Marina Abramovic (Beograd, 1946) és una artista dedicada a la performance, al body art, a les instal·lacions, a les creacions audovisuals..., una artista total que cerca comprendre el món a través drel propi cos i de la interacció amb els espectadors. Explorar així, els límits psíquics, anímics, emotius..., a partir de l'experiència dialèctica dels extrems: el dolor i el plaer, el poder i la dependència, la solitud i la companyia, la possessió i el lliurament, el desig i la prohibició, el masculí i el femení, la vida i la mort...
Marina Abramovic no és una fotogràfa, però vaig conéixer la seva obra a partir de fotografies de les seves performances. Unes imatges que mai no han deixat de semblar-me pertorbadores, carregades d'un magnetisme gairebé hipnòtic, una mena de ritual fascinant que mena de l'angoixa a l'alliberament.
Aquesta vesprada s'ha fet la presentació del darrer poemari de Josep Vicent Cabrera, Els hòmens primer, si és home, i després les dones, i al contrari (Setzevents editorial), a la casa de cultura de Pedreguer. L'amic Josep Vicent, acompanyat de Xavier Ortolà ha realitzat una presentació recital acordada amb l'"estranya", segons les seva pròpia adjectivació, frescor de la seva poesia. Com a mostra, heus-ne aquí un breu poema que m'ha agradat especialment:
Braille
Bé, m'hauré d'aconsolar acaronant les arrugues que has deixat als llençols
Aquest vespre estàvem fent l'acte de presentació, a Dénia, del dossier de la revista L'Aiguadolç dedicat a Jaume Pérez Montaner quan ens hem assabentat de la dolorosa notícia de la mort de Josep Iborra. Crec que tots hem sentit la mateixa esgarrifança, la impressió de com van anant-se'n els millors, deixant més orfe aquest país tan amarg.
Jaume Pérez i Montaner ha volgut dedicar un poema del seu darrer llibre, Solatge ,al mestre i amic. Jo vull reproduir-lo també aquí com a homenatge al gran benisser que ens ha deixa l'exemple del seu treball i la seva dedicació insubornable a la llengua i al país
Ja no existeix "aquell que tot ho veu", que és cec i profeta a l'hora. (...) Avui sembla com si l'ull observés allò que veu a través d'una escletxa, l'escriptor crea el narrador i aquest és el que espia.
Sembla que t'has aixecat perquè el cor ha estat suplantat pel despertador. I t'adones que totes les aixetes han perdut pressió, que ja fa temps que ets a punt de confondre la pasta de dents per la pasta d'afaitar, que et pentines escarbotant amb les mans els cabell esclarissat...
Després, mentre ets assegut a la tassa del water, tens el delit d'empassar-te els versos descreguts d'un que juga a vell poeta de trenta i pocs anys...
I encara et queda sortir d'esma cap al treball sense ni tenir tan sols l'excusa heroica que, a fora, hi faci mal temps.
Rudolf Koppitz (1884 - 1936), fotògraf d'orígen txec, va iniciar el seu treball sota l'ascendent del seu compatriota Karel Novák. Format a l'Institut per a l'Ensenyament i la Investigació de les Srts Gràfiques de Viena, va anar formant el seu estil a partir de la influència fonamental de la Jungendstil (modernisme), implementada per altres escoles com el constructivisme rus o l'art japonès, fins esdevenir un dels referents del moviment artístic de la Secessió Vienesa, en paral·lel amb pintors com Klimpt, von Alt o Mocha.
Un estil on destaca la gran força dràmàtica - no exempta de misteri - conferida a les imatges mitjançant el tractament de la llum i de les ombres i, d'altra banda, l'elecció del nu com a tema privilegiat. Així, en el conjunt de la seva obra hi cal destacar els seus autoretrats al si de la natura i, sobretot, la sèrie Bewegungstudie - Estudi en moviment - a la qual pertany la fotografiae elegida, on podem veure una ballarina russa nua acompanyada per tres joves endolades.La nuesa tan esvelta i lluent de la ballarina, vinclada amb un deixament hipnòtic i les rigoroses vestes de dol de les acompanyants fan un contrast tan punyent que amaren tota la imatge d'un erotisme mòrbid, que m'atrapa i em pertoba irremeiablement.