PRIMERA ELEGIA DE DUINO
Qui, doncs, si jo cridés, em sentiria d’entre els ordres
dels àngels? I, fins posat que un d’ells de sobte m’acollís
en el seu pit, m’esvaniria jo davant la seva
més potent existència. Perquè el bell no és res més
que el començ del terrible, que encara suportem tot just,
i ens meravella tant perquè amb indiferència
desdenya destruir-nos. Tot àngel és terrible.
I així, doncs, em continc i m’empasso el reclam
del fosc sanglot. Ah, qui, aleshores,
ens pot servir? No els àngels, no els homes,
i les bèsties sagaces ja s’adonen prou
que no ens trobem gaire segurs a casa, al món
interpretat. Ens queda tal vegada
algun arbre al vessant per tal que cada dia
puguem veure’l, ens queda el carrer d’ahir
i la fidelitat aviciada d’un costum
que es va trobar a gust amb nosaltres i per això restà i no va anar-se’n.
Oh, i la nit, la nit, quan el vent ple d’espai còsmic
ens rosega la cara; per a qui no romandria, l’anhelada,
que dolçament decep, que enfront del solitari cor
àrdua es dreça? És més lleu per als amants?
Ai, ells no fan més que tapar-se l’un a l’altre llur fat.
No ho saps encara? Llança el buit enfora dels teus braços
cap als espais que respirem; potser els ocells
sentiran l’aire eixamplar-se amb vol més íntim.
...
Trad.: Joan Vinyoli
Per llegir-la COMPLETA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada