dijous, 29 d’abril del 2010

La Marina surt a escena



El proper 27 de maig, el grup de teatre on actua la meva filla Marina, estrenen FASHION FEELING MUSIC a la sala Muntaner de Barcelona.

Molta merda!

dimecres, 28 d’abril del 2010

Áfinitats electives: Agustí Centelles, en primera línia.





   Agustí Centelles, nascut al Grau de València i emigrat a l'any, amb la seva família a Barcelona. Segurament l'ull més adequat per guardar les instantànies del gran drama de la guerra del 1936 - 1939 al nostre país, i també de l'horror de la fugida i de l'exili...
   El meu primer contacte directe amb la seva obra fou la magnífica exposició que es va montar al palau de Virreina, i que va suposar per a mi una autèntica conmoció. M'ha estat realment difícil elegir una fotografia d'entre tantes imatges ralment colpidores, que m'envesquen la mirada artísticament i em commouen el cor anímicament ... Finalment m'he decidit per aquesta perquè em sembla que ens mostra, també, un dels efectes més nefands de tota guerra, l'enviliment de l'ànima dels infants.
   I em dol especialment que el seu llegat, tan essencial per a la història del nostre poble, hagi marxat finalment a Salamanca.

dimarts, 27 d’abril del 2010

Cap de setmana a València: reivindicació nacional i celebració literària





Aquest cap de setmana l’hem passada a València. Hi vam fer camí dissabte, després de dinar i, després de deixar el cotxe a l’estació de Xeraco, el tren, tan reivindicat des de la nostra comarca, ens va deixar al centre del cap i casal amb temps encara per anar a fer un cafenet a l’octubre, abans d’acudir a l’inici de la manifestació.


Prenent el café, mentre uns amics que havien havien fet el viatge amb nosaltres em feien saber que el meu amic Tomàs Llopis havia estat homenatjat la nit anterior a Ondara, on se li havia lliurat el premi de l’associació cultural “L’ocell” i quasi al mateix temps ens arribava el missatge que un altre amic també de Pego, Carles Siscar, havia estat guardonat, la nit anterior amb el premi de poesia “senyoriu d’Ausiàs March” de Beniarjó. Això semblava reblar el clau d’una valoració que féiem fa uns dies sobre la singular quantitat i, pel que es veu, també qualitat, de pegolins i pegolines dedicats a la tasca literèria. I sinó, sumeu-hi a tot això que Maria Dolors Pelluicer acaba de ser guardonada amb el premi de la crítica als escriptors valencians de l’IIFV pel seu poemari La selva en vers, en la modalitat de literatura infantil i juvenil, i que l’editorial Bullent acaba d’editar El bes de l’aigua d’Elvira Cambrils, un llibre que ens va fer una il·lusió especial de poder comprar a la llibreria de Pedreguer el dia de sant Jordi.

La manifestació em va semblar tan masiva i animada com sempre, encara que resulta difícil de calibrar-la amb exactitud perquè la gent va afegint-se al llarg del primer tram del recorregut i després, es fan els parlaments i la gent comença a abandonar la concentració abans que hi hagen arribat tots. Pilar s’inclinava perquè enguany havia estat més minvada, mentre que altres pensaven el contrari... Avui, en arribar a l’institut m’he desdejunat a Las Provincias (els professors valencians ja saben bé com les gasta la Generalitat Valenciana a l’hora de remetre feixos de diaris dretans a cada centre, afavorint una capçalera cada dia – abc, La Razón, La Verdad... –  amb una mena de “reportatge” sobre la generositat de ‘l’or català” amb el contuberni d’Eliseu Climent, cosa que em fa pensar que si la caverna està irritada..., la mani va anar bé.

L’endemà vam aprofitar el matí per visitar la magnífica exposició Després del filat. L’art espanyol a l’exili 1939-1960 a la seu de la Universitat de Valencia, al carrer la Nau. Un vídeo introductori ben interessant on es narra el drama de la guerra, la massacre dels vençuts i l’odissea de l’exili seguit d'una selecció àmplia d’artistes republicans exilats a Europa i a Amèrica on vaig poder veure alguns obres de creadors que coneixia poc, tot i que m’interessaven, com Oscar Domínguez, Baltasar Lobo, Remedios Varo o Maruja Mallo, junt amb d’altres que coneixia millor com Josep Renau.

Després de dinar, vam acudir als Vivers per visitar la fira del llibre. El dia era ben assoleiat, cosa que va aforir el fet que l’assistència fos prou concorreguda. Em vaig passegar furgant per totes les parades, per fi vaig poder comprar el número 50 de la revista Caràcters, i uns quants llibres que em van interesar per motius diversos: L’organització de la festa d’Elx a través del temps, de Joan Castaño (justament ara acabe de treballar-la una mica amb els alumnes de primer de batxillerat); Poemes al jardí, de Irene Verdú, il·lustrats per Noelia Conca, dues xiques ben joves i il·lusionades amb aquest llibre infantil fresc i suggerent que em va recordar aquella “selva” de Maria; Bestiari. Quaderns de zoologia, un acuradíssim llibret d’aforismes del mestre Joan Fuster; Vint-i-dues mans de pintura (1994), el primer poemari, em sembla, de l’amic bloguer Josep Porcar i, finalment, Abisme i ocell, el darrer recull de Ramon Guillem, un poeta que m’agrada des de sempre i que, ara, vaig poder conéixer personalment. I amb ell també un amic fins ara virtual, Francesc Mompó, de Uendos, Greixets i Maremortes.

