El cap de setmana passat vam anar, juntament amb la colla del poble de Pilar, a visitar un amic que viu a Euzkadi des de fa temps. Es tracta d'una excursió ja tradicional, però nosaltres hi participàvem per primera vegada, el fet de viure més lluny ens havia dissuadit fins ara però l'esforç d'anar-hi i tornar amb tan poc temps ha valgut la pena. La família del nostre amic viu en un caseriu, al cor de Gipuzkoa, envoltat per un món rural extraordinàriament feraç i viu. Només a uns pocs quilòmetres hi ha la ciutat de Tolosa que ens va agradar tant per la seva estructura urbana com per la seva vitalitat. També vam poder fer una ràpida escapada a la costa per entreveure Orio i Getaria i fins i tot, just abans de la tornada vam fer la visita a Chillida Leku, un espai d'art realment singular. He de confessar que hi anava amb el neguit de comprovar com estaven els ànims després de les recents eleccions. Me'n torno amb la impressió que la situació política d'Euzkadi té una dinàmica pròpia, molt diferent de la resta de l'estat, incloent-hi també les altres nacionalitats minoritzades.
La solidesa nacional que impregnava l'ambient - és clar que ens trobavem al rovell d'ou de l'euzacaldunatat - em feien pensar que aquella gent no va ha deixar-se tòrcer. Això em va recordar el treball sobre el poble jueu inclòs a Els llibres que no he escrit, i del qual ja n'he parlat en un post anterior. Steiner hi feia explicit el caire sorprenent, gairebé miraculós, de la supervivència del poble jueu des del principi dels temps i malgrat totes les adversitats que ha patit. Ell només hi veia un paral·lel en el poble xinès ( que justiuficava per la seva potència demogràfica, econòmica, política i cultural) però jo vaig pensar de seguida en el poble basc. Una col·lectivitat que també s'enfonsa en la prehistòria, tan petita o més que la israeliana. Pràcticament no en vaig parlar del tema, aquella gent es reservada i jo un desconegut que s'hi està de passada, però em va semblar que no anava desencaminat en la meva intuïció que la singularitat basca es precisament aquest tret tan semblant al poble jueu: que la qüestió nacional, el reconeixement del seu dret a l'existència constitueix l'ordre del dia, l'eix al voltant del qual gira permanentment la política. D'aquí tot aquest llenguatge maniqueu d'acusar l'anterior govern de "frontista" (en sentit nacionalitari), quan s'hi integrava almenys un partit -Ezker Batua- que es pot considerar transvesal, mentre que ara se'ns vol fer empassar un bloc de govern que només s'entèn en clau de coalició nacionalista espanyola, com si fos un govern de conciliació.És clar que això allà no s´ho creu ningú i tothom sap que el motiu és aquesta "consaguinitat nacional", la mateixaq que, ja abans, va propiciar que el PSOE fes deixació de la seva legitimitat per formar un govern de progrés a Navarra junt amb les forces nacionalistes i donés suport a UPN-PP, de la mateixa manera que ara prendrà el govern basc amb el suport del PP i del partit de Rosa Díez. Un govern que és possible dins el marc legal d'Euzkadi però que no serà representatiu de la majoria política i social del poble basc perquè, encara que no comptessim els vots nuls que representen les forces nacionalistes il·legalitzades, el bloc de partits que va ha quedar en la oposició compta, ell sol, amb un nombre de vots molt superior als que abonen l'entesa espanyolista. Vull creure que no podran, però, amb la vitalitat, la fermesa i la constància "d'un poble que ha sofert tant".
 (Foto: Edward Weston)
Pare m'acuse que tant em fa si és col o és nap-i-col, que em facen repicar les campanes o anar a la processó. M'atreu el dret i em reclama el revès, engolir i esmunyir-me d'un sol batec.
 La companya del cisteller
Jo t’estimava. Estimava el teu rostre de font clivellada per l’oratge i la clau de la teua heretat cenyint el meu bes. Alguns es confien a una imaginació rodona. Anar m’és suficient. He recollit del desesper un cistell tan petit, amor meu, que hom l’ha pogut trenar amb vímet. Fureur et mystère
 Avui mateix m'ha arribat el llibre Pais Valencià. Vint-i-una reflexions crítiques un conjunt d'anàlisis de la situació política i nacional valenciana entre les quals hi ha també la meva aportació: Una proposta de redreçament.Es tracta d'un recull d'assaigs breus, units per l'objectiu, explicitat a la presentació pels coordinadors de l'obra, de "fer una aportació incisiva i polèmica, però lleial i constructuva, al debat sobre el present i el futur del País Valencià en una cojuntura particularment complicada i plena de risc."
