dimecres, 30 de març de 2011

A propòsit de "La clau", de Junichiro Tanizaki



   Junichiro Tanizaki (1895 - 1965) està considerat una de les pedres de toc de la modernització de la literatura japonesa al segle XX. En una primera etapa va escriure des de l'influx d'escriptors clau de la literatura occidental com E.A. Poe, Baudelaire i O. Wilde per, a partir de la vivència del terratrèmol Kauto esdevingut en 1923, retornar als orígens, al gresol de literatura tradicional japonesa i oriental. Retorn, que no regressió, perquè en realitat és tracta d'immergir-se en la tradició nacional embegut d'aquella la modernitat cosmopolita anterior, més que una confrontació o un replegament es tractaria, per tant, d'una dialèctica fecunda.
    Ara fa dos anys ja vaig vaig posar de relleu, en una entrada dedicada a Haruki Murakami,  com la lectura del seu petit assaig Elogi de l’ombra m'havia resultat "extraordinàriament aclaridor per esbrinar  les diferències d’enfocament de la mentalitat occidental que 'mira enfora', vol projectar la llum al món i la oriental que 'mira endins', vol aprendre del misteri". A La clau  hi  pobem trobar un bon exemple literari d'aquest procés d'introspecció i de misteri, que ens deixa entreveure una història a partir d'un discurs ple de suggestions i veladures.
   Així, amb una singular habilitat narrativa, Tanizaki ens atrapa en el fons parany d'uns diaris "secrets" que van escrivint en paral·lel el professor i la seva dona, la Ikuko, per tal de contar, reflexionar i estimular la seva relació conjugal aparentment entallada a dins un motlle tradicional, un projecte al qual s´hi aniran afegint Toshiko, la filla d'ambdós, i Kimora, el jove que bascularà d'amic-pretenent de la filla a amant de la mare.
   Un complex lligam sostingut i atiat per un aiguabarreig d'amor i odi, de desig i repulsió, de gelosia..., i sobretot, d'una aparent incomunicació que aquells escrits sembla que tempten  de superar. Tot és, però, ben lluny de ser com se'ns mostra reflectit a la superficie d'aquests tolls profunds d'aigües tèrboles. I així com els protaonistes vagin, lentament i continguda, desgranant el terbolí que els arrossega,el lector sent que es troba en un terreny movedís, enfron d'uns narradors prestidigitadors que, potser, ens amaguen les millors cartes del seu joc. 
   El resultat és un artefacte de precisió, un relat complex i trasbalsador  on l'autor desplega  el seu univers literari amarat d'erotisme, ambigüitat i ambivalència, on es fonen o trabuquen el domini i el sotmetiment, la ínnocència i la perversió, la seducció i la violació, la crueltat i l'amor.

   Sovint he dit que la Ikuko és furtiva, però jo no ho sóc pas menys que ella. Per tant, és lògic que la Toshiko, sent filla nostra, també ho sigui. Ara bé, el pitjor de tots és en Kimura. És estrany que les vides de quatre persones tan furtives s'hagin creuat, i el que és més estrany de tot és que tots quatre, per bé que intentem enganyar-nos els uns als altres, col·laborem per arribar a un mateix objectiu. Sembla que cadascun de nosaltres segueixi un pla propi, però de fet tots tenim la mateixa intenció: fem tot el possible per corrompre la Ikuko. 

dijous, 24 de març de 2011

dimarts, 22 de març de 2011

Davant el mihrab


  

Contemplant la mesquita de Còrdova se'm va ocórrer que hi ha una ratlla molt prima entre el que és subtil i el que és ostentós i que -salvant el que pot haver-hi d'injust a totes les generalitzacions- aquells musulmans s'hi cenyien prou bé mentre que aquells cristians quasi sempre se'n passaven.

dilluns, 21 de març de 2011

Un ésser mòbil. (Versions de Paul Éluard, 11)




Mèdium


La rosada la pluja l’ona la barca
La reina serventa
Médium

La perla la terra
Perla refusada terra consintent

La partença entre dos focs
El viatge sense camí
D’un sí a un altre sí
El retorn entre les mans
De la més fina de les reines
Que fins i tot el fred madura.

