diumenge, 29 d’agost de 2010

En l'aniversari del naixement de Julio Cortázar



Aquest és un poema que vaig escriure, a finals dels noranta, inspirat en uns versos de Cortázar:

Así, grisalla de la madrugada,
sombra del ave por el cielorraso,
menos que imagen o recuerdo, paso
del beso por la boca ya olvidada.

Julio Cortázar



Així, només un prim fil de saliva,
miol que es cabdella al llençol de l’alba,
i refilet de l’au amagadissa
-un brí que refà el tast de la besada.

Deliri fosc, lluerna fugitiva!
L’avenç de la llum desfà l’escuma
del somni, l’estam dolç de la nuesa
- i cau l’oblit, el buit de la mar calma.

Només l’ombra callada de la fúria:
llaüt que s’esmuny enllà de l’obscur
- l’escorrim d’aquell cos lluent i esquiu
que brollà de l’esberlada noiesa

Je me souviens... (del gust dels agrets)



De les esgarrifances que em produïa
rosegar i empassar-me la tija dels agrets
i de les dents esmussades
que se'm quedaven després.

dissabte, 28 d’agost de 2010

Primer microrelat veïnal


   Fa uns dies s'ha penjat el primer microrelat veïnal realitzat pels col·laboradors habituals (com jo mateix) de les histories veïnals. Podeu llegir-lo aquí, si us abelleix.

dimarts, 24 d’agost de 2010

Afinitats electives: Annie Leibovitz, retratista de la vida


   Ja feia alguns anys que tenia un coneixement, encara que superficial, d'Annie Leibovitz i de la seva obra fotogràfica. El meu interés inicial arrenca del retrat de Lance Armstrong que il·lustra aquesta nota: aquesta fotografia, on podem veure-hi tan ben reflectit l'esforç físic i mental del campió em va impressionar perquè connectava amb la meva afecció pel ciclisme i la meva admiració i per aquest magnífic ciclista que ha sabut lluitar contra el càncer amb la mateixa força que la dut a guanyar set Tours de França. 
   Tot i això, aquella primera valoració estava molt condicionada  per la impressió que es tractava d'una fotografa "famosa", coneguda sobretot pels seus retrats de les celebritats de l'star system  (John Lenon, Demi Moore,Miley Cirus, Bruce Sprinteen, Julia Roberts, George Clooney, Sting...) i del món de la política i del poder.
   Aquest estiu, però, he pogut veure a Fotografiska d'Estocolm la seva exposició  A photographer's life, 1990-2005 que em va interessar extraordinàriament. En aquesta àmplia mostra s'hi podin veure fotos ben representatives d'aquells retrats de personatges públics, alguns d'ells tan importants  que podem considerar-los autèntiques icones de la contemporaneïtat -com, per exemple,el darrer retrat de  Lenon nu i abraçat a Yoko Ono-, juntament amb d'altres que reflecteixen la  faceta - per a mi desconeguda fins aleshores - de documentalista i la seu compromís ètic i social, aqmb imatges impactants sobre sida o el drama de la guerra a Sarajevo.
   Però el que em va atraure més, van ser les imatges de l'àmbit íntim, privat: els familiars i amics, els fills, els pares..., però sobretot les abundants fotografies de Susan Sontag, la seva amant des dels inicis dels noranta fins la  mort en 2004:  fotos de viatges, quotidianes, intimes,  tendres (o dramàtiques, quan reporten el procés de la seva agonia) que suggereixen una preciosa relació, tan gratificant a nivell intel·lectual com sentimental.
No tinc dues vides . Aquesta és una vida ,
i les fotos personals i l'assignació del treball, són part d'ella. 

