dilluns, 13 de juny de 2011

A pròpòsit d' "El cor del minotaure", de Christelle Enguix



   Al recull col·lectiu For sale o 50 veus de la terra, vaig llegir un poema aportat per Christelle Enguix -una poeta pràcticament desconeguda per a mi en aquells moments - que em va agradar especialment, deia:

De la terra hem arrancat
la vinya. Del riu-rau, els ulls
de dolç recer.

Sobre els enderrocs hem bastit
ninxols blancs. Amb piscines.

   Això va despertar la meva gana de més, així que vaig adquirir, només veure'l, El cor del minotaure, i l'he llegit amb autèntica fruïció.
   Es tracta d'un poemari bastit en quatre apartats ("El laberint", "Minotaure", "El fil" i "Ariadna") que avança  sobre les traces d'una relació amorosa que es decabdella en espiral, trenant ja des de l'inici el gaudi amb la pèrdua. Una veu poètica fluint en el balandreig del record, on el temps sembla romandre obert. enjòlit i l'amor passat revela la seva qualitat efímera la vegada que hi retorna..., fins que s'esdevé l'evidència de la irreversibilitat de la pèrdua ("Mai no és punt, el temps: / És línia. Amb sentit únic"),  hi assistim a l'ensulsiada:   la desassedegadora aigua de pluja, esdevé pedregada, la milotxa cau en picat, cada vegada van fent-se més dur (però menys cantelluts) els records,  i la veu poètica resta atrapada en la immobilitat... A partir d'ara, "l'únic fil entre els dos" serà el poema, el talismà que permet de retornar, per un instant,  a la il·lusió d'aquell desert on no feia fred, "els cossos s'abraçaven. Els llavis bevien la llet tèbia dels estels". I la poeta escriu "els mots que no sóc capaç de dir", i escrivint accepta la inevitabilitat del record tot i que la colpeixi

Recordar-te ara: com provar de cosir
la vora d'un llarg vestit sense voler
fer-ne ús, del didal.
Mai no falla; l'agulla em punxa el dit.

I és així com la pèrdua pot esdevenir, finalment, guany. I la poeta resol, finalment, que "Estimar-te és útil", perquè el guany és ja adins ella, en la plenitud del viatge viscut, en la saviesa assolada i en el plaer del seu record perdurable.
   Tot això, expressat amb un estil àgil, clar i suggerent a la vegada, mitjançant poemes lleugers, de vegades mínims, plens de mots que reverberen, d'imatges sorprenents i de subtils ressonàncies.