La dona comuna

Ella camina silenciosament, però, per davall d'aquest aspecte tranquil, és tota fúria, pura energia elèctrica. La dona comuna és tan comuna com una turmenta.

Judy Grahn

Secret

el ble que crema

amb l'alta gosadia

de la imminència

espurna del melic

lluerna de l'encesa

Je me souviens...

De les amollides vesprades

que descorfàvem ametlles o

despellorfàvem panolles

covats entre les faldes

de l'entranyat rogle matriarcal

L'hora desolada

L'udol del dol a la ciutat

s'esmuny com un peix abisal

i fa roncar les canonades

amb unes recances de jazz

ja emboçades, sense seguida.

Posta

el cel s'aflama

d'aürt s'engoliria

l'asserenada

Arrels '09 a la Vall de Laguar

Comuna presència (versions de René Char, 30)

Llapis del presoner

Un amor la boca del qual és un ramell de bromes,
Es desclou i desapareix.
Un caçador va al seu encalç, un guaita l’aprendrà,
I s’odiaran tots dos, després, es maleiran tots tres.
Gela a fora, la fulla passa a través de l’arbre.

(Fureur et mystère)

La festa, al llenç de la nit

guixant la nit

la festa esquinça el llenç

i el fa brunyir

Acció de gràcies

A trenc del trau,

el temps que un tall sagrat

llesca la vida.

Mentre hi hagi Tabarca...

El bell presagi

És la libació del silenci.
Un sufocat fregadís de libèl·lules. L’evocació de dolços extrems i de paisatges sense tanques.
És el parany i l’esperança trèmula.
Una remor a càbala. La nosa que escorcolla l’alcavor de la nit i la fresca desclosa dels grillons.
És el gest enjòlit de la dona manumissa.
Un alçaprem d’escala inconeguda. L’olor feraç que alena en la rompuda. Una adelerada maturitat.

En els 50 anys de la mort de Carles Riba

El 12 de juliol de 1959 va morir Carles Riba. Cinquanta anys després segueix sent el mateix mestre, almenys per a mi. A tall d'exemple, ja fa uns 10 anys, un tannka seu em va inspirar i va fer de frontispici d'aquest Quadern de l'enyor inclòs el 2001 dins la II Antologia literària de la Marina Alta, que va publicar l'ajuntament de Pedreguer i que vaig reproduir fe uns dos anys a la primera versió d'aquest bloc.

Ara hi afegiré aquest altre poema, també encapçalat per un fragment ribià:

Ens deixessis almenys
oh bella altiva, un somni de tu
entre els ulls i la visió infinita
del món! Però ens estrenys
amb soledat, presoner de la fita
mirada teva, que l’habita
de lluny, sense tu

Carles Riba

Si hagués restat content només amb el desig
de ser gat venturer i de lluny et prengués
amb la mirada neta, dolçament i callada,
sota l’escalf clement i còmplice del sol.
(Però en aquell esguard voledor hi era ja
l’impuls que ens espitjava al bes inevitable)

i podria ser que ara m’acontentés encara
amb aquell trist desig dolç callat de mesquer
tot i que tu també, i el bes inevitable.
(Però ja només gat de l’esguard voledor
tan sol, trist i atrapat per sempre i sense torna
em llepo la ferida perquè no faci escorça)

mentre tot t’assenyala però tu ja no hi ets

al turment conformat, i al record, em dessagno.

Esvaradora

Goluda androna

amb l'entranya amerada

de tanta ona

Je me souviens...

D'aquelles eines de vinyater-emigrant, greixades,

desades a les fundes d'espart i penjades a la paret

des que l'avi Toni se'n va anar a viure dins el nuvol

bromós que presidia el menjador de casa.

Comuna presència (versions de René Char, 29)

Fidelitat

Als carrers de la ciutat hi ha el meu amor. Poc importa on va en el temps dividit. Ja no és el meu amor, tothom pot parlar-li. Ell ja no se’n recorda; qui certament el va amar?

Cerca el seu parell en el deler de les mirades. L’espai que recorre és la meva fidelitat. Dibuixa l’esperança i lleuger l’acomiada. Ell és preponderant sense que hi prengui part.

Jo visc al seu fons com una despulla feliç. sense adonar-se’n, la meva solitud és el seu tresor. Dins el gran meridià on s’inscriu el seu envol, la meva llibertat el creua.

