dimecres, 16 de març de 2011

(Sense) Maria Beneyto: la poeta forta




   Si bé ho mirem, sempre morim nosaltres, els qui ens quedem amb la pèrdua irreparable.
Ara ens ha tocat dir adéu a Maria Beneyto, la veu de la flama-aigua, tendrament  rebel, que ens bressolava des de l'insomni de la ira.
   Escoltem-la:


L’ENGANY


Jo sóc la dona forta de la Santa Escriptura.
(Mai no hi hagué més feble, més humil criatura.)
Mai no hi hagué un silenci més compacte que el meu
tancant els camins vívids a més crescuda veu.
Ells em motegen freda, i serena, i valenta.
I estic plena de pànic i de tristor calenta.
Ells són sens rels pregones, i sens força i sens pau.
Ells són el covard sempre, o el dolent, o l’esclau.
Ells són els vents aqueixos que ajuden tota flama,
ells, folls, els gots de l’ombra, la veu tensa que clama.
I jo no sé quin núvol equivocat i estrany
posà en mi l’aigua aquesta, de font que no em pertany.
Però mai no vaig dir-los: «Companys, també sóc terra.
De flama sóc i d’aigua, d’elements sempre en guerra...»
No els diguí la por meua a la nit, a la mort.
Prop de mi, no sabria que estic morint-me, el fort...
No és l’estil meu, sabeu-ho, lluir per la ferida
la vida.

( Poesia (1952-1993), Ed. Alfons el Magnànim (IVEI), València, 1997. )





1 comentari:

CALPURNI ha dit...

Tens raó, morim un poc nosaltres però tenim la seua obra per a gaudir-ne.
Salut