en 1998 –dirigit per un consorci públic - compta avui amb una programació de primera línia.
Des d’aquí ja férem un tomb, resseguint el tram alt de la ruta del modernisme. Una passejada deliciosa clapejada d’edificis modernistes, entre els quals ens va agrada especialment l’escola Prat de la Riba, i no modernistes, com el palau dels marquesos de Tamarit o el palau Bofarull, amb fites de l’urbanisme modern de la ciutat com la plaça de les oques i, sobretot, la plaça de la Llibertat, bastida sobre el lloc on un bombardeig feixista va destruir un refugi civil.
Per acabar la visita iniciarem un lent i zigzaguejant retorn pels carrers del centre urbà, carregats d’una evident puixança comercial.

En arribar a Reus, ens atreia confirmar la presumpció que hi veuríem l’altre pol d’aquestes parelles de ciutats tan veïnes com irreductiblement rivals, al cap teníem el cas, tan nostre, d’Alacant i Elx. Ens en anàrem amb la sensació d’haver pogut besllumar només una ciutat self-made, que sap combinar perfectament el progressisme i l’avantguarda amb un extraordinari teixit socio-cultural, i també esportiu (poca broma, només el Hoquei patins de Reus compta amb sis copes d'Europa i una copa del món...), amb un antiexhibicionisme gairebé instintiu, una ciutat sòlida i profunda que només és podria conèixer bé si arribessis a convertir-te en un dels seus ciutadans, com ho foren, per naixement o per adopció, Antoni Gaudí, Marià Fortuny, Gabriel Ferrater, Eduard Todà, Pau Gargallo, Pere Sunyer, Joaquim Mir, The silver blue sea...

dilluns, 16 de febrer de 2009

Pensar



Reserva't el dret a pensar: fins i tot equivocar-se és millor que no pensar.

Hipàtia.

dissabte, 14 de febrer de 2009

Córrer l'andola ( lliurament dels premis el Penjoll )



Aquesta vesprada, Pilar i Jo, ens hem desplaçat a Xàtiva per assistir al lliurament dels I Premis als millors blocs de les comarques centrals, organitzat per el Penjoll. Art i paraula.

El viatge, amb temps de sobra, ben dinats - abans ens havíem menjat un bona arròs a banda a Dénia - i els ametllers en flor clapejant el paisatge ha estat una delícia. En arribar encara hem vagarejat per Xàtiva buscant el carrer Blanc , el mític carrer de Raimon on ara té la seu l'associació Camot, amfitriona de l'acte.

En arribar m'he trobat un vell amic que feia temps que no veia, Toni Espí - a qui havien encarregat de conduir l'acte, juntament amb Toni de l'Hostal - també he pogut conéixer físicament alguns blocaires ja amics com Josep Manuel Vidal ( Filant prim ) i Emili Morant ( Vida diferida ) juntament amb els altres premiats.

L'acte ha resultat concorregut i ben simpàtic. A tots els guanyadors se'ns ha lliurat un bell gravat d'Albert Compte i a clos l'acte el cant i recitat, per part dels presentadors, del que han anomenat "Himne de Xàtiva": el poema M'aclame a tu del Llibre de Xàtiva de Vicent Andrés Estellés, en l'emotiva versió que va musicar l'Ovidi Montllor.

Després del lliurament tothom ha pogut assaborir un bon vas de xocolata i acompanyar-lo amb un tros de pa socarrat tan gustós com esponjós. Una delícia.

A continuació, juntament amb Josep Manel i la seva companya ens hem desplaçat a la Casa de Cultura de Xàtiva on presentaven el llibre Bombardeig de Xàtiva. 1939, un estudi minuciós de la cruel i gratuïta massacre que va perpetrar l'aviació feixista italiana, en bombardejar l'estació xativina el 12 de febrer de 1939. Això m'ha fet recordar els sagnants bombardejos franquistes sobre el nostre poble al llarg de tota la guerra a València, a Alacant, a Gandia, a Dénia... i, sobretot, m'ha dut a la memòria l'episodi que em va contar moltes vegades el meu pare: Era encara un xiquet però la família l'enviava a la Ribera per baratar algun grapat de pansa per arròs. Aquell dia, però bombardejaren l'estació de Carcaixent i tothom fugí esmaperdut mentre les bombes queien al voltant produint enormes forats i alçant una densa i asfixiant nuvolada de pols i de fum. Ell es va salvar però un amic seu va morir ofegat en caure dins una sèquia, quan fugia espantat... Avui hem assistit a un acte més que acompleix amb el deure de tots nosaltres:fer memòria, honorar la lluita del nostre poble i exigir justícia i dignitat.

dimecres, 11 de febrer de 2009

Córrer l'andola (L'escapada de febrer, 1: Tarragona)

