Heus aquí, potser, l'obra més representativa de la complicitat artística que es va covar a dins l'estreta amistat que mantingueren Meret Oppenheim i Man Ray, especialment entre 1933 i 1937. Una relació (com aquella de Nusch i Paul Éluard, que deplego en aquest mateix bloc a través de la sèrie de traduccions Un éssser mòbil) que pot ser paradigmàtica de l'extraordinari paper fecundador de la dona entre els artistes parisins d'entreguerres: La dona com a mitjancera en l'acte creador, continent del meravellós.
L'erotique voilée és un exemple ben representatiu de tot això. Hi trobem l'acomplida conjunció d'aquell acord dona-màquina tan estimat pels surrealistes. Dona talismà, mirall del propi desig , poder i aniquilació... Aquest l'acoblament mòrbid del cos primoter de la Meret amb la roda motriu d'una premsa d'impressió ha provocat un ventall ben ample de reaccions i reflexions que van des del desig de control i assumpció de l'element femení per part del creador mascle fins a la irreductibilitat animal de la femella, de l'arrogància del poder a la voluptat del lliurament, de la impuresa contaminant de la taca de tinta a la puresa virginal del cos triomfant...
Quan la vaig veure per primera vegada, en un suplement de El País, a mitjans dels vuitanta, aquesta imatge em va impressionar tant que la vaig incorporar al començament d'una novel·la que ja aleshores tenia a dins del cap i que avui encara és només un conjunt d'esborranys. He buscat el text i m'ha semblat que aquell fragment podria funcionaramb una crta autonomia, com una mena de relat curt i m'he decidit a oferir-vos-el perquè penso que reflecteix prou bé la commoció tan suggerent que em va produir:
Aquella nit, però, Miquel romania immobilitzat malgrat que feia fred i era massa tard. I això tenia una causa ben concreta, havia quedat atrapat en la sotragada que li havia produït la fotografia de Meret Oppenheim que il•lustrava el suplement dominical del periòdic que adquiria habitualment. El retenia el posat tan refinadament incitador, l’esguard maliciosament desviat, el desafiament displicent que insinuaven uns llavis alhora desdenyosos i oferidors. El contorbava la sinuositat d’aquell cos tan lleuger com indolent, amb el clot aterridor del melic ressaltant la fragilitat de la nuesa...
Envescat al mateix parany que, quaranta anys enrere, havia fascinat l’ull-objectiu de la cambra fotogràfica de Man Ray, Miquel es resistia, doncs, a sotmetre’s al dictat de la inclemència d'aquella nit de desembre, a claudicar davant el fred que anava prenent la casa des què Maria havia ofegat el foc de la llar amb un cassó d'aigua, oficiant d’aquesta manera l’acostumat ritual amb què s’anunciaven l’un a l’altre que ja era l’hora d’allitar-se.
(…)
Però aquella nit de fred era la pàgina setinada del dominical la que, imantada per la lubricitat de l’audaç surrealista, havia esdevingut el talismà irresistible que xuclava tota la voluntat de Miquel i impedia que se li engegués el ressort quasi automàtic que l’aconduïa a submergir-se dins la quotidiana escalfor conjugal. Romandria, doncs, demorant-se en el despullament estudiadament arrogant de la Meret. Continuaria, doncs, envescat en aquell mostrament aristocràtic, indiferent, segur de l’afecció que havia de desvetllar eternament en tots els qui l’escodrinyarien a través del pany obscè que s’embevia el seu cos amb l’ajut de la llum.
Potser és el collaret! De sobte, així com de vegades ens assalta el so prim d’un rellotge que ha estat sempre present però ignorat, Miquel va equiparar el cèrcol negre que cenyia el coll delicat amb la mateixa eficàcia de l’obscur reglot que a ell li havia anat estrenyent el cervell. Ara veia en aquell aprimat ornament l’argolla que anuncia una disponibilitat sense reserves, la críptica promesa d’un lliurament tocat d’un punt d’enviliment.
Potser el parany rau en aquest sotmetiment, en la seua qualitat estrictament animal -s’ho rumiava Miquel, mentre deixava anar els ulls perquè lliscassen amunt i avall d’aquella nuesa ombrejada d’una tendra indefinició, inquietantment andrògina. Si, potser és això! -resolia el desvetllat voyeur, captivat per l’altivesa amb què aquella femella era capaç d’assumir els estigmes reprovats des de l’inici dels temps. Així que era això! El moll de l’os de tanta fascinació es covava en l’estranya voluptat amb què la femella es desempereseix damunt l’ampla roda del tòrcul i descaradament desplega la nuesa i l’esbandeix com si fos l’allargada bandera del seu orgull, fent seu el manubri de la roda com si s’empeltés de la més ferotge virilitat, aquell reclam-lliurament que no fa ois de la densa vescositat de la tinta, de la untositat que li taca el braç i li empastifa el palmell de la mà.
Heus aquí Miquel davant l’espectacle primigeni del cos de la pertorbadora artista enxampat al seu punt dolç, en aquell equilibri perfecte que l’instint de supervivència s’empenya després, inútilment, a retenir contra el pas temps: Quin averany més esgarrifós el d’aquestes tongades successives de cèl•lules rellevant-se per intentar una i altra vegada de reeditar aquesta conjunció feliç, i tanmateix cada vegada més malaptes, més errades, condemnades al fracàs, a haver de conformar-se en una decadència imperceptible però fatal.
0 comentaris:
Publica un comentari