dimarts, 30 de juny del 2009

diumenge, 28 de juny del 2009

Oco!: Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries al Festacarrer de la Xara





Un any més, i ja en van tres, el poble de la Xara ha acollit el Festacarrer després que, el 2007, hagués d'abandonar Ondara -el poble on havia nascut el 1996- per la marginació soferta pel nou govern del PP.
Enguany també hem volgut participar-hi, així que vam acudir al concert que Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries vàren realitzar a l'antic cinema-terrassa d'estiu que fou durant la transició el recinte que anomenàvem l' Olympia de la Marina perquè va ser l'escenari d' un bon gruix de les actuacions del cantants i conjunts més emblemàtics de la nova cançó (Raimon, Ovidi, Quico, Llach...) amb recitals memorables que esdevenien actes massius d'afirmació i reivindicació democràtica i nacionalista de la comarca bressol dels maulets.
Els amics de les terres de l'Ebre vàren estar sensacionals i l'ambient, càlid i receptiu va embolcallar l'espectacle d'una màgia especial i d'una fraternitat ben patent.
...
Per voler-nos separar
ja poden ficar paret
que entre el Rosell i la Sénia
només passa un riu estret
...

dissabte, 27 de juny del 2009

dimecres, 24 de juny del 2009

Córrer l'andola (Posta al port de Dénia)



Ja sabeu de la meva afecció a la fotografia. Ara Pilar m'ha regalat una nova càmera i estic molt il·lusionat d'anar aprofundint en el coneixement del seu funcionament i les seves prestacions. Avui hem passejat, al capvespre, per l'escullera nord eel port de Dénia i hem fet algunes fotos. Heus-ne aquí una que reflecteix prou bé la calmada posta roja que hi hem pogut contemplar.


dimarts, 23 de juny del 2009

A propòsit d'"Una trobada", de Milan Kundera



La diada de Sant Jordi de l’any 2000 Pilar i jo ens vam obsequiar, l’un a l’altre, amb un llibre.Quan ens el vam intercambiar varem fer la mateixa cara de sorpresa: els dos havíem elegit el mateix: La ignorància, de Milan Kundera. Des d’aquell dia seguim regalant-nos les obres d’aquest escriptor txec que s'ha convertit en una mena d’anell màgic de la nostra relació. Per això, ara fa unes setmanes vaig comprar, només veure’l, la seva darrera publicació: Una trobada.
Aquesta vegada, però, no es tracta de cap narració sinó d’un conjunt de petits assaigs que, tot i centrar-se en bona part en la creació literària (amb ràpids acostaments a escriptors com Dostoeivski, Celine, Ph. Roth, G. Begsson, M. Bienczyk, J. Gytisolo, G. García Márquez, A.France, Rabelais, Vera Linhartova, Danilo Kis, B.Bretch, C. Fuentes o C. Malaparte ) s’obren també àmpliament al terreny general de l’art i la cultura (amb treballs sobre pintors com Bacon, músics com Beethoven, I. Xenakis, Janacek, Schönberg..., o al desenvolupament del cinema) i fins i tot a la reflexió existencial (amb apunts sobre temes com l’afirmació individual, la singularitat i la solitud, la insignificància i fugacitat de la vida, la relació entre els homes i els animals o l’exili i la mort) i político-social ( amb acostaments a fenòmens històrics com l’holocaust o les primaveres de Paris i Praga).
Es tracta d’uns escrits breus, que recorden la tècnica del dietari, descabdellats amb una notable agilitat i lucidesa, a partir d’uns coneixements culturals amplis – especialment pel que fa a l’àmbit europeu: la mittel europa (amb tota aquella fèrtil barreja de la cultura germànica amb el món eslau i el jueu...) o l’àrea mediterrània (especialment la cultura francesa, però també la hispánica o la italiana) - i d’una sòlida experiència personal. Un seguit de notes que van quallant al voltant d’una sèrie de nuclis temàtics d’especial relleu com l’arxinovel·la, l’oralitat (amb agudes incursions al món caribeny del creol), el lligam entre tradició i innovació, el surrealisme, el realisme màgic...
Heus-ne aquí alguns fragments que em semblen particularment interessants:

És en gran part gràcies a la novel·la que l’home s’instal·la a l’escenari d’Europa en tant que individu.

...els països descentralitzats dilueixen la maldat, els centralitzats la condensen....

cada poble que es busca a ell mateix es pregunta on es troba l’esglaó intermedi entre la seva llar i el món, on es troba, entre els contextos nacional i mundial, el que anomeno el context mitjà (...) hi ha nacions amb una identitat caracteritzada per la dualitat, per la complexitat de seu context mitjà, i es precisament aquí on resideix la seva originalitat.

L’amistat sotmesa a un interés superior a l’amistat no té res a veure amb l’amistat.

La nació txeca no ha nascut pas (unes quantes vegades) gràcies a les seves conquestes militars, sinó que ha renascut sempre gràcies a la seva literatura.

Combatem perquè no s’obliden els assassins. I, en canvi, hem oblidat Schönberg.