Tarragona


Volíem aprofitar que el dilluns era festa escolar al poble on treballem per fer una escapada així que el mateix divendres, a la posta de sol, vam a arribar a Tarragona. Després d’ingressar a l’hotel vam sortir per fer una primera passejada que va arrencar de la Plaça Imperial Tàrraco per resseguir de cap a cap la Rambla Nova, un recorregut que em va recordar, l’eix vertebrador que, a Ais de Provença, conformen la Plaça de G. De Gaulle i el Cors Mirabeau (segurament un dels carrers més harmònics i bells del món).
Havíem fet uns tres-cents metres de passeig quan vam veure la Llibreria de la Rambla, semblava animada, hi entràrem decididament. A l’estança del fons, atapeïda de gent, se sentia la veu de Francesc Parcerisas parlant del poemari Terra fonda de Lurdes Malgrat. El presentador feia referències reiterades a una mena de “misticísme” laic que amarava el poema. Caram! - vaig pensar jo – sembla que darrerament la mística em persegueix, així que vaig comprar el llibre i vam seguir la caminada.
En arribar al balcó sobre la mar tombarem cap a l’amfiteatre, ja era nit tancada i la il·luminació artificial conferia al paisatge urbà un encant especial, que s’adeia molt amb la calma dels carrers i placetes del cas antic, plens de restes romanes. Acabàrem sopant en un petit restaurant d’aire francès.
L’endemà, en arribar a mitjan rambla tombarem cap a la Plaça Corsini volíem veure el Mercat però l’edifici estava tancat per obres o excavacions i les paradetes eren en un gran envelat que ocupava la plaça, configurant un espai gairebé idèntic al que vam veure a Cadis la passada primavera.
A continuació ens dirigírem al Palau Firal i de Congressos per veure una exposició de fotografies de Robert Capa. El carrer que hi duu et deixa a peu pla damunt la terrassa, ja que es tracta d’un edifici bastit en el buit d’una pedrera, d’un aspecte compacte i una estructura escalonada que a mi em va recordar alguns del complex cultural del South Bank londinenc.
L’exposició, El darrer dia de la Tarragona republicana, mostra l’èxode de la població davant l’ocupació imminent de la ciutat per part de les tropes franquistes. Les instantànies de Capa són d’una expressivitat i dramatisme extraordinaris, i es complementen amb d’altres fotografies que mostren l’estat actual dels indrets on foren preses aquelles imatges i amb breus textos explicatius del fotògraf, un vídeo explicatiu i un bon catàleg.
A continuació ens desplaçarem a l’altra banda per fer un reposat recorregut de la ciutat antiga que vam iniciar en l’espectacular conjunt que formen l’amfiteatre, el Museu Nacional Arqueològic que ens va sorprendre gratament pel seu didactisme – hi vam conèixer, per exemple, la relació de l’antiga Tàrraco amb l’emperador Adrià – i l’acurada selecció de peces arqueològiques d’entre les quals ens interessaren sobretot algunes escultures i objectes de la vida quotidiana i, finalment, la torre del Pretori – on vam poder contemplar una exposició, tan punyent com emotiva, dedicada al president Lluís Companys - i el les restes del circ.
Ja era vora migdia quan començarem a vagarejar per de la ciutat antiga, edificada sobre l’altiplà on hi hagué els edificis i els espais públics més importants de l’antiga Tàrraco: Temples, Forum Provincial... I ara constitueix un dens entramat de places reduïdes i carrers estrets que conviden a fer un tomb sense rumb, assossegat, que ens va recordar un seguit altres ciutats mitjanes que també ens han seduït amb el seu pòsit d’història i la seva harmonia vital mediterrània, un llistat on, a més de les ja esmentades Ais i Cadis, anàrem afegint Arles o l’illa d’Ortigia, el meravellós cor de Siracusa...
Caient ja el capvespre vam fer un tranquil el passeig de les muralles i després baixem al tram inicial de la Rambla Nova per visitar una exposició de Klimt, al Caixa Forum. Es tracta de 75 dibuixos centrats en el cos de la dona que, certament, trencarien cànons en la seua època tant per reflectir també models no canònics – velles, dones embarassades...- com per la naturalitat, la gran llibertat de moviments, que hi porten una gran dosi de frescor, espontaneïtat i atreviment al nu femení.Acabarem el dia a l’harmoniosa Plaça de la Font, fruint d’un sopar casolà. Teníem la sensació d’haver aconseguit captar, si més no d’una manera sintètica, el pols d’una altra ciutat de profund pòsit històric i de dimensió encara humana, d’aquestes on és un privilegi viure (o veure).

Comuna presència (versions de René Char, 21)


Comiat al vent

Als vessants del turó del poble bivaquegen camps reblerts de mimoses. Al temps de la collita, passa que, lluny del seu indret, s’esdevingui la trobada extremadament odorant d’una noia els braços de la qual han estat ocupats durant la jornada amb fràgils branques. Semblant a una llàntia l’aurèola de claredat de la qual fos de perfum, ella se’n va, girant l’esquena al sol ponent.
Seria sacrilegi adreçar-li la paraula.
L’espardenya petjant l’herba, cedeix-li el pas al camí. Tindràs potser la sort de distingir als seus llavis la quimera de la humitat de la nit?
Fureur et mystère

dilluns, 9 de febrer de 2009

Je me souviens... (del tren de vapor)


De la cadència solemne i estrepitosa
amb què la gran locomotora
enfrenava, grinyolava, esbufegava,
omplia l'andana de fum.




