dimarts, 28 de juny de 2011

Un ésser mòbil. (Versions de Paul Éluard, 19)



Un sol somriure

Un sol somriure disputava
Cada estel a la nit creixent
Un sol somriure per nosaltres dos

I l'atzur als teus ulls encisats
Contra la massa de la nit
Trobava la seva flama als meus ulls

Jo he vist per pruïja de saber
L'alta nit crear el dia
Sense que nosaltres canviéssim d'aparença

(Le Dur Désir de durer)
                                                                                                                                                                                                                                                

dilluns, 27 de juny de 2011

Afinitats electives: Sebastiao Salgado, l'index que denuncia



   Conec de fa temps les imatges d'aquest fotògraf brasiler (Aimorés, 1944) i no per això deixen mai d'impactar-me. Sé que hi ha qui és esceptic davant l'eficàcia de la fotografia (i de de l'art en general) a l'hora de crear una consciència de rebuig front a la injusticia i el dolor (cal llegir, en aquest sentit, l'interesant assaig de Susan Sontag Regarding de Pain of Oder - hi ha traducció al castellà: Ante el dolor de los demás). Algunes veus han arribar a formular fins i tot, davant plantejaments radicals de denuncia com els de Sebastiao Salgado, acusacions d'impudicia o d'aprofitament personal ... Tot i això, em sembla que l'actitud d'aquest "economista" esdevingut fotògraf davant l'horror contemplat mentre realitzava una missió per al Banc Mundial és ben lúcida i del tot honesta. És clar que no està a les mans dels fotografs, ni és la seva  responsabilitat, eradicar la fam, les injustícies, la violència..., d'aquest món, però ningú hauria de sentir-se rellevat del compromís de contribuir-hi en aquesta lluita aportant-hi el millor sapigui fer. I Salgado ho fa. Per això les seves imatges, són encara més trasbalsadores, perquè  són belles. 



Vull que la major quantitat possible de gent vegi les meves fotos de manera que no pugui girar la cara i ignorar el que passa a l'altra meitat del món

divendres, 24 de juny de 2011

Cultura



Ser "culte" requereix molt més que erudició i eloqüència. Més que res, significa cortesia i respecte. La cultura, com l'amor, no té capacitat per imposar-se.

Rob Riemen

 

dimecres, 22 de juny de 2011

dimarts, 21 de juny de 2011

Sibil·la


(Hermen Anglada-Camarasa)


Verd és l'oblit
 i negra la caiguda
 a l'escondit

sota el mant del neguit 
s'exhala el tou més tendre
  

dijous, 16 de juny de 2011

La mirada neta




   ¿Com mirar netament, sense voler trobar en les coses el que ens han dit que hi ha d'haver, sinó el que senzillament hi ha?

Antoni Tàpies


dimarts, 14 de juny de 2011

Un éssser mòbil. (Versions de Paul Éluard, 18)




Fins i tot quan dormim

Fins i tot quan dormim vetllem l’un de l’altre
I aquest amor més pesant que el fruit madur d’un llac
Sense riure i sense plorar dura des de sempre
Dia rere dia nit rere nosaltres.

(Le dur désir de durer)



dilluns, 13 de juny de 2011

A pròpòsit d' "El cor del minotaure", de Christelle Enguix



   Al recull col·lectiu For sale o 50 veus de la terra, vaig llegir un poema aportat per Christelle Enguix -una poeta pràcticament desconeguda per a mi en aquells moments - que em va agradar especialment, deia:

De la terra hem arrancat
la vinya. Del riu-rau, els ulls
de dolç recer.

Sobre els enderrocs hem bastit
ninxols blancs. Amb piscines.

   Això va despertar la meva gana de més, així que vaig adquirir, només veure'l, El cor del minotaure, i l'he llegit amb autèntica fruïció.
   Es tracta d'un poemari bastit en quatre apartats ("El laberint", "Minotaure", "El fil" i "Ariadna") que avança  sobre les traces d'una relació amorosa que es decabdella en espiral, trenant ja des de l'inici el gaudi amb la pèrdua. Una veu poètica fluint en el balandreig del record, on el temps sembla romandre obert. enjòlit i l'amor passat revela la seva qualitat efímera la vegada que hi retorna..., fins que s'esdevé l'evidència de la irreversibilitat de la pèrdua ("Mai no és punt, el temps: / És línia. Amb sentit únic"),  hi assistim a l'ensulsiada:   la desassedegadora aigua de pluja, esdevé pedregada, la milotxa cau en picat, cada vegada van fent-se més dur (però menys cantelluts) els records,  i la veu poètica resta atrapada en la immobilitat... A partir d'ara, "l'únic fil entre els dos" serà el poema, el talismà que permet de retornar, per un instant,  a la il·lusió d'aquell desert on no feia fred, "els cossos s'abraçaven. Els llavis bevien la llet tèbia dels estels". I la poeta escriu "els mots que no sóc capaç de dir", i escrivint accepta la inevitabilitat del record tot i que la colpeixi

Recordar-te ara: com provar de cosir
la vora d'un llarg vestit sense voler
fer-ne ús, del didal.
Mai no falla; l'agulla em punxa el dit.

I és així com la pèrdua pot esdevenir, finalment, guany. I la poeta resol, finalment, que "Estimar-te és útil", perquè el guany és ja adins ella, en la plenitud del viatge viscut, en la saviesa assolada i en el plaer del seu record perdurable.
   Tot això, expressat amb un estil àgil, clar i suggerent a la vegada, mitjançant poemes lleugers, de vegades mínims, plens de mots que reverberen, d'imatges sorprenents i de subtils ressonàncies.





dissabte, 11 de juny de 2011

Afinitats electives: J. H. Lartigue, fer surar l'hedonisme



     La primera  fotografia de Jacques Henri Lartigue (1894 - 1986) que em va impactar - i que reprodueixo davall d'aquest apunt ha resultat, quan he cercat més material per aprofundir-hi, que no és presisament la més representativa del que podríem definir com a to general del seu estil, acordat amb el tarannà d'un fill de "casa bona", alegre i sensible, a qui li regalen als set anys una càmera fotogràfica i la fa servir per intentar retenir els moments feliços de la vida, una mena de panhedonisme... Si que n'és significativa, tanmateix, del seu "marc tècnic" definit per la recerca d'enquadraments atrevits, l'ús del blanc i negre per fixar imatges nítides i precises, capaces de capturar la vibració del palpit vital, la suspensió del moviment...


dilluns, 6 de juny de 2011

divendres, 3 de juny de 2011

Eiximenis i la democràcia real




... d'aquí avant no hi haurà reis, ne duchs, ne comptes, ne nobles, ne grans senyors, ans d'aquí avant fins a la fi del món regnarà per tot lo món la justícia popular, e tot lo món per consegüent serà partit e regit per comunes

Francesc Eiximenis