dimarts, 13 d’abril del 2010

A propòsit d'"Estigma", de Ponç Pons




   De Ponç Pons ja havia llegit el poemari Pessoanes, amb el qual va guanyar el premi "Alfons el Magnànim" l'any 2003, així com poemes solts en alguna antologia. M'era, per tant un poeta relativament conegut i que m'havia mogut un cert interés. Tanmateix ja feia algun temps que li havia perdut la pista fins que l'altre dia vaig veure, a la llibreria Públics de Dénia, un exemplar d'Estigma i me'l vaig comprar.
   És tracta d'un recull poètic anterior al que ja coneixia, ja que fou el guanyador del Premi Jocs Florals de Barcelona de 1995. Això però m'ha deixat la sensació que es tracta d'un llibre prou important en la trajectòria estilística de l'escriptor menorquí i.ha estat un llibre que m'ha engaixat des del primer poema i que he llegit amb fruïció perquè l'he trobat amb una gran dosi de maduresa i ben actual.
   Només hi destacaré, ben sintèticament:
   - que és tracta d'un poemari unitàri desenvolupat a partir de dos eixos temàtics: la natura i l'amor - amb l'escreix d'interés i de sentit que, almenys per a mi, això suposa.
   - que, complementant aquella unitat de fons i encabida dins un harmònic equilibri constructiu que l'estructura en cinc apartats així mateix unitaris, es desplega una diversitat de ritmes i models poemàtics (poemes de versos d'art major - alexandrins -, o menor - hexasíl·labs -, haikus, prosa poètica...
   - Tot això amarat, més que no embolcallat, d'una permanent relació vivíficadora del poeta amb la literatura
  
     
  ...
Esquinçat, ple de veus
que m'habiten, ocult,
no he deixat mai, vident,
d'ésser jo quan sóc l'altre