(Une longue réflexion amoureuse)

diumenge, 20 de març de 2011

Amic Pep



Amic Pep:
    Acabem d'arribar d'una escapada que hem fet a Còrdova, aprofitant aquest cap de setmana llarg, i m'aboque a l'ordinador desitjós de poder dir-te finalment tots el pensaments que m'han acompanyat durant el viatge. I és que durant tot aquest any no he deixat mai de pensar amb tu. Ja saps,  hi ha moltes coses, situacions..., compartides durant temps i que ara van assenyalant la teva absència.  
   No se si saps com m'ha conhortat el fet que Pilar i jo encara et poguérem visitar aquell dia a "San Carlos" quan eren a punt de donar-te l'alta i tornar a casa. Que ens haja quedat la visió de la teva alegria de veure'ns i poder recordar com estaves d'il·lusionat i d'animat. La teva gana de viure de sempre.
  Recorde també amb molta calidesa la pujada a la font i al mas de l'Arbre, aquell cap de setmana que vam fer a Confrides  la tradicional trobada de la colla (ara mateix he tornat a llegir el que hi vaig escriure en aquest bloc): la nostra llarga i relaxada conversa mentre davallàvem, aquella comunió d'idees i de sentiments que van fer que ens sentírem tan propers.
   Sobretot, vull explicar-te com formes part de la nostra vida quotidiana, de les nostres converses (ja siguen d'escola, de política, o de saber viure..., sempre hi trobem la teva empremta sàvia i entranyable) o de la nostra relació amb el territori ( ja saps que anem sovint a Xàbia, al cinema, a passejar..., i no podem mirar el Montgó, passejar el casc antic del poble, comprar peix fresc al port, assomar-nos als miradors imponents de la Nau o de Sant Antoni (o, també, veure com se'ns ha fet malbé tant de patrimoni...) sense recordar l'amor que li  tenies i el compromís que mantenies amb la teua terra.
   M'agradaria que sapigueres fins a quin punt et trobem viu i bategant en la teua família (sobretot en  la profunda i adolorida dignitat de la teua dona i en la delicadísima devoció de les teues filles.) És dur, segur que ho saps: Volem, però no sabem ben bé com, ajudar-les a què puguen, elles també,  escalfar-se amb el teu record com ja comencem a poder-ho fer nosaltres. Tinc l'esperança que això, amb el temps, també hi arribarà. Ì ho serà gràcies a la teva ombra benèfica. 
   Una ben forta abraçada. 

dissabte, 19 de març de 2011

Pensament, 5: De la pèrdua i el guany



   Potser tinguin raó i, per assegurar l'infinit, calguí mantenir sempre la distància que fa introbables les paral·leles, contenir-nos en l'espiral soliptista de la mancança i el desig...  Però, de què ens serviria l'infinit, si mai no s´hi arriba!

dimecres, 16 de març de 2011

(Sense) Maria Beneyto: la poeta forta




   Si bé ho mirem, sempre morim nosaltres, els qui ens quedem amb la pèrdua irreparable.
Ara ens ha tocat dir adéu a Maria Beneyto, la veu de la flama-aigua, tendrament  rebel, que ens bressolava des de l'insomni de la ira.
   Escoltem-la:


L’ENGANY


Jo sóc la dona forta de la Santa Escriptura.
(Mai no hi hagué més feble, més humil criatura.)
Mai no hi hagué un silenci més compacte que el meu
tancant els camins vívids a més crescuda veu.
Ells em motegen freda, i serena, i valenta.
I estic plena de pànic i de tristor calenta.
Ells són sens rels pregones, i sens força i sens pau.
Ells són el covard sempre, o el dolent, o l’esclau.
Ells són els vents aqueixos que ajuden tota flama,
ells, folls, els gots de l’ombra, la veu tensa que clama.
I jo no sé quin núvol equivocat i estrany
posà en mi l’aigua aquesta, de font que no em pertany.
Però mai no vaig dir-los: «Companys, també sóc terra.
De flama sóc i d’aigua, d’elements sempre en guerra...»
No els diguí la por meua a la nit, a la mort.
Prop de mi, no sabria que estic morint-me, el fort...
No és l’estil meu, sabeu-ho, lluir per la ferida
la vida.

( Poesia (1952-1993), Ed. Alfons el Magnànim (IVEI), València, 1997. )





dilluns, 14 de març de 2011

Fotografia




Tota fotografia és, abans que espill, especulació, ja que és essencialment una manipulació més o menys inconscient.

Joan Fontcuberta

dissabte, 12 de març de 2011

Gata, de nit




conhort d'infant,
traucant les tenebres
alguns fanals

al bressol de la pluja
s'adorm el bell passat

 

divendres, 11 de març de 2011

Un ésser mòbil. (Versions de Paul Éluard, 10)


(Foto: Man Ray)

N




I

En quina cosa penses
Penso en la primera besada que et faré.