Al capvespre vam retornar a casa i ens vam adonar que teníem les cames desfetes.

dissabte, 24 d’abril del 2010

A propòsit de "L'home és un gran faisà del món", d'Herta Müller



(Foto: Edicions Bromera)

La sorpresa i el neguit es fusionen quan t'hi endinses.
Un sense sentit que et parla d'un sentit profund. Un sentit que has de poar a  dins teu. Les paraules  són còdols que fan cercles al llac adormit de la teva consciència.
La ràbia s'agleva amb la terra. El moliner recorre avant i arrere el solc del fatalisme.
El moliner carreteja i carreteja farina per als  poderosos. Els poderosos no en tindran prou amb la farina, han d'emporcar-la.
Les dones caminen separant els peus. Les dones són com el vimet, es vinclen i no es trenquen. S'esqueixen però salven.
Hi ha llits on es busquen documents entre les cuixes obertes. Hi ha gerros de vidre, hi ha vestits de randes, hi ha pintallavis, hi ha blaüres.
Hi ha òlibes, hi ha un mirall que es trenca, hi ha un vòmit.
Hi ha un verí que es silenci.  Hi ha un poble que mor, un fosc naufragi.
Les paraules  són còdols, i espurnes en la nit, puntes de gel i esgarrifances d'alè tebi.
Hi ha la veu crua d'Herta Müller. La monodia t'engul.

dimecres, 21 d’abril del 2010

De primavera


La mateixa, temperada, temperatura a dins i a fora de casa, un dia magnífic per eixir a passejar. El camp guarnit de verd i de flors.
I ara mateix s'ha posat a ploure!

dimarts, 20 d’abril del 2010

Afinitats electives: Jean François Bauret, l'exploració del nu





És, justament, aquest nu acrobàtic d'Isabelle (1985) la fotografia que em va fer conéixer l'obra de Jean-François Bauret (Paris, 1932). Em va fascinar l'equilibri i  l'eixancament d'aquell cos tan prim, i em va meravellar com es podia fer una fotografia que, amb una positura tan explicita, pogués velar, no mostrar, suggerir..., mitjançant un hàbil joc de llum i ombres.   
Després he pogut conèixer una bona mostra de la seva obra i confirmar la seva dedicació al retrat, especialment de nus, i el seu interès essencial pel explorar uns forçaments posturals - el que ell en diu expression du corps -que revesteixen els cossos d'una imantació especial.  

diumenge, 18 d’abril del 2010

Encara?





   Dissabte passat vam anar, Pilar i jo, a fer una passejada per caminals de Gata, el poble on vaig nàixer, i encara em va sorprendre la possibilitat de contemplar algunes panoràmiques que conserven quasibé intocada la bellesa mediterrània de la Marina profunda. Valdrà la pena, doncs - vaig pensar - que seguim lluitant per preservar-la!

divendres, 16 d’abril del 2010

dues roselles



Trencant el dol
flamegen d'un roig  jove
dues roselles

l'oreig les alça en vol,
incendi de  campanes

dimecres, 14 d’abril del 2010

14 d'Abril: Visca la República (... i gràcies, Emilio Aragon)


(extret del llibre La segona República a Dénia (1931- 1939), de Teresa Ballester)

      Un altre any celebrarem el dia de la Republica amb la ràbia de veure com la més absoluta impunitat i la prepotència dels vencedors plana com un estol de corbs sobre la memòria d'aquells defensors de la llibertat.
   He escorcollat la programació de l'agenda del MACMA per al dia d'avui. No hi ha res que recorde aquell fet tan trascendental per la nostra comarca i per al nostre poble. Però, la república i els seus lleials defensors la portem, els portem, molts al cor.
   Fa dues setmanes vam anar Pilar i jo, junt amb els amics Maria i Pep, a veure la pel·licula de cine-club que feien al Jayan. Era Pajaros de papel. Anteriorment havíem vist el trailer i ens havia semblat una pel·licula interessant, a l'estil de El viaje a ninguna parte, Ay, Carmela..., però la pel·lícula va superar totes les meves previsions, em va commocionar amb la seva tendresa i amb el seu valor. Tot i ser, em sembla, el seu primer film, Emilio Aragon ha aconseguit de rodar una pel·lícula inoblidable i els actors ( sobretot Imanol Arias, Lluís Homar i Carmen Machi), una interpretació excepcional que em transportava de la senzillesa magistral de Fernando Fernan Gómez al neorealisme italià i a l'expressionisme alemany.   Crec que una bona part dels assistents, com jo mateix, vam plorar i en acabar, per primera vegada en aquella sala i en una projecció habitual, el final va ser subratllat amb un càlid aplaudiment.
   Aquest diumenge, al suplement dominical de El Pais, m'he trobat amb una ressenya de la pel·lícula feta per Almudena Grandes a la seua secció regular "Escalera interior". M'he identificat tant amb les emocions i les valoracions que expressa que no cal dir res més. Si us plau, llegiu-la.