 Tot el que sabem de l'amor és que l'amor és tot el que hi ha. Emily Dickinson
De quan arribava el Noble, arrossegant
la cadena,tan cansat i mansuet com resolut.
I dels escarafalls de les germanes petites
pujant-s'en a dalt la taula fins que l'àvia
el subjectava per retornar-lo al seu exili.
 Oh, dolç turment!
Inventava un cos, llosc, a les palpentes. Rastrejava la seva humitat secreta, com l’atmosfera d’un llac intuït a la fosca. S’hi capbussava com un punyal, amb un frec de llimó a les dents i un pic de sal a la llengua. Hi desava un enfilall d’emprentes demorades i roents, com llàgrimes de vampir.
Oh, folla meravella!
Encara un clam acorda arrel i ventre mentre decau . . com fa l'esgrafiat del temps sobre la fusta.
 El sempre eficient Vei de dalt, ens passa l'avís que el darrer cadàver exquisit es troba ja de cos present al seu bloc
 Acabo de llegir Els llibres que no he escrit, de George Steiner . Em va interesar de bell principi tant pel títol tan suggeridor com per la bona impressió que m’havia provocat la lectura anterior de La idea d'Europa.
Es tracta d’un conjunt d’acostaments a una sèrie de temes que, en un moment o altre han temptat l’autor sense que això quallés en un estudi sistemàtic i aprofundit fins ara. Un assaigs breus però amb un bon grau d'erudició, descabdellats amb la seva manera tan "senzillament complexa" de raonar, d’una claredat que els fan plenament divulgatius: -“Chinoiserie” on, a partir de l’obra notable del biòleg i sinòleg Joseph Needham, es fa una aproximació a l’univers xinès, a les seves prevalences i als seus bloqueigs cientifictècnics i filosòfics, així com a la dialéctica general entre orient i occident. - “Invidia”, on s’aprofundeix en la reflexió sobre la rivalitat i l’enveja a partir de la personalitat fascinant de Francesco Stabili, el “cecco d’Ascali”; rival de Dante, nigromant i poeta cremat viu com a heretge. - “Les llengües d’Eros” , sobre el paper esencial del llenguatge en l’acte amorós / sexual (“la imaginació es fa carn, al seu torn la carn imagina, crida”), amb reflexions delicioses sobre els ideolectes de la parella, les especifitats eròtiques de l’alemany, l’italià, el francès i l’anglés o la morbositat de la relació sexual entre persones que parlen llengües desconegudes entre si. - “Sió”, una reflexió feta a partir de la seva propia condició de jueu sobre la figura del "bandejat", la pervivència gairebé miraculosa del poble jueu i sobre els seus trets distintius, l’antisemitisme o l’estat d’Israel. - “Períodes lectius” , on aprofita la seva extraordinària experiència com a aprenent i com a docent per fer un esbós de valoració comparativa i global de la situació actual de l’educació, amb referències als trets específics de l’ensenyament al Regne Unit, als Estats Units, a França, o Alemanya, entre altres; l’objectiu democràtic de la culturització general (literacy); la dicotomía entre cultura científica i humanista; les noves perspectives de l’educació en un món dominat pels mitjans de comunicació de masses i la xarxa digital... Per concloure amb l’apunt del que podria ser un pla d’estudis bàsic i general, al voltant de les matemàtiques, la música, l’arquitectura i les ciències de la vida. - “De l’home i la bèstia”, on s’acara a l’escissió home – natura, esdevinguda fonamentalment per la “externalització” del ser humà del corrent general de la vida, la consciència “de la mort”, que ens ha subministrat el llenguatge. Es repassa la relació permanent de l’home amb els animals i amb els deus (la deificació totèmica dels animals i la hibridació divina, mitológica, de l’home); la convivència de home amb l’animal que va des de l’intercanvi sexuals a l’afecte més entranyable. - i, finalment, “Fer la pregunta”, on s’atansa – des de la seva radical solitud intel·lectual-a l’àmbit més intim de les conviccions personals: les idees politiques i les creences religioses.  Tot això abordat des d’aquella perspectiva steineana que aconsegueix fer un aliatge harmònic de ciència i esperitualitat, de racionalitat i emotivitat o d’escepticisme i compromís social, amb un discurs que mai no exigeix que et sotmetis als seus arguments o que sentis la necessitat de refutar-los, sinó que persegueix servir d'estímul i guia perquè ens interroguem sobre una sèrie unes qüestions que el text deixa obertes.
