Uns ulls que dibuixaven aquella emmagrida nuesa, arraulida i vulnerable.
Un tacte que pressentia aquell tel finíssim d’antic dol, irrenunciable.
Un desig que encallava ran d’aquell arrissat astorament, fosca mar de la fragilitat.
Un silenci il·luminat que perseguia les petjades d’aquell alè entre els astres.
L’imant de la lluna cadell, femella alzinada i trencadissa.
I l’estupor del poeta retut en el lleu tremolor d’aquella lluerna solitària.
2 comentaris:
És del tall prim de lluna de què parles o és d'un cos de pruna?
És clar! La lluna, la pruna, vestida de dol...
Publica un comentari