La guerra de la memòria només fa estralls entre els vençuts. Els vencedor és lluny i impossible d’acusar.

dimarts, 16 de juny del 2009

L'home i la bèstia


Dues coses m'admiren: la intel·ligència de les bèsties i la bestialitat dels homes.

Flora Tristan

dilluns, 15 de juny del 2009

Velles amistats, un nou relat cooperatiu a Històries veïnals

Aquesta vegada el nostre benvolgut alevalentador,
el Veí de dalt ens va proposar la novetat de fer arrencar els relats a partir d'un vídeo, i també la possibilitat que nosaltres mateixos incrustéssim vídeos dins el desenvolupament de la narració. Com no podia ser menys, vaig acceptar el repte i en vaig muntar un, aquest:

El relat l'he escrit en cooperació amb el Grum, el Josep i l'Albanta - que han hagut de posar-hi tot l'enginy per buscar l'enfilador a l'enigma fosc que jo vaig voler representar en tres apetitoses cireres i un llibre eròtico-esotèric. Ara vosaltres podeu llegir-lo sencer aquí

Concentració: No a la corrupció, Camps dimissió

Vídeo penjat per Josep Porcar

diumenge, 14 de juny del 2009

diumenge, 7 de juny del 2009

Després d''After Dark', d'Haruki Murakami


Fa una dies, en acabar de llegir After Dark, d’Haruki Murakami, la Pilar em va preguntar que m’havia semblat i, quan vaig intentar contestar-li, em vaig adonar de seguida que la qüestió era una mica complexa, que no es tractava de valorar una novel·la més o menys convencional.
La primera qüestió que s’imposa a l´hora de fer-ne un acostament valoratiu és el discurs que s'hi empra: Com a bastiment formal d’aquesta seva darrera novel·la traduïda al català, Haruki Murakami ha elegit el model del guió literari cinematogràfic (que té com a elements bàsics l’encadenament temporal d'unes seqüències que ens mostren de manera sinòptica el desenvolupament de l’acció a través de la descripció de l’espai, l’actuació dels personatges ( amb especial atenció als diàlegs ) i la descripció de l’espai (amb especial atenció al punt de vista de la càmera) i de l’ambient (especialment els sons, la música).
L’influx de les tècniques cinematogràfiques en la novel·la contemporània és un fet ja molt ressenyat a hores d’ara però, en aquest cas, la translació del model fílmic a la tècnica narrativa literària ha estat – o almenys, a partir dels meva experiència lectora, m’ho ha semblat – un empelt particularment intens, que ha prenyat la recepció d’una certa perplexitat, en el sentit de parar-nos una història particularment despullada, d’una immediatesa actorial i vivencial que l’acosta al teatre i que em va recordar aquell fèrtil mestissatge entre cinematografia i teatre que va suposar Dogville. Aquest tret presencial de la història, implementat per un inici i un final oberts que deixen surant un tranche de vie, fan que la lectura t’enganxi i adquireixi un ritme trepidant i, d’altra banda, que el seu desenvolupament et semble en certa manera fragmentari, reductiu però a la vegada enigmàtic, suggeridor.
Un altre element que hi cal destacar - ben característic, així mateix, del conjunt de l’univers murakamià - és la literaturització d’un Japó plenament immers en la mundialització tardocapitalista, una societat globalitzada de la qual serien autèntics paradigmes els espais on es desenvolupa aquesta història: pubs nocturns, love hotels, oficines buïdes, pantalles de televisió o d’ordinadors, convenience stores..., indrets que encara ressalten més el seu caire anònim amb la conjunció temporal de la nit, del món after hours. Uns no espais que m’han recordat, per exemple, les localitzacions descontextualitzades d’Isabel Coixet, una directora cinematogràfica que, no de bades, ens ha mostrat recentment la seva fascinació per Murakami i pel Japó modern. Tot i això, també aquesta vegada el relat va impregnant-se d’un rerafons misteriós, inquietant on - com ja he dit en altres ocasions – no deixen mai de bategar ressonàncies orientals com la subtil i permeable membrana que separa realitat i fantasia i que tan bé descriu en Takahashi, el jove protagonista de la novel·la: “.Vaig entendre que la paret que separava els dos mons no existia: I que en cas que existís, era una cosa fràgil, feta de paper de fumar. També em vaig adonar que, a la mínima que t’hi abocaves, podies caure a l’altra banda. Que potser aquella “altra banda” ja s’havia ficat dins nostre sense que ens n’haguéssim adonat...” Potser aquí, en aquesta mena de parany omnipresent i inapresensible rau el cor de la narrativa d’Haruki Murakami.

divendres, 5 de juny del 2009

Comuna presència (versions de René Char, 28)

L'enamorada en secret

Ella ha parat taula i emmenat a la perfecció allò a què el seu amor assegut davant d’ella parlarà baix tot seguit, sotjant-la. Aquest aliment semblant a l’embocadura d’un oboè.
Davall la taula, els seus turmells nus acaricien ara la calor del benamat, mentre unes veus que ella no sent, la complimenten. El raig de la làmpada embrolla, teixeix la seva distracció sensual.
Un llit, molt lluny, ella ho sap, espera i tremola en l’exili dels llençols odorants, com un llac de muntanya que no serà mai abandonat.
(Fureur et mystère)