S'albira el desembre

    El tren s’esgola, silenciós i suau. S’albira el desembre.

    A dins del vagó, assegut cómodament i amb els ulls tancats, penso en aquells que passen tota la vida ancorats en un punt i s'acostumen al pas espaiat dels trens que els esguerra les nits.

    S’albira el desembre. La tarda deixa anar el seu fruit, com una illa pansida.

    

     Al matí he vist el riu reviu. Rialler com una esquella. Una remor d’aigua descalça que s’obre al pessigolleig de la pluja. L’ànsia d’un retorn que ja evoca el son dolç de les onades.

    S’albira el desembre. A casa el gesmiler s’ufana camí de l’esporgada.

   A dins el vagó, amb els ulls tancats, m’endinso en un tel de llum. Potser, rere planures socarrades, amenaci la ceguera. Però ara tot és un baf tebi que s’engolfa a l’aixella del somni, com l’ombra en el solc.

   S’albira el desembre. I el darrer extrem evocarà, segur, el glop calent del sexe.