divendres, 29 d’octubre del 2010

dimecres, 27 d’octubre del 2010

Joan Solà. Comiat al mestre.



Benvolgut Joan. Enric Balaguer

Dorm


dorm.
ara dorm.
dorm en l’etern ressò.
dorm en el somni nostre.
reposa en el no-res que en tu ens fa viure.
reposa el teu repòs en tots nosaltres.

dorm.
ara dorm.
dorm en el nom que et bressa.
dorm en el ser més nostre.
reposa el plàcid camí que ara ets.
reposa endins d’aquest antic enyor.

dorm.
ara dorm.
dorm en el teu record.
dorm, que et vetllem el son.
reposa en el nostre conhort que t’és.
reposa aquest teu son que no s’adorm.
dorm.
ara dorm.
dorm.


Victor Sunyol

dimarts, 26 d’octubre del 2010

L'alba del món




   La poesia és el vocable verge de tot prejudici; el verb creat i creador, la paraula nou-nascuda. Ella es desenvolupa a l'alba del món. La seva precisió no consisteix a denominar les coses, sinó a no allunyar-se de l'alba.

Vicente Huidubro



diumenge, 24 d’octubre del 2010

Novetats del cap de setmana: Publicació de les Històries Veïnals i xerrada sobre els premis de Benissa.



   Farà set o vuit dies vaig rebre un e-mail del Veí de dalt on hem vaig assabentar que, finalment, començava a donar fruit la idea d'anar publicant els contes cooperatius que unes quantes desenes de bloguers dels PP.CC. hem anat enllestint, sota la seva batuta, dins el projecte d'Històries veïnals .
   La veritat és que m'admira la vitalitat i la dedicació del nostre cap d'escala que "amb l'ajut d'una tal Lulu, una franceseta molt espavilada que he trobat per la xarxa" -confessa ell- ens ha fet el regal d'aquests dos llibrets que reprodueixen els 12 relats inicials i els 9 (més el primer microrelat reïnal) de la setena, i darrera fins ara, tongada
   M'agradat molt reafermar en aquesta recopil·lació la impressió, que he tingut des de l'inici de la meva participació en aquest projecte, quasibé màgica de veure com molt sovint aquest  "mestissatge autorial" pot arribar a ser ben fèrtil literàriament. Comprovar com les virtuts d'aquesta mena de literatura-joc d'arrels avanguardistes funciona també en l'àmbit virtual on un bon grapat de narradores i narradors que no hem tingut, en la immensa major part, l'oportunitat de conéixer-nos personalment, hem pogut teixir un conjunt  atapeït de relats d'una unitarietat sorprenent i que ara, sedimentats al paper, semblen acabar de completar un cercle creatiu tan suggerent com prometedor. El Veí de dalt explica, en aquest post, com ha anat el procès i, també, la manera de fer-vos amb els llibres (gratuïtament en el format digital o, a un preu molt raonable, en el format tradicional del paper.)
   D'altra banda, el divendres passat vaig intervenir, juntament amb Bernat Capó,  l'estimat patriarca de les lletres catalanes a la Marina Alta, en una xerrada commemorativa del XXXé aniversari dels premis "25 d'Abril" de Benissa. A nosaltres ens corresponia parlar de la modalitat de narrativa. Després de fer un repàs i una valoració sintètica del desenvolupament del premi, em vaig embrancar  per l'intricat camí del sentit de la literatura i el paper que hi juga la narrativa... Bernat també s'hi va referir, de forma molt més concisa i, a la vegada, ben interessant. Al final, va aconseguir incentivar-nos per al debat servint-se'n d'un gènere tan suggeridor com el dels microcontes, deixant-nos amb la mel a boca amb aquell que, va dir, combinava ben sintèticament una bona part d'elementts narratius consagrats: sorpresa, religió, aristòcràcia, sexe i misteri:
   Ai! Déu meu! -digué la marquesa - estic prenyada... Qui haurà estat?