II

Besades semblants a les paraules del somniador
Esteu al servei de forces inventades.


III

Als carrers dels festeigs
Els murs acaben en la nit negra.


IV

Sense lluïssor i dolça al seu niu
Apareix en un somriure.


V

El 21 del mes de juny de 1906
A migdia
Tu em vas donar la vida.


VI

He dit fácil i el que és fácil
És la fidelitat.


VII

Cal veure-la a sol sever carragada de roques
inaccesibles
Cal veure-la a plena nit
Cal veure-la quan està sola

(Une longue réflexion amoureuse)

dimarts, 8 de març de 2011

Àlbum, 35: Esbós de dona cara al futur



...
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l'arbre
de l'alliberament.

Maria-Mercè Marçal

(de "vuit de març", Bruixa de dol)

dilluns, 7 de març de 2011

A propòsit de "Combray, de lluny", de Josep Pinto



  

Es tracta d'un llibre que gosaria de qualificar com a "literatura densa, en estat pur". El volum s'articula en dues parts, que es corresponen amb les dues competències bàsiques de  "Llegir" i "Escriure".
   A la primera part trobem un intel·ligent treball d'anàlisi sobre el fet literari, una reflexió feta a través de 20 textos, breus però densos,   on hi trobem suggerents acostaments a l'obra d'escriptors com Proust, Borges, Pla, Salinger, Nabokov, Mann,  Dante, Poe, Levi..., entevarats amb notes ben intel·ligents sobre l'ofici literari (el procés d'escriptura, en general, o de creació d'un poema, la interacció entre l'autor i el lector, la importancia d eles relectures, la irreductibilitat de l'estil literari...)
  A la segona part se'ns mostren alguns textos de creació, que podem adscriure majoritàriament al gènere de l'assaig literari, i més concretament al model del dietari, que guarden una relació amb els escrits que l'escriptor va publicant regualrment al seu bloc, Combray,  un dels primers que em van interessar i que no he deixat mai de seguir regularment.
   Amb aquest llibre, i amb la seva impecable tasca de traductor, - especialment de Proust - Josep Pinto ha fet una contribució qualitava a la  literatura catalana actual. Una tasca admirable a la qual desitjo encara un llarg recerregut.

Je me souviens... (de les màsqueres)




De les rialles i les corredisses
de les màsqueres, enjogassades
en un allau de farina,
de pessics i de pessigolles.

diumenge, 6 de març de 2011

Afinitats electives: Bill Brandt el "prestidistorsionador"



   De pare britànic i mare alemanya, Bill  Brandt és considerat un fotògraf anglés, tot i haver nascut a Hamburg (1904).
   Els seus inicis en la fotografia van ser a Paris, en 1929. Hi coneix Man Ray, li fa d'ajudant per un temps i s'integra en el fèrtil univers artístic del surrealisme. Ben aviat s'instal·la a Londres on es dedica al fotoperiodisme, centrat en mostrar la realitat social britànica, les seves diferències i desigualtats socials, amb reportatges com el realitzat a finals del trenta per reflectir les míserables condicions dels  miners del nord d'Anglaterra, castigats per l'atur.  Durant la II guerra mundial es dedicarà, treballa per al govern, fotografiant la vida dels londinencs sota els bombardejos alemanys.
   A partir del 1945, la seva seva creació fa un canvi qualitatiu i s'orienta principalment envers  l'anàlisi del cos femení,  captat a través d'un gran angular que en distorsiona les seves formes per immergir-les en una atmosfera misteriosa. Un tractament atrevit i innovador que l'ha canvertit en una figura essencial de la fotografia del segle XX .
   La fotografia que encapçala aquest escrit és un bon exemple de tot el que acabem d'apuntar: la  distorsió del cos nu de la dona, implementada per la profunditat de camp,  sembla captivar-nos i engolir-nos a dins el verígen lluminós de les corbes-tobogan del cos femení. Mentre que la materialitat acollidora de la seua carnalitat contrasta amb l'aridesa inorgànica de la natura, a la vegada que la complementa. Una  voluptuositat esculptural tan propera com inabastable que ens inclina a l'adoració ritual de la  dona primigènia, mare i deessa  


   Un fotògraf ha de posseir i conservar les facultats receptives d'un nen que mira el món per primera vegada
  

  

dijous, 3 de març de 2011

L'escriptor



   L'escriptor és una mena de somnànbul, un solitari nocturn que camina adormit amb els ulls tancats, però amb seguretat, evitant obstacles, fent el seu treball amb lucidesa.

Josep Iborra