dijous, 7 de juliol de 2011

Miquel Pairolí, en el record


    Anit arribàvem de Trieste i encara vaig voler entrar fugaçment a internet. Així em vaig assabentar de la mort de Miquel Pairolí, cosa del tot inesperada, almenys per a mi, i que em va trasbalsar profundament.
    No feia massa temps que havia llegit Octubre, el tercer lliurament del seu dietari, i havia deixat les meues impressions en un post. Ara rellegeixo el llibre per damunt i me n'adono de com hi és present el tema de la mort, tractat amb aquella mena de comunió "panteista" amb la natura, de fugacitat oriental i d'estoicisme ( o també epicureisme) clàssic que em va cridar poderosament l'atenció en aquella primera lectura. Em quedo, potser, amb aquesta entrada:

Infinita fluència.- A la natura tot és fugaç, tot passa,tot és en transformació constant. Heràclit ho va definir amb una frase hàbil, que no té principi ni fi: "...la universal i fugissera inestabilitat de la fluència infinita..." Aquesta dinàmica afecta a tots els éssers, però és ben diferent dels uns als altres. Les plantes de l'hort neixen, creixen, donen fruit i moren en unes setmanes o pocs mesos. Alguns arbres poden viure segles. El còdol de riera va canviant de forma amb els anys. L'aigua el va llimant i afinant, s'engruna i s'arrodoneix. La llum del dia s'insinua, augmenta, arriba a un punt de màxima potència, declina i s'esvaiex. De la claror del matí a la foscor de la nit, tot és trànsit.
   No és pas diferent la vida humana, que passa, com l'arc del dia, del cos del nen al cos del vell. En tot, però, en la planta, en el còdol, en la llum, en el cos hi ha un estat de bellesa que pot durar un minut o cinquanta anys. La forma assoleix aleshores una expressió justa, un equilibri. Sembla que aquell ésser aconsegueixi l'harmonia de la pròpia natura i una plena afirmació d'ell mateix, de la seva força o de la seva delicadesa. És en aquest punt, que és tan fugisser com ho va ser la immaduresa o ho serà la decadència, que fa bo d'observar-lo, gaudir-ne, fins i tot enamorar-se'n.

   Miquel Pairolí ens ha deixat just en aquest moment de plenitud que enamora - vegeu sinó teló, el darrer escrit  de la columna "l'escaire", que publicava a l'Avui. A nosaltres ens toca ara perllongar-lo gaudint de la lectura dels seus textos.

3 comentaris:

Pais secret ha dit...

En llegir la seva darrera columna vaig pensar que era el tancament d´un cercle , però no pas que fos provocat per una malaltia.
En assabentar-me aquest matí de la seva mort he pensat que ho va fer molt elegantment, igual com escrivia.

Carles Mulet Grimalt ha dit...

Certament, és tot un exemple.

caterinacortes ha dit...

He llegit poca cosa del que ha escrit ell però m'ha agradat. Se'n va un dels grans de la literatura catalana. Una autèntica pena.