dijous, 21 d’octubre del 2010

dimarts, 19 d’octubre del 2010

Afinitats electives: Brassaï, l'ull de la nit



   Li deien Gyula Halasz (1899 - 1984) i com a fotògraf va adoptar el pseudònim de Brassaï per la ciutat on havia nascut, Brassó, un indret que en aquell moment formava part d'Hongria - dins l'imperi austro-hongarès - i que actualment pertany a Romania.
   El seu periple vital el va du a canviar de residència de ben petit: París, Budapest, Berlin..., fins que el 1924 es va instal·lar definitivament a París. Tot i que, inicialment fa de periodista, finalment es dedica a la fotografia i s'integra plenament en món artístic i intel·lectual parisenc d'entreguerres.
    Fascinat per Paris, es dedicarà a fotografiar la seva geografia urbana i la intensa vida nocturna que es mou entre la bohèmia i la sordidesa però també retratarà la flor i nata dels artistes i dels intel:lectuals de l'època, molts d'ells amics personals com Henri Miller - que el va batejar com "l'oeil de Paris"-, Léon-Paul Forgue, Jacques Prévert o Pablo Picasso, de la relació amb el qual plasmarà en el seu llibre Converses amb Picasso.
   El que més m'impressiona d'aquest gran fotògraf és el seu tractament del blanc i negre en aquests paisatges passats pel sedàs de la boira, lluents per la pluja, embevent-se la llum de la lluna o dels fanals..., així com la perfecció dels seus enquadraments, amb una extraordinària mestria a l'hora d'aprofitar línies de força (corbes, rectes) per donar plasticitat i profunditat a la composició.
  

La nit suggereix. No mostra. La nit ens troba i ens sorprén per la seva estranyesa; allibera en nosaltres les forces que, durant el dia, són dominades per la raó. 

    

dilluns, 18 d’octubre del 2010

Un ésser mòbil. (Versions de Paul Éluard, 2)


(Man Ray: Ady et Nusch)


On la dona és secreta l’home és inútil

La indiferència violentament exclosa
Tot s’esdevenia
Al voltant del ventre sense raonament  i de les paraules
                                                            / sense seguida
D’una dona feta per a ella-mateixa
I més nua que real

Elle tenia un eixarm que sobrepujava
aquell del qual ella era nada
Que prometia

Recollia tantes meravelles
Tots els misteris
Dins la llum esbatanada
Davall la seva enorme cabellera
Davall les seves parpelles baixes

Amb veu sorda barrejada de riures
Ella i els seus llavis contaven
La vida
D’uns altres llavis semblants als seus
cercant el seu bé entre ells

Com grans al vent
La vida també
D’homes que no hi posseeixen massa
De dones amb tristors estranyes
Que s’habillen per esfumar-se

I ningú no comprenia sobre quin fons de delícies i de certituds
La memòria futura la memòria desconeguda
Actuaria millor que l’esperança
Ha actuat mai dins el comú dins l’habitual

(Les yeux fertiles)

dissabte, 16 d’octubre del 2010

Je me souviens.... (de les figues clivellades)



Del foc empalagós
- gana, desfici, coïssor -
que ens duia la tardor 
de la figues al punt dolç

divendres, 15 d’octubre del 2010

Per Catalunya! El darrer crit del president Companys



AL PRESIDENT COMPANYS

No digueu que ell és mort - no mor l'alosa,
ni el gra de blat ni el roserer florit-,
digueu només que elpresident reposa
entre elsbraços materns, amorosit.

No digueu que ell és mort - la mort és cosa
dels homes sense rels a l'infinit -,
digueu només que té la boca closa
i la cançó de l'herba sobre el pit.

No digueu que ell és mort - la mort seria
perdre's en el no-res, i aquell que un dia
acaronà la pàtria amb el peu nu,
i es fa pols amb la terra que l'aferra,
no podem dir que és mort -, ell s'ha fet terra,
i aquesta terra ets tu i ets tu i ets tu...

Ventura Gassol

Octubre de 1947


dijous, 14 d’octubre del 2010

dimecres, 13 d’octubre del 2010

dissabte, 9 d’octubre del 2010

En el 9 d'Octubre: Cant de dolor i esperança



Cant a la terra nadiva

Canto la pàtria,
canto la dolça, la pròdiga terra,
la de les hortes immenses i càlides,
la de les aspres muntanyes altives,
la de la mar amorosa i tranquil·la.
Canto la pàtria.

Canto la pàtria captiva i soferta,
la dissortada pàtria oblidada,
la que un poble més fort li imposà
                                          / noves llei i altra llengua.

Canto la pàtria, per a què mon cant
tots els bons fills de la terra l'escolten,
tots els homes, les dones i els tendres infants,
les bèsties, les flors, els arbres, les plantes,
tot lo que és de la terra i torna a la terra,
i té el regust d'ella, l'entranya, expressió,
                                     / el nexe i el nervi,
car no vull ser foraster en ma pàtria.
Canto la pàtria.


