dimarts, 27 d’abril de 2010

Cap de setmana a València: reivindicació nacional i celebració literària





Aquest cap de setmana l’hem passada a València. Hi vam fer camí dissabte, després de dinar i, després de deixar el cotxe a l’estació de Xeraco, el tren, tan reivindicat des de la nostra comarca, ens va deixar al centre del cap i casal amb temps encara per anar a fer un cafenet a l’octubre, abans d’acudir a l’inici de la manifestació.


Prenent el café, mentre uns amics que havien havien fet el viatge amb nosaltres em feien saber que el meu amic Tomàs Llopis havia estat homenatjat la nit anterior a Ondara, on se li havia lliurat el premi de l’associació cultural “L’ocell” i quasi al mateix temps ens arribava el missatge que un altre amic també de Pego, Carles Siscar, havia estat guardonat, la nit anterior amb el premi de poesia “senyoriu d’Ausiàs March” de Beniarjó. Això semblava reblar el clau d’una valoració que féiem fa uns dies sobre la singular quantitat i, pel que es veu, també qualitat, de pegolins i pegolines dedicats a la tasca literèria. I sinó, sumeu-hi a tot això que Maria Dolors Pelluicer acaba de ser guardonada amb el premi de la crítica als escriptors valencians de l’IIFV pel seu poemari La selva en vers, en la modalitat de literatura infantil i juvenil, i que l’editorial Bullent acaba d’editar El bes de l’aigua d’Elvira Cambrils, un llibre que ens va fer una il·lusió especial de poder comprar a la llibreria de Pedreguer el dia de sant Jordi.

La manifestació em va semblar tan masiva i animada com sempre, encara que resulta difícil de calibrar-la amb exactitud perquè la gent va afegint-se al llarg del primer tram del recorregut i després, es fan els parlaments i la gent comença a abandonar la concentració abans que hi hagen arribat tots. Pilar s’inclinava perquè enguany havia estat més minvada, mentre que altres pensaven el contrari... Avui, en arribar a l’institut m’he desdejunat a Las Provincias (els professors valencians ja saben bé com les gasta la Generalitat Valenciana a l’hora de remetre feixos de diaris dretans a cada centre, afavorint una capçalera cada dia – abc, La Razón, La Verdad... –  amb una mena de “reportatge” sobre la generositat de ‘l’or català” amb el contuberni d’Eliseu Climent, cosa que em fa pensar que si la caverna està irritada..., la mani va anar bé.

L’endemà vam aprofitar el matí per visitar la magnífica exposició Després del filat. L’art espanyol a l’exili 1939-1960 a la seu de la Universitat de Valencia, al carrer la Nau. Un vídeo introductori ben interessant on es narra el drama de la guerra, la massacre dels vençuts i l’odissea de l’exili seguit d'una selecció àmplia d’artistes republicans exilats a Europa i a Amèrica on vaig poder veure alguns obres de creadors que coneixia poc, tot i que m’interessaven, com Oscar Domínguez, Baltasar Lobo, Remedios Varo o Maruja Mallo, junt amb d’altres que coneixia millor com Josep Renau.

Després de dinar, vam acudir als Vivers per visitar la fira del llibre. El dia era ben assoleiat, cosa que va aforir el fet que l’assistència fos prou concorreguda. Em vaig passegar furgant per totes les parades, per fi vaig poder comprar el número 50 de la revista Caràcters, i uns quants llibres que em van interesar per motius diversos: L’organització de la festa d’Elx a través del temps, de Joan Castaño (justament ara acabe de treballar-la una mica amb els alumnes de primer de batxillerat); Poemes al jardí, de Irene Verdú, il·lustrats per Noelia Conca, dues xiques ben joves i il·lusionades amb aquest llibre infantil fresc i suggerent que em va recordar aquella “selva” de Maria; Bestiari. Quaderns de zoologia, un acuradíssim llibret d’aforismes del mestre Joan Fuster; Vint-i-dues mans de pintura (1994), el primer poemari, em sembla, de l’amic bloguer Josep Porcar i, finalment, Abisme i ocell, el darrer recull de Ramon Guillem, un poeta que m’agrada des de sempre i que, ara, vaig poder conéixer personalment. I amb ell també un amic fins ara virtual, Francesc Mompó, de Uendos, Greixets i Maremortes.

Al capvespre vam retornar a casa i ens vam adonar que teníem les cames desfetes.

1 comentari:

Francesc Mompó ha dit...

Això de posar fang i alè a la virtualitat és una màgia que ens ha permés els nous temps. Va ser un plaer
Una abraçada
Salut i Terra