dimarts, 13 d’abril del 2010

A propòsit d'"Estigma", de Ponç Pons




   De Ponç Pons ja havia llegit el poemari Pessoanes, amb el qual va guanyar el premi "Alfons el Magnànim" l'any 2003, així com poemes solts en alguna antologia. M'era, per tant un poeta relativament conegut i que m'havia mogut un cert interés. Tanmateix ja feia algun temps que li havia perdut la pista fins que l'altre dia vaig veure, a la llibreria Públics de Dénia, un exemplar d'Estigma i me'l vaig comprar.
   És tracta d'un recull poètic anterior al que ja coneixia, ja que fou el guanyador del Premi Jocs Florals de Barcelona de 1995. Això però m'ha deixat la sensació que es tracta d'un llibre prou important en la trajectòria estilística de l'escriptor menorquí i.ha estat un llibre que m'ha engaixat des del primer poema i que he llegit amb fruïció perquè l'he trobat amb una gran dosi de maduresa i ben actual.
   Només hi destacaré, ben sintèticament:
   - que és tracta d'un poemari unitàri desenvolupat a partir de dos eixos temàtics: la natura i l'amor - amb l'escreix d'interés i de sentit que, almenys per a mi, això suposa.
   - que, complementant aquella unitat de fons i encabida dins un harmònic equilibri constructiu que l'estructura en cinc apartats així mateix unitaris, es desplega una diversitat de ritmes i models poemàtics (poemes de versos d'art major - alexandrins -, o menor - hexasíl·labs -, haikus, prosa poètica...
   - Tot això amarat, més que no embolcallat, d'una permanent relació vivíficadora del poeta amb la literatura
  
     
  ...
Esquinçat, ple de veus
que m'habiten, ocult,
no he deixat mai, vident,
d'ésser jo quan sóc l'altre


dissabte, 10 d’abril del 2010

Pasqua de sant Vicent, amb el Botifarra


Demà anirem a Gata per menjar el berenaret de Pasqua i escoltar el Botifarra, bona manera de començar els dies de Pasqua de Sant Vicent.
Ah! I ja sabeu..., el dilluns a la cova de Benidoleig com ja ho feren els nostres Maulets, reunint-s'hi un dia com aquest per arrencar l'alçament de la segona Germania.
Us enllaço un vídeo del Pep Gimeno, Botifarra, per anar fent boqueta... I, a més, com que l'actuació és al Xàbia Folk que servesca per tornar a recordar el nostre amic Pep Bas.
Bona Pasqua i Visca la terra!

dimecres, 7 d’abril del 2010

Comuna presència: (versions de René Char, 36)




El pas de Lyon


Vindré pel pont més distant de Bellecour per deixar-te l’ocasió d’arribar la primera.M’aconduiràs a la finestra on els teus ulls viatgen, d’on els teus favors s’enfonsen quan la teva llibertat bescanvia la seva llum amb la dels meteors, la teva romanent i la seva perdent-se. Amb els meus somnis, amb la meva guerra, amb el meu bes, davall la morera ressuscitada, en el respir de les filatures, m’esforçaré per isolar la vostra conquesta d’un saber anterior, altre que el meu. Que l’avenir t’emmena amb cobejadors diferents, jo hi cediré, però per l’única obra mestra!
Flama que excedeix al seu destí, que tantost em disminueix com em completa, tu emergeixes de sobte a prop de mi, dofina, salamandra, i jo no us sóc res.

(La parole en archipel)

dilluns, 5 d’abril del 2010

Clàssic



El clàssic no és clàssic per ser antic, sinó perquè segueix sent "modern", "actual".

Joan Fuster.

divendres, 2 d’abril del 2010

Recordança de Rosa Leveroni

(foto extreta de la web de Rosa Leveroni a l'aelc)

A Antaviana m'he assabentat que a l'inici d'aquest mes s'ecau el centenari del naixement de Rosa Leveroni. He cercat de seguida el petit llibre de Contes que recordava haver comprat i llegit ja fa una desena d'anys, publicat per laSal, edicions de les dones. He tornat a rellegir amb fruïció a les seves pàgines i m'he endinsat especialment a l'interessant introducció que en fa Helena Valentí i a L'Oda, el conte que semblava perdut i finalment va ser trobat i incorporat al recull en la seua segona edició, el 1989.
   El conte ve a ser una bona síntesi dels trets de l'obra leveroniana:, la creació literària com a sublimació de l'experiència vital,  l'amor perdut i l'abocament a la solitud com a eix temàtic principal, el vaivé  entre l'espurneig apassionat i el refugi en un intimisme ric i reservat, el seu refinament literari tan suggeridor...
   Uns trets literaris que, d'altra banda, són plenament compartits per la seva poesia (més coneguda), com podem tastar en aquest delicat haikai

He fet volar l'estel
ben alt, del meu anhel,
i no l'has vist.