dilluns, 16 d’agost del 2010

A propòsit de "El sentit de la ficció", de Jaume Cabre



   El meu interés inicial per aquest llibre partia de múltiples expectatives: per començar, les meves lectures anteriors de Cabré - recordava especialment L'ombra de l'eunuc - me'l perfilava com un narrador interessant pel que fa a l'estil, la complexitat del discurs; el fet que Pilar estigués en aquells moments plenament abocada en la lectura de Les veus del Pamano i me'n parlés amb una bona dosi d'entusiasme feia que l'atracció resultés ja gairebé irresistible; finalment, a tot això hi calia afegir el fet que les anàlisis sobre el procés d'escriptura literària -i especialment les reflexions fetes pels mateixos creadors- m'han interessat sempre, tant pel que fa a la meva faceta d'escriptor com a la de professor de llengua i literatura. Així que, va ser veure'l exposat a la llibreria Ambra i comprar-me´l.
   El llibre, tan interessant com àgil i divulgatiu, ha respost molt bé a aquelles expectatives. L'autor hi comença abordant el que podríem considerar la pregunta primigènia: "perquè escric?". Ho resol a partir de la seua experiència com a literat, segurament amb l'única resposta possible, "escric perquè m'agradi a mi". A partir d'aquí, hom aprofita per fer un acostament al fet creatiu - formulat com un procés dialèctic que a la vegada que parteix de zero ha de complir amb la tradició - i a l'opció d'idioma, resolt amb l'elecció de la llengua pròpia perquè és ella la que t'elegeix a tu, en tant que és l'única amb la qual et pots "rosegar els ossos de l'ànima", perquè és la llengua del teu "paradís perdut".
   Després l'assaig se centra en l'anàlisi del procés creatiu, amb acostaments a dualismes plens d'interès com la relació entre lectura i escriptura, mythos (simbolisme) i logos (racionalitat), poesia i narrativa, planificació prèvia de l'obra o desenvolupament per tempteig, intuïtiu... i amb tot això, Cabré va desplegant el seu receptari d'escriptura afirmant, per exemple, que la creació és un acte de llibertat i d'amor, reivindicant l'''autenticitat" front a l'"originalitat", posant-hi de relleu la importància primordial que, per a ell, tenen els personatges com a motors de la història, la necessitat d'emmotllar el relat, de manera perfectament integrada, en un marc contextual d'espai i de temps, el paper privilegiat dels començament i dels acabaments i, en definitiva, el protagonisme essencial de l'estil en tant que "la pedra de toc" de la creació (musicalitat, ritme del discurs, elecció i entrellaçament dels tipus de narrador i punts de vista...)
   Tot això, i és potser el fet més interessant del llibre, conjugant la seva expertesa amb una proximitat gens afectada al lector i defugint tot cofoisme, seguint la sàvia màxima que "escriure, com viure, es dubtar"