Annie Leibovitz

diumenge, 22 d’agost de 2010

dilluns, 16 d’agost de 2010

A propòsit de "El sentit de la ficció", de Jaume Cabre



   El meu interés inicial per aquest llibre partia de múltiples expectatives: per començar, les meves lectures anteriors de Cabré - recordava especialment L'ombra de l'eunuc - me'l perfilava com un narrador interessant pel que fa a l'estil, la complexitat del discurs; el fet que Pilar estigués en aquells moments plenament abocada en la lectura de Les veus del Pamano i me'n parlés amb una bona dosi d'entusiasme feia que l'atracció resultés ja gairebé irresistible; finalment, a tot això hi calia afegir el fet que les anàlisis sobre el procés d'escriptura literària -i especialment les reflexions fetes pels mateixos creadors- m'han interessat sempre, tant pel que fa a la meva faceta d'escriptor com a la de professor de llengua i literatura. Així que, va ser veure'l exposat a la llibreria Ambra i comprar-me´l.
   El llibre, tan interessant com àgil i divulgatiu, ha respost molt bé a aquelles expectatives. L'autor hi comença abordant el que podríem considerar la pregunta primigènia: "perquè escric?". Ho resol a partir de la seua experiència com a literat, segurament amb l'única resposta possible, "escric perquè m'agradi a mi". A partir d'aquí, hom aprofita per fer un acostament al fet creatiu - formulat com un procés dialèctic que a la vegada que parteix de zero ha de complir amb la tradició - i a l'opció d'idioma, resolt amb l'elecció de la llengua pròpia perquè és ella la que t'elegeix a tu, en tant que és l'única amb la qual et pots "rosegar els ossos de l'ànima", perquè és la llengua del teu "paradís perdut".
   Després l'assaig se centra en l'anàlisi del procés creatiu, amb acostaments a dualismes plens d'interès com la relació entre lectura i escriptura, mythos (simbolisme) i logos (racionalitat), poesia i narrativa, planificació prèvia de l'obra o desenvolupament per tempteig, intuïtiu... i amb tot això, Cabré va desplegant el seu receptari d'escriptura afirmant, per exemple, que la creació és un acte de llibertat i d'amor, reivindicant l'''autenticitat" front a l'"originalitat", posant-hi de relleu la importància primordial que, per a ell, tenen els personatges com a motors de la història, la necessitat d'emmotllar el relat, de manera perfectament integrada, en un marc contextual d'espai i de temps, el paper privilegiat dels començament i dels acabaments i, en definitiva, el protagonisme essencial de l'estil en tant que "la pedra de toc" de la creació (musicalitat, ritme del discurs, elecció i entrellaçament dels tipus de narrador i punts de vista...)
   Tot això, i és potser el fet més interessant del llibre, conjugant la seva expertesa amb una proximitat gens afectada al lector i defugint tot cofoisme, seguint la sàvia màxima que "escriure, com viure, es dubtar"   
 

dijous, 12 d’agost de 2010

dimecres, 4 d’agost de 2010

Afinitats electives: Francesc Català Roca, crònica del miracle quotidià

  
Francesc Català Roca és el membre potser més conegut d'una saga d'artistes catalans que abraça també el seu pare, Pere Català i Pic - autor, per exemple,  d'aquesta abrandada fotografia antifeixista -, el seu germà Pere Català i Roca - autor, al seu torn d'aquesta del recentment celebrat Retrobament amb l'Alguer en 1960 - i la seva germana, la pintora Maria-Àura Català Roca.
   Allò que més m'interessa d'aquest fotògraf és la seva mirada sobre la realitat dels anys difícils de la postguerra, un esguard a la vegada d'estranyament i lucidesa, prenyat de càrrega social, que s'adiu perfectament amb la seva tècnica d'enquadraments i amb la sàvia impregnació de poecitat que hi aporten el toc subtil de la broma, el joc d'ombres, els clarobscurs.

dilluns, 2 d’agost de 2010

Comuna presència: (versions de Rene Char, 40)




El poble vertical


Talment llops ennoblits
Per la seva desaparició,
aguaitem l’any de temor
I d’alliberament.

Els llops nevats
De les llunyanes batudes,
De data dissipada.

Davall l’avenir que rugeix,
Furtius, esperem,
Per afiliar-nos
L’amplitud d’amunt,

Sabem que les Coses arriben
Sobtadament,
Ombrives o massa ornades.

El dard que lligava els dos llençols
Vida contra vida, clamor i mont,
Fulgurà.


(Le nu perdu)