(...)


Canto la terra nativa i bella,
Canto la pàtria amorosa i distreta,
Canto la pàtria soferta, oblidada,
Canto la terra!


Miquel Duran de València

dimarts, 5 d’octubre del 2010

Un ésser mòbil. (Versions de Paul Eluard, 1)




Nusch



Els sentiments aparents
La lleugeresa en l’aproximació
La cabellera de les carícies

Sense desassossecs sense sospites
Els teus ulls són lliurats al que veuen
Vistos pel que esguarden

Confiança de cristall
Entre dos miralls
De nit els teus ulls es perden
Per junyir el desvetllament al desig.


Une longue reflexión amoureuse (1945)

  

   (Ara fa dos mesos que penjava el poema que feia quaranta del seguit de traduccions - m'agrada més dir-ne versions, perquè, almenys per a mi, la traducció és l'exercici impossible de tornar a dir el sentir sol de "l'altre" des de la singularitat igualment radical del "jo", trascolar d'una llengua a una altra provant de conservar l'essència canviant-li l'aigua: Un vaivé d'ecos i d'ombres.
  La xifra em va  semblar prou rodona i el treball suficientment consistent com per provar l'acostament a un altre poeta francès. L'elegit ha estat Paul Éluard, i la raó, o l'ham, ha estat la projecció literària en aquests poemes de la seva relació amb Nusch, aquella dona-vida que deia que "la vie c'est l'amour". Poemes d'amor, doncs. I poemes extraordinaris. 
   La història comença el 21 de maig de 1930 quan dos amics, Paul Éluard i René Char - ja veieu, doncs, que canvio de poeta però no de corrent estètic ni, tan sols, de rodal: aquell fabulós univers artístic i revolucionari dels avanguardistes parisencs d'entreguerres que tant em fascina - passejaven pel boulevard Haussmann i van ser enlluernats per vagareig subtil d'un cos, es tractava de Nusch, ésclar. Després d'un joc quasi surreal de fugida i persecució, tots tres acabaran reconciliats en un café i, finalment - mercè a una hàbil estratagema de René que va captar de seguida el llamp que havia migpartit el seu amic - Nusch recalarà al pis i al llit de Paul, on restarà fins a la seva abrupta mort, el 28 de novembre de 1946.
   Li deien Maria Benz i havia nascut a Mulhouse, en una Alsàcia que formava part en aquell moment d'Alemanya,  21 de juny de 1906 - "Le 21 du mois de juin 1906 / À midi / Tu m'as donné la vie", dirà després Éluard - però el seu pare ja la va batejar, de ben petita amb el sobrenom artístic de Nusch per fer-la actuar d'acròbata, contorsionista, hipnotitzadora, mèdium..., al seu teatre ambulant. Als catorze anys enceta el camí del teatre professional a Berlín i després Paris, combinant-hi el treball esporàdic d'actriu amb oficis tan diversos com el de model fotogràfica o el de llegidora de cartes...
   A partir d'aquella trobada gairebé màgica, la nova parella va esdevindre un element central del món cultural i revolucionari parisenc on l'aparició de la jove va arribar a ser considerada per alguns gairebé com un trassumpte de la Nadja de Breton - un altre amic íntim dels enamorats -. Nusch es converteix en una de les models més rellevants de Picasso o de fotògrafs com Man Ray, Brassaï o Dora Mar..., i, per suposat, l'objecte central de la poesia d'Éluard que ja el 1932 li dedica els primers 54 poemes inspirats en ella, que conformen el llibre La vie immediate, amb aquestes paraules: "Le sujet de ce livre est un être mobile".
   Nusch, per la seva part, es dedicarà  en cos i ànima a esdevenir un regal d'amor sempre renovat per al poeta. Un amor que lluny de posar barreres, els feia lliures: "j'ai longtemps cru faire a l'amour le plus douloureux sacrifice de ma liberté, mais maintenant tout est changé: la femme que j'aime n'est plus ni inquiete, ni jalouse, ells me laisse libre et j'ai le courage de l'être", es meravella l'home-amant).

divendres, 1 d’octubre del 2010

Fluir




   Només puc meditar caminant. Si m'aturo, deixo de pensar. El meu cap va amb els meus peus.

Jean-Jacques Rousseau