diumenge, 20 de novembre de 2011

Un ésser mòbil: (versions de Paul Éluard, 29)





En virtut de l’amor

He desnuat la cambra on dorm, on somnio,
Desnuat el camp i la ciutat on m’estic de pas,
On somnio insomne, on el sol  s’enlaira,
On,dins els meus ulls absents, las llum s’aplega.

Món de la petita felicitat, sense superfície i sense fons,
D’encants oblidats només reconeguts,
La naixença i la mort barregen el seu contagi
Als plec de la terra i del cel entrelligats.

No he separat res però he doblat el meu cor.
D’amar, ho he creat tot: real i imaginari.
He donat la seva raó, la seva forma, la seva calor,
I el seu paper immortal a aquella que m’il·lumina.

27 de novembre 1946  

(Le  Temps Deborde)