Pare m'acuse que em trasvia que em confonguin amb el que sóc.
  Aquesta vesprada s'ha realitzat a Dénia la ja tradicional manifestació reivindicativa de la Diada de la Dona, on s'ha exigit que es posen en marxa polítiques d'igualtat, la despenalització de l'avortament, igualtat de tractament social i salarial, prou de violència masclista i posada en marxa de la llei de dependència. Ara mateix s'està celebrant el tradicional sopar de dones a Pedreguer, que enguany compta amb l'assistència d'Isabel-Clara Simó. Des d'aquí vull fer la meva aportació recordant també l'escriptora Carmelina Sanchéz-Cotillas, lamentablement desapareguda fa tan pocs dies.
TORCAR la pols sembla monòton
I el drap – amunt i avall – és groc
Com tot el cansament que ens vessa. Torcar la pols –diuen algunes –
És esborrar el pas del temps
Que cau sobre totes les coses
I s’esmicola a poc a poc.
Torcar la pols cada matí
És el cilici que portem
Sobre la carn, i ens dol vivíssim
I molt aspre. I jo per consolar-me,
només per consolar-me, pense
que també podria ésser el ferm
motiu de la nostra rebel·lió.
(Conjugació en primera persona)
 El testimoni de les dones és veure el de fora des de dins. Si hi ha una característica que pot diferenciar el discurs de la dona és aquest enquadrament. Carmen Martín Gaite.
 El 3 de març de 1459 moria el nostre escriptor major, la sèquia mare de la nostra poesia.
A prendre-hi flama hem acudit tots, en un moment o altre, en la llarga nit de la nostra llengua.
Jo també ho he fet i per això vull ara mostrar dos exemples de la seva saó en la meva poesia: el primer poema perquè s'inspirà en els versos marquians que en fan d'endreça, i el segon per fer ressonar el turment amorós - també tan marquià - amb el compàs dels seus decasíl·labs:
1
Amor, de vós jo en sent més que no en sé
de què la part pitjor me’n romandrà
Ausiàs March
Saber-la que s’enlaira, i sobrevola
centellejant la nit, tan embeguda
dels ulls de l’avenir,
tan bella i sense llast.
Sentir-la que parteix (se’m departeix)
i jo romandre sol dins l’hora morta
fosca andana on ja mai
no arribaran els trens.
. . 2 . Ara que tot ja hauria d’haver mort
encara irromp aquesta flor encesa
avenc darrer i eco del primer plany portal secret i cim de la nuesa.
Ara que jo ja hauria d’haver mort el teu melic fidel anell d’amant.
 A fi que res no sigui canviat
1
Tin les meves mans intendents, enfila l’escala negra, oh clement, la voluptat de les llavors fumeja, les ciutats són ferro i xerrameca llunyana.
2
Nostre desig treia a la mar la seva roba càlida abans de nedar sobre el seu cor.
3
Dins l’alfals de la teva veu, torneigs d’ocells foragiten sotsobres de sequera.
4
Quan esdevindran guies les arenes calcegades sorgides dels lents carreteigs de la terra, la calma s’atansarà al nostre espai clos.
5
La quantitat de fragments m’esquinça. I en peu resta la tortura.
6
El cel no és ja tan groc, ni el sol tan blau. L’estel furtiu de la pluja s’anuncia. Germà, sílex fidel, el teu jou s’ha fendit. L’entesa ha brollat de les teves espatlles.
7
Bellesa, m’adreço al teu encontre en la solitud del fred. La teva llàntia és rosa, el vent brilla. El llindar del capvespre s’apregona.
8
Jo, captiu, he esposat l’alentiment de l’heura a l’assalt de la pedra de l’eternitat.
9
“T’estimo”, repeteix el vent a tot allò que ell fa viure. Jo t’estimo, i tu vius en mi.
|
L’envescadora
L'alè del goig sobre el fang del temps. La invitació a resseguir la seva petja alada en el calfred que reté el silenci. L'eco del batec del desig, o el seu presagi, com un talp escavant l'oblit.
(Foto: Edward Weston)
Tot això abordat des d’aquella perspectiva steineana que aconsegueix fer un aliatge harmònic de ciència i esperitualitat, de racionalitat i emotivitat o d’escepticisme i compromís social, amb un discurs que mai no exigeix que et sotmetis als seus arguments o que sentis la necessitat de refutar-los, sinó que persegueix servir d'estímul i guia perquè ens interroguem sobre una sèrie unes qüestions que el text deixa obertes.
El 3 de març de 1459 moria el nostre escriptor major, la sèquia mare de la nostra poesia.