(arribada del tren a Gata)

dimecres, 4 de febrer de 2009

En el centenari de Simone Weil


El 3 de febrer, es commemorava el naixement de Simone Weil (París, 3 de febrer del 1909 - Ashford, 24 d'agost del 1943), intel·lectual i activista que havia romàs pràcticament desconeguda per a mi, només era, fins ara, un nóm nuvolós en el meu horitzó intel·lectual. Però sembla que aquest centenari n'ha remogut l'interés entre nosaltres de manera que en un curt període de temps s'han editat en català dues obres d'un interés especial per conéixer el pensament weilià: Autobiografia espiritual i altres escrits de Marsella, traduït per Emília Bea i editat per Denes Editorial, i Simone Weil: el silenci de Déu, de Josep Odón, editat per Fragmenta Editorial. De retop, tot això ha servit també per atraure amb força el meu interés.
La seva peripècia vital i el tast que n'he pogut fer del seu pensament m'han revelat una dona que encaixaria perfectament amb aquelles persones espirituals a les quals, fa només uns dies, confessava la meva admiració en tant que " exemple de compromís amb els oprimits i de testimoni insubornable de la injustícia".
Nascuda a França filla d'una família jueva i benestant abandonarà la seva tasca com a professora de filosofia per treballar com a obrera a la fàbrica Renault i poder sentir en les pròpies carn l'explotació del proletariat; la seva condició de jueva no li impedeix desenvolupar una crítica profunda del judaisme; tot i la seva conversió al cristianisme, i la seva absorben vivència ascetico-mística, es negarà a ser batejada i rebutjarà tota esglesia "considerada com a un organisme social (on) els misteris inevitablement degeneren en creences"; militant insubornable de la causa dels treballadors, inclinada cap a formulacions teòriques de l'anarquisme es va oposar als totalitarismes a la vegada que criticava també el paper dels partits com a burocratitzadors de la democràcia, acudirà en ajut de la república espanyola formant part de lels Brigades Internacionals i s'incorporarà - per poc temps, atesa la seva fràgil salut- a la columna Durruti; malgrat les seues posicions pacifistes, anirà a Londres per incorporar-se, una vegada iniciada la segona guerra mundial, a l'exercit francès d'alliberament, on la seva vivència insubornable de la ètica la durà a refusar de menjar res més que la minsa ració que els soldats podien menjar al front, cosa que va contribuir decisivament la a la mort.
Aquest radical compromís d'autenticitat sembla fascinar, tant com inquieta, a tothom que s'hi acosta a la seva vida i la seva obra.

diumenge, 1 de febrer de 2009

Córrer l'andola ( farem Saó)


El dia de nadal em va arribar un e-mail de l'amic Josep Manel, on em feia saber l'angoixosa situació en què es trobava Saó El Consell havia decidit rescindir totes les subscripcions que hi tenia concertades (escoles, instituts, biblioteiques públiques...) abocant-la d'aquesta manera, si no reaccionava la gent més conscient del nostre poble, a la desaparició després de 33 anys d'existència ininterrompuda.

És curiós el fet que la crida desesperada per salvar aquesta publicació - pel que jo sé la revista degana de les revistes, en català al País Valencià -, inspirada en el cristianisme progressista i d'alliberament, m'arribés just el dia que es commemora el naixement de Jesús, i que l'amenaça de mort es fes just als trenta-tres anys (els anys de Crist, ja ho sabeu).

Jo, que no sóc creient i, a més a més, estic cada vegada més persuadit que cal ser bel·ligerant amb les religions institucionalitzades (tant les cristianes com la musulmana o la jueva) perquè estic convençut que juguen un paper nefast en l'alliberament personal i en l'avenç social; he valorat sempre l'acció i el testimoni de tantes persones concretes que, des de la seva fe personal, són un exemple de compromís amb els oprimits i de testimoni insubornable de la injustícia . I Saó n'és un exemple rellevant de tot això a casa nostra.

Vaig decidir de subscriure'm i ahir vaig rebre'n, amb una il·lusió que em va recordar els temps de la transició, quan la nostra llengua escrita només ens podia arribar per correu (aquell mític Gorg, i l'Oriflama, el Serra d'Or...). Quin escarni que, després de 25 anys de "Llei d'Ús i Ensenyament", la nostra encara siga una cultura de militància i de peatge, com passava amb la dictadura franquista... -li he dit a Pilar. I Ella m'ha contestat: "Si, però aleshores aquells que manaven el nostre genocidi s'imposaven per la força i aquests d'ara manen perquè els ha votat la majoria del nostre poble.

Tenim un passat de resistència, tenim un present de vergonya col·lectiva... Ens quedarà encara un futur d'esperança? En tot cas, la nostra lluita, com la de Saó, és l'únic camí per sentir-nos dignes de la ventura de viure. Per això vull cloure aquest pensament amb la cançó de grup marinenc La gossa sorda que ens anima a seguir fent saó.