dissabte, 30 de juliol de 2011

Un ésser mòbil: (Versions de Paul Éluard, 21)





Dit de la força de l’amor


I

El sol dur com una pedra
Raó compacta vinya borda

I l’espai cruel és un mur que em setja



II


En aquest desert que m’habitava que em vestia

Ella em va besar i besant-me
Em va ordenar de veure i de sentir


III


Per besos i paraules
La seva boca va seguir el camí dels seus ulls

Hi va haver vius morts i vius

(Le Dur Désir de durer)

dimecres, 27 de juliol de 2011

dimarts, 26 de juliol de 2011

Afinitats electives: Jordi Sòcias



   Jordi Sòcias (Barcelona, 1945) és un dels fotògrafs catalans actuals de més projecció internacional. De formació autodidàcta va començar la seva tasca de fotoperiodista a l'inici dels anys setanta en publicacions de la oposició al franquisme (la seva primera foto publicada es titulava la senyera catalana) i és va esdevenir un dels ulls privilegiats a l'hora de fer testimoni dels esdeveniments de la transió democràtica a l'estat espanyol. Posteriorment ha realitzat una important tasca associativa en l'àmbit de la fotografia amb la seva incorporació a l'agència API o amb la fundació de l'agència Cover i en el món del periodisme  com a editor gràfic de El País Semanal i la col·laboració en diferents revistes culturals com El Europeo.
   La seva obra es desenvolupa sobre dos eixos essencials: el fotoreportatge (amb la crònica, ja esmentada de la transició espanyola) i el retrat (tant de personatges coneguts de la vida pública -actors, artistes, escriptors..., com anònims). El que més m'agrada del seu estil és la síntesi d'autenticitat i subjectivisme aconseguda a partir d'un acostament "espontani" a la realitat.




dissabte, 23 de juliol de 2011

Escapestiu'11: (i 6) Trieste de l'esperança




   D'aquella baixada a l'infern que va constituir la història d'Europa del segle XX, Steiner fa derivar - a La idea d'Europa - la seva seua satel·lització al model "nordamericà", al qual se subordina no només militarment i políticament, sinó també a nivell cièntífic i tecnològic (una prevalènça a la que cal potser afegir també el pes progressiu de determinats països asiàtics, especialment de la Xina). "Vol dir això que la 'idea d'Europa' ja ha acabat el seu recorregut i no té futur?" - es pregunta el prestigiós assagista.
   I la seva resposa, més que dirigida a la recuperació d'una supremacia en els nivells ja esmentats (tot i que la tradició científica europea hauria de seguir jugant un paper molt important), es planteja en el sentit "esperitual": "És vital que Europa reafirmi certes conviccions i audàcies esperituals que la nord-americanització del planeta - amb tots els seus beneficis i generositats - ha enfosquit". En definitiva, es tracta de recuperar l'alternativa utòpica del canvi social i civilitzatori, "podem somiar i hem de somiar de nou. Potser això només és possible a Europa".  
   Però, per aconseguir això, Steiner creu que cal reafermar-se en el binomi fonamental de la defensa de la diversitat cultural, representada en primer lloc per la riquesa de les diferents llengües i en l'esforç irrenunciable de preservar-les, així com la comvivència de la pluralitat ètnica, religiosa i ideològica, per a la qual cosa confia en l'expansió de l'agnosticisme que pot estar a la base d'un nou humanisme laic.
   Trieste, aquesta ciutat relativament petita i durant tantes dècades arraconada, ens va semblar el laboratori privilegiat per aquest "reneixement europeu" perquè no ha deixat mai de tenir un gran dinamisme cùltural i científic: és la pàtria nativa o adoptiva d'un grup ben rellevant d'escriptors i intel·lectuals, és la seu d'importants institucions investigadores de primera línia com l'Internacional Center for Theoretical Phisics que hi va fundar Abdus Salam i de l'Scuola Internazionale Superiore  di Studi Avanzati o ha estat el cresol d'experiments capdavanters com el projecte de reforma radical de la psiquiatria de Franco Basaglia...  I, continuant la seva llarga tradició, tempta de manterir-se com un espai de tolerància interècnica  i intercultural on puguen conviure diferents llengües i cultures. I, sobretot, com hem pogut comprovat personalment, compta amb l'obertura a l'altre, tan digna com generosa, que caracteritza la seva gent.


A tot arreu hi ha individus que formen una mena de Quart Món o de diàspora pròpia. Són gent senyorial i molt variada. Poden ser cristians o hindús, musulmans o jueus, pagans o ateus. Poden ser joves o vells, homes o dones, soldats o pacifistes, rics o pobres. Poden ser patriotes, