Àlbum, 36: Xiquet profeta

A propòsit de "La clau", de Junichiro Tanizaki

   Junichiro Tanizaki (1895 - 1965) està considerat una de les pedres de toc de la modernització de la literatura japonesa al segle XX. En una primera etapa va escriure des de l'influx d'escriptors clau de la literatura occidental com E.A. Poe, Baudelaire i O. Wilde per, a partir de la vivència del terratrèmol Kauto esdevingut en 1923, retornar als orígens, al gresol de literatura tradicional japonesa i oriental. Retorn, que no regressió, perquè en realitat és tracta d'immergir-se en la tradició nacional embegut d'aquella la modernitat cosmopolita anterior, més que una confrontació o un replegament es tractaria, per tant, d'una dialèctica fecunda.

    Ara fa dos anys ja vaig vaig posar de relleu, en una entrada dedicada a Haruki Murakami,  com la lectura del seu petit assaig Elogi de l’ombra m'havia resultat "extraordinàriament aclaridor per esbrinar  les diferències d’enfocament de la mentalitat occidental que 'mira enfora', vol projectar la llum al món i la oriental que 'mira endins', vol aprendre del misteri". A La clau  hi  pobem trobar un bon exemple literari d'aquest procés d'introspecció i de misteri, que ens deixa entreveure una història a partir d'un discurs ple de suggestions i veladures.

   Així, amb una singular habilitat narrativa, Tanizaki ens atrapa en el fons parany d'uns diaris "secrets" que van escrivint en paral·lel el professor i la seva dona, la Ikuko, per tal de contar, reflexionar i estimular la seva relació conjugal aparentment entallada a dins un motlle tradicional, un projecte al qual s´hi aniran afegint Toshiko, la filla d'ambdós, i Kimora, el jove que bascularà d'amic-pretenent de la filla a amant de la mare.

   Un complex lligam sostingut i atiat per un aiguabarreig d'amor i odi, de desig i repulsió, de gelosia..., i sobretot, d'una aparent incomunicació que aquells escrits sembla que tempten  de superar. Tot és, però, ben lluny de ser com se'ns mostra reflectit a la superficie d'aquests tolls profunds d'aigües tèrboles. I així com els protaonistes vagin, lentament i continguda, desgranant el terbolí que els arrossega,el lector sent que es troba en un terreny movedís, enfron d'uns narradors prestidigitadors que, potser, ens amaguen les millors cartes del seu joc. 

   El resultat és un artefacte de precisió, un relat complex i trasbalsador  on l'autor desplega  el seu univers literari amarat d'erotisme, ambigüitat i ambivalència, on es fonen o trabuquen el domini i el sotmetiment, la ínnocència i la perversió, la seducció i la violació, la crueltat i l'amor.

   Sovint he dit que la Ikuko és furtiva, però jo no ho sóc pas menys que ella. Per tant, és lògic que la Toshiko, sent filla nostra, també ho sigui. Ara bé, el pitjor de tots és en Kimura. És estrany que les vides de quatre persones tan furtives s'hagin creuat, i el que és més estrany de tot és que tots quatre, per bé que intentem enganyar-nos els uns als altres, col·laborem per arribar a un mateix objectiu. Sembla que cadascun de nosaltres segueixi un pla propi, però de fet tots tenim la mateixa intenció: fem tot el possible per corrompre la Ikuko. 

Afinitats electives: Meret Oppenheim i Man Ray, l´"Erotique voilée"

   Heus aquí, potser, l'obra més representativa de la complicitat artística que es va covar a dins l'estreta amistat que mantingueren Meret Oppenheim i Man Ray, especialment entre 1933 i 1937. Una relació  (com aquella de Nusch i Paul Éluard, que deplego en aquest mateix bloc a través de la sèrie de traduccions Un éssser mòbil) que pot ser paradigmàtica de l'extraordinari paper fecundador de la dona entre els artistes parisins d'entreguerres: La dona com a mitjancera en l'acte creador, continent del meravellós.

  L'erotique voilée és un exemple ben representatiu de tot això. Hi trobem l'acomplida conjunció d'aquell acord dona-màquina tan estimat pels surrealistes. Dona  talismà, mirall del propi desig , poder i aniquilació... Aquest l'acoblament mòrbid del cos primoter de la Meret amb la roda motriu d'una premsa d'impressió ha provocat un ventall ben ample de reaccions i reflexions que van des del desig de control i assumpció de l'element femení per part del creador mascle fins a la irreductibilitat animal de la femella, de l'arrogància del poder a la voluptat del lliurament, de la impuresa contaminant de la taca de tinta a la puresa virginal del cos triomfant...

   Quan la vaig  veure per primera vegada, en un suplement de El País, a mitjans dels vuitanta, aquesta imatge em va impressionar tant que la vaig incorporar al començament d'una novel·la que ja aleshores tenia a dins del cap i que avui encara és només un conjunt d'esborranys. He buscat el text i m'ha semblat que aquell fragment podria funcionaramb una crta autonomia, com una mena de relat curt i m'he decidit a oferir-vos-el perquè penso que reflecteix prou bé la commoció tan suggerent que em va produir:

Aquella nit, però, Miquel romania immobilitzat malgrat que feia fred i era massa tard. I això tenia una causa ben concreta, havia quedat atrapat en la sotragada que li havia produït la fotografia de Meret Oppenheim que il•lustrava el suplement dominical del periòdic que adquiria habitualment. El retenia el posat tan refinadament incitador, l’esguard maliciosament desviat, el desafiament displicent que insinuaven uns llavis alhora desdenyosos i oferidors. El contorbava la sinuositat d’aquell cos tan lleuger com indolent, amb el clot aterridor del melic ressaltant la fragilitat de la nuesa...

Envescat al mateix parany que, quaranta anys enrere, havia fascinat l’ull-objectiu de la cambra fotogràfica de Man Ray, Miquel es resistia, doncs, a sotmetre’s al dictat de la inclemència d'aquella nit de desembre, a claudicar davant el fred que anava prenent la casa des què Maria havia ofegat el foc de la llar amb un cassó d'aigua, oficiant d’aquesta manera l’acostumat ritual amb què s’anunciaven l’un a l’altre que ja era l’hora d’allitar-se.

(…)

Però aquella nit de fred era la pàgina setinada del dominical la que, imantada per la lubricitat de l’audaç surrealista, havia esdevingut el talismà irresistible que xuclava tota la voluntat de Miquel i impedia que se li engegués el ressort quasi automàtic que l’aconduïa a submergir-se dins la quotidiana escalfor conjugal. Romandria, doncs, demorant-se en el despullament estudiadament arrogant de la Meret. Continuaria, doncs, envescat en aquell mostrament aristocràtic, indiferent, segur de l’afecció que havia de desvetllar eternament en tots els qui l’escodrinyarien a través del pany obscè que s’embevia el seu cos amb l’ajut de la llum.

Potser és el collaret! De sobte, així com de vegades ens assalta el so prim d’un rellotge que ha estat sempre present però ignorat, Miquel va equiparar el cèrcol negre que cenyia el coll delicat amb la mateixa eficàcia de l’obscur reglot que a ell li havia anat estrenyent el cervell. Ara veia en aquell aprimat ornament l’argolla que anuncia una disponibilitat sense reserves, la críptica promesa d’un lliurament tocat d’un punt d’enviliment.

Potser el parany rau en aquest sotmetiment, en la seua qualitat estrictament animal -s’ho rumiava Miquel, mentre deixava anar els ulls perquè lliscassen amunt i avall d’aquella nuesa ombrejada d’una tendra indefinició, inquietantment andrògina. Si, potser és això! -resolia el desvetllat voyeur, captivat per l’altivesa amb què aquella femella era capaç d’assumir els estigmes reprovats des de l’inici dels temps. Així que era això! El moll de l’os de tanta fascinació es covava en l’estranya voluptat amb què la femella es desempereseix damunt l’ampla roda del tòrcul i descaradament desplega la nuesa i l’esbandeix com si fos l’allargada bandera del seu orgull, fent seu el manubri de la roda com si s’empeltés de la més ferotge virilitat, aquell reclam-lliurament que no fa ois de la densa vescositat de la tinta, de la untositat que li taca el braç i li empastifa el palmell de la mà.

Heus aquí Miquel davant l’espectacle primigeni del cos de la pertorbadora artista enxampat al seu punt dolç, en aquell equilibri perfecte que l’instint de supervivència s’empenya després, inútilment, a retenir contra el pas temps: Quin averany més esgarrifós el d’aquestes tongades successives de cèl•lules rellevant-se per intentar una i altra vegada de reeditar aquesta conjunció feliç, i tanmateix cada vegada més malaptes, més errades, condemnades al fracàs, a haver de conformar-se en una decadència imperceptible però fatal.

Ensum del rastre

ensum del rastre

com clapoteig de l'aigua

a dins del càntir



Agnòstics o transvestits

   Tots som agnòstics o transvestits de l'art o del sexe

Jean Baudrillard

L'erm clivellava

l'erm clivellava

sobre els somnis humits

suraven pètals

Davant el mihrab

  

Contemplant la mesquita de Còrdova se'm va ocórrer que hi ha una ratlla molt prima entre el que és subtil i el que és ostentós i que -salvant el que pot haver-hi d'injust a totes les generalitzacions- aquells musulmans s'hi cenyien prou bé mentre que aquells cristians quasi sempre se'n passaven.

Un ésser mòbil. (Versions de Paul Éluard, 11)

Mèdium

La rosada la pluja l’ona la barca

La reina serventa

Médium



La perla la terra

Perla refusada terra consintent

La partença entre dos focs

El viatge sense camí

D’un sí a un altre sí

El retorn entre les mans

De la més fina de les reines

Que fins i tot el fred madura.

(Une longue réflexion amoureuse)

Amic Pep

Amic Pep:

    Acabem d'arribar d'una escapada que hem fet a Còrdova, aprofitant aquest cap de setmana llarg, i m'aboque a l'ordinador desitjós de poder dir-te finalment tots el pensaments que m'han acompanyat durant el viatge. I és que durant tot aquest any no he deixat mai de pensar amb tu. Ja saps,  hi ha moltes coses, situacions..., compartides durant temps i que ara van assenyalant la teva absència.  

   No se si saps com m'ha conhortat el fet que Pilar i jo encara et poguérem visitar aquell dia a "San Carlos" quan eren a punt de donar-te l'alta i tornar a casa. Que ens haja quedat la visió de la teva alegria de veure'ns i poder recordar com estaves d'il·lusionat i d'animat. La teva gana de viure de sempre.

  Recorde també amb molta calidesa la pujada a la font i al mas de l'Arbre, aquell cap de setmana que vam fer a Confrides  la tradicional trobada de la colla (ara mateix he tornat a llegir el que hi vaig escriure en aquest bloc): la nostra llarga i relaxada conversa mentre davallàvem, aquella comunió d'idees i de sentiments que van fer que ens sentírem tan propers.

   Sobretot, vull explicar-te com formes part de la nostra vida quotidiana, de les nostres converses (ja siguen d'escola, de política, o de saber viure..., sempre hi trobem la teva empremta sàvia i entranyable) o de la nostra relació amb el territori ( ja saps que anem sovint a Xàbia, al cinema, a passejar..., i no podem mirar el Montgó, passejar el casc antic del poble, comprar peix fresc al port, assomar-nos als miradors imponents de la Nau o de Sant Antoni (o, també, veure com se'ns ha fet malbé tant de patrimoni...) sense recordar l'amor que li  tenies i el compromís que mantenies amb la teua terra.

   M'agradaria que sapigueres fins a quin punt et trobem viu i bategant en la teua família (sobretot en  la profunda i adolorida dignitat de la teua dona i en la delicadísima devoció de les teues filles.) És dur, segur que ho saps: Volem, però no sabem ben bé com, ajudar-les a què puguen, elles també,  escalfar-se amb el teu record com ja comencem a poder-ho fer nosaltres. Tinc l'esperança que això, amb el temps, també hi arribarà. Ì ho serà gràcies a la teva ombra benèfica. 

   Una ben forta abraçada. 

Pensament, 5: De la pèrdua i el guany

   Potser tinguin raó i, per assegurar l'infinit, calguí mantenir sempre la distància que fa introbables les paral·leles, contenir-nos en l'espiral soliptista de la mancança i el desig...  Però, de què ens serviria l'infinit, si mai no s´hi arriba!

(El meu) Japó

(Quadre: Atsushi Suwa)

Com Jonc en l' Aigua

es vincla el Pensament 

sobre l'Oblit

Com em plauria

rentar la pols del món

amb la rosada!

Basho

(Sense) Maria Beneyto: la poeta forta

   Si bé ho mirem, sempre morim nosaltres, els qui ens quedem amb la pèrdua irreparable.

Ara ens ha tocat dir adéu a Maria Beneyto, la veu de la flama-aigua, tendrament  rebel, que ens bressolava des de l'insomni de la ira.

   Escoltem-la:

L’ENGANY

Jo sóc la dona forta de la Santa Escriptura.

(Mai no hi hagué més feble, més humil criatura.)

Mai no hi hagué un silenci més compacte que el meu

tancant els camins vívids a més crescuda veu.

Ells em motegen freda, i serena, i valenta.

I estic plena de pànic i de tristor calenta.

Ells són sens rels pregones, i sens força i sens pau.

Ells són el covard sempre, o el dolent, o l’esclau.

Ells són els vents aqueixos que ajuden tota flama,

ells, folls, els gots de l’ombra, la veu tensa que clama.

I jo no sé quin núvol equivocat i estrany

posà en mi l’aigua aquesta, de font que no em pertany.

Però mai no vaig dir-los: «Companys, també sóc terra.

De flama sóc i d’aigua, d’elements sempre en guerra...»

No els diguí la por meua a la nit, a la mort.

Prop de mi, no sabria que estic morint-me, el fort...

No és l’estil meu, sabeu-ho, lluir per la ferida

la vida.

( Poesia (1952-1993), Ed. Alfons el Magnànim (IVEI), València, 1997. )

Berlin era una abraçada

El mant furtiu de febrer sobre els cops del Tiergarten. L'atracció pertorbadora de les cicatrius tatuant el  cos fresc i demanegat, adolescent, de la ciutat. El ritme somort del jazz del vagareig. La sorpresa muda i blanca rere el tunel multicolor dels museus. Els flocs de neu surant indecisos entre els til·lers. La cabellera gebrada cenyint el fust esvelt de la Berliner Fernshturm.  L'acollença solitària de les amples costeres de Prentzlauerberg. L'allau de llum feta vapor. La petja proletària.  L'abraçada estreta i anònima dels amants.

Fotografia

Tota fotografia és, abans que espill, especulació, ja que és essencialment una manipulació més o menys inconscient.

Joan Fontcuberta

Nua la nit

(nua la nit

com l'alta tremolor

entre les cuixes)

Corria un temps tèrbol, de vi sota els ponts. Aquella preeminència de la carn. Un temps de dolces galtes. El balanceig acaronador dels llaüts en un oceà sense riberes. Un temps d'aigua-serp escorredissa, d'acord pastat a les palpentes

(nua la nit

de flor que el foc cercava,

l'alè del tacte)

Gata, de nit

conhort d'infant,

traucant les tenebres

alguns fanals

al bressol de la pluja

s'adorm el bell passat

 

Un ésser mòbil. (Versions de Paul Éluard, 10)

(Foto: Man Ray)

N

I

En quina cosa penses

Penso en la primera besada que et faré.

II

Besades semblants a les paraules del somniador

Esteu al servei de forces inventades.

III

Als carrers dels festeigs

Els murs acaben en la nit negra.

IV

Sense lluïssor i dolça al seu niu

Apareix en un somriure.

V

El 21 del mes de juny de 1906

A migdia

Tu em vas donar la vida.

VI

He dit fácil i el que és fácil

És la fidelitat.

VII

Cal veure-la a sol sever carragada de roques

inaccesibles

Cal veure-la a plena nit

Cal veure-la quan està sola

(Une longue réflexion amoureuse)

L'esca renilla

l'esca renilla

ardida i subjugada

s'obre en panteix

Àlbum, 35: Esbós de dona cara al futur

...

