divendres, 11 de novembre de 2011

Jo, que no he valgut els budells d'un gos...





   Aquesta vesprada he assistit a Xàbia a un esdeveniment cultural, complex i a la vegada subtil, sofisticat i a la vegada emotiu, que m'ha deixat una magnífca impressió. És tracta de  l'acte inaugural de l'exposició Cant a l'esperança 3, de Pepa Espasa
   A l'inici hi ha la trobada  de Pepa amb un poema traduït a l'italià de l'escriptora afganesa Nadià Anjoman que l'acondueix a demanar la col·laboració de Maria Josep Escrivà per tal de traduir-lo. La poetessa va provocar un profund impacte en totes dues: Maria Josep va buscar l'ajut de Josep Vicent Cabrera perquè anés traduint més poemes de Nadià, principalment a partir de la versió anglesa, mentre que aquelles traduccions servien de mortiu d'inspiració perquè Pepa anés desenvolupant un projecte artístic relacionat en l'opressió i la violència de gènere. Justament aquest Cant a l'esperança.
   Ara, per tal de fer conéixer tot aquest treball al públic, han cercat la col·laboració de la pianista xabiera Marta Espinós i han confeccionat un espectacle de recitat i música - acompanyat d'un senzill i delicat llibret de Nadià Anjoman, Jo, que no he valgut els budells d'un gos, editat per Ed. 96. Un acte integrat en la programació que la regidoria d'igualtat de l'Ajuntament de Xàbia desenvoluparà al voltat del dia contra la violència de gènere que m`ha sorprés per la seva rara bellesa i harmonia, com també  ha captivat plenament  la gentada que omplia de gom a gom l'Espai Lambert.

UN POEMA
Cap desig d'obrir la boca.
De què hauria de cantar jo...?
Jo, que sóc odiada per la vida.
Cap diferència entre cantar o no cantar.
Perquè hauria de parlar de la dolçor,
quan sent amargor?
Ai, el puny de l'opressor
colpeja la meua boca.
No tinc cap company a la vida
per qui puc ser dolça jo?
Cap diferència entre parlar, riure,
morir, ser.
Jo i la meua solitud cansada
amb aflicció i tristesa.
He nascut per al no-res.
Que hauria de fer amb una ala travada,
que no em deixa volar?
He estat en silenci molt de temps,
però no oblide mai la melodia,
perquè cada moment xiuxiuege
les cançons del meu cor,
que em recorden
el dia en què rebentaré aquesta gàbia
i volaré d'aquesta solitud i
cantaré com una malenconiosa.
No sóc pas pollancre feble
per a ser sacsat per qualsevol vent.
Sóc una dona afganesa,
cosa que només significa lamentar-se.



... i una mostra de la mestria musical de Marta: