dissabte, 24 d’abril de 2010

A propòsit de "L'home és un gran faisà del món", d'Herta Müller



(Foto: Edicions Bromera)

La sorpresa i el neguit es fusionen quan t'hi endinses.
Un sense sentit que et parla d'un sentit profund. Un sentit que has de poar a  dins teu. Les paraules  són còdols que fan cercles al llac adormit de la teva consciència.
La ràbia s'agleva amb la terra. El moliner recorre avant i arrere el solc del fatalisme.
El moliner carreteja i carreteja farina per als  poderosos. Els poderosos no en tindran prou amb la farina, han d'emporcar-la.
Les dones caminen separant els peus. Les dones són com el vimet, es vinclen i no es trenquen. S'esqueixen però salven.
Hi ha llits on es busquen documents entre les cuixes obertes. Hi ha gerros de vidre, hi ha vestits de randes, hi ha pintallavis, hi ha blaüres.
Hi ha òlibes, hi ha un mirall que es trenca, hi ha un vòmit.
Hi ha un verí que es silenci.  Hi ha un poble que mor, un fosc naufragi.
Les paraules  són còdols, i espurnes en la nit, puntes de gel i esgarrifances d'alè tebi.
Hi ha la veu crua d'Herta Müller. La monodia t'engul.