Vindicarem la nit

i la paraula DONA.

Llavors creixerà l'arbre

de l'alliberament.

Maria-Mercè Marçal

(de "vuit de març", Bruixa de dol)

A propòsit de "Combray, de lluny", de Josep Pinto

  

Es tracta d'un llibre que gosaria de qualificar com a "literatura densa, en estat pur". El volum s'articula en dues parts, que es corresponen amb les dues competències bàsiques de  "Llegir" i "Escriure".

   A la primera part trobem un intel·ligent treball d'anàlisi sobre el fet literari, una reflexió feta a través de 20 textos, breus però densos,   on hi trobem suggerents acostaments a l'obra d'escriptors com Proust, Borges, Pla, Salinger, Nabokov, Mann,  Dante, Poe, Levi..., entevarats amb notes ben intel·ligents sobre l'ofici literari (el procés d'escriptura, en general, o de creació d'un poema, la interacció entre l'autor i el lector, la importancia d eles relectures, la irreductibilitat de l'estil literari...)

  A la segona part se'ns mostren alguns textos de creació, que podem adscriure majoritàriament al gènere de l'assaig literari, i més concretament al model del dietari, que guarden una relació amb els escrits que l'escriptor va publicant regualrment al seu bloc, Combray,  un dels primers que em van interessar i que no he deixat mai de seguir regularment.

   Amb aquest llibre, i amb la seva impecable tasca de traductor, - especialment de Proust - Josep Pinto ha fet una contribució qualitava a la  literatura catalana actual. Una tasca admirable a la qual desitjo encara un llarg recerregut.

Je me souviens... (de les màsqueres)

De les rialles i les corredisses

de les màsqueres, enjogassades

en un allau de farina,

de pessics i de pessigolles.

Afinitats electives: Bill Brandt el "prestidistorsionador"

   De pare britànic i mare alemanya, Bill  Brandt és considerat un fotògraf anglés, tot i haver nascut a Hamburg (1904).

   Els seus inicis en la fotografia van ser a Paris, en 1929. Hi coneix Man Ray, li fa d'ajudant per un temps i s'integra en el fèrtil univers artístic del surrealisme. Ben aviat s'instal·la a Londres on es dedica al fotoperiodisme, centrat en mostrar la realitat social britànica, les seves diferències i desigualtats socials, amb reportatges com el realitzat a finals del trenta per reflectir les míserables condicions dels  miners del nord d'Anglaterra, castigats per l'atur.  Durant la II guerra mundial es dedicarà, treballa per al govern, fotografiant la vida dels londinencs sota els bombardejos alemanys.

   A partir del 1945, la seva seva creació fa un canvi qualitatiu i s'orienta principalment envers  l'anàlisi del cos femení,  captat a través d'un gran angular que en distorsiona les seves formes per immergir-les en una atmosfera misteriosa. Un tractament atrevit i innovador que l'ha canvertit en una figura essencial de la fotografia del segle XX .

   La fotografia que encapçala aquest escrit és un bon exemple de tot el que acabem d'apuntar: la  distorsió del cos nu de la dona, implementada per la profunditat de camp,  sembla captivar-nos i engolir-nos a dins el verígen lluminós de les corbes-tobogan del cos femení. Mentre que la materialitat acollidora de la seua carnalitat contrasta amb l'aridesa inorgànica de la natura, a la vegada que la complementa. Una  voluptuositat esculptural tan propera com inabastable que ens inclina a l'adoració ritual de la  dona primigènia, mare i deessa  

   Un fotògraf ha de posseir i conservar les facultats receptives d'un nen que mira el món per primera vegada

  

  

Pensaments, 4: La bellesa de l'estrany

L'estrany és bell..., mentre se'ns esmuny

Març fa l'ullet

març fa l'ullet,

a la callada

hi han florit les clívies

L'escriptor

   L'escriptor és una mena de somnànbul, un solitari nocturn que camina adormit amb els ulls tancats, però amb seguretat, evitant obstacles, fent el seu treball amb lucidesa.

Josep Iborra

Revers del somni

tallant i bru

el viu d'un cos llampec

revers del somni

Àlbum, 34: Recer