Als carrers de la ciutat hi ha el meu amor. Poc importa on va en el temps dividit. Ja no és el meu amor, tothom pot parlar-li. Ell ja no se’n recorda; qui, certament, el va amar i l’il·lumina de lluny perquè no caigui?

(Fureur et Mystère)

El cas de l'instal·lador de mosquiteres

Al meu temps estudiava ben poca gent. Pot ser perquè ja érem tan seleccionats de bestreta, la majoria dels meus companys i companyes d’aleshores – amb l’excepció d’alguns malaguanyats, morts abans de temps – van acabar els estudis superiors i exerceixen avui professions liberals, intel·lectuals...
Miquel n’és un cas a part. Tot i que era ben llest no va arribar a acabar el batxillerat i avui s’hi guanya molt bé la vida amb les mans. Ja feia un temps que no ens vèiem quan, com que s’acostava la calor de l’estiu, em vaig decidir a encarregar-li que instal·lés mosquiteres a les finestres del dormitori. Fou en acabar la feina, mentre trèiem comptes i ens fèiem una cervesa, que en va contar una aventura que em va semblar ben extraordinària, no només pel capteniment tan amesurat que l’havia caracteritzat fins aquell dia sinó també per la raresa mateixa del succeït.
“No sabria ben bé dir-te com va passar "– va començar, sense que vingués massa a tomb el seu relat. El cas és que Miquel estava convençut que no havia sentit cap atracció per aquella dona ni en veure-la, ni mentre recorrien la casa i li explicava detingudament la feina que volia encomanar-li , ni quan el va rebre per iniciar la feina..., però, quan ja amitjançada la tasca va tornar a acostar-se-li amb dues copes i una botella de vi acabat de destapar, aquella dona que l’invitava tan obsequiosament a fer un recés ja era radicalment una altra: la roba que duia posada només feia de reclam de la seva carn i la seva carn s’oferia com impregnada de l’aroma atordidor i del tast suculent d’aquell vi extraordinari.
“Quan vull explicar-ho – em va confessar Miquel – només se m’ocorre de dir em va arrossegar cap endins d’una embriaguesa que no havia conegut mai i que encara ara m’assalta i em trastoca sovint per les nits”. La commoció que deixava entreveure el relat del meu amic em va fer pensar que aquella dona hauria pogut fer d’ell el que hagués volgut però el fet fou que, sense deixar que a Miquel se li esbandís del tot el deixament que produeix l’erupció d’un plaer extrem, ja li va explicar, amb una dolcesa que convertia les seves paraules en incontestables, que ella cada nova botella havia de compartir-la amb un home nou.
Aleshores li va contar que, mentre havia estat casada, s’havia captingut sempre dins el que hom considera una esposa exemplar. Tanmateix, el darrers anys de vida conjugal s'hi va anar covant en el marit una estranya tendència depressiva que, amb el temps, va fer obligada la visita al psicòleg. Només veure’s al davant del metge, l’home es va despenjar amb una frase rotunda: "Jo el que tinc, en realitat, és que no puc suportar la meva dona". I només tornar a casa, va foragitar el marit d’una revolada.
Com que l’home havia estat un bon col·leccionador de vins, a casa hi va quedar un celler cafit d’esplèndides botelles, així que gairebé de seguida la dona es va afeccionar a col·leccionar mascles utilitzant-les d’ham; la qual cosa li servia també per prendre complida venjança de l’ex, ja que procurava desar les botelles buides i arrenglerades just a l’entrada perquè ell les veiés cada vegada que hi acudia a recollir la filla els dies que hi havien estipulat. No cal dir que el marit havia intentar de rescatar, durant els tràmits del divorci, una part tan gran com pogués d’aquell seu tresor enològic però el seu esforç no va servir de res perquè la dona tenia botelles de sobra per anar seduint jutges, notaris o advocats.
“Quan ja m’acomiadava – va reblar Miquel – encara em va xiuxiuejar dolçament a l’orella que la meva botella anava a desplaure especialment aquell bajanot..., perquè era la joia de la corona”.

Temps d'infantesa

... Oh hores de la infantesa,

quan darrere les figures hi havia més

que només el passat, i davant nostre no el futur

R. M. Rilke

El que hi resta, tot plegat (Baltasar Porcel, in memoriam)

Jo tinc una cala petita

on l'alga s'hi torna jaç

L'indret on sempre m'espera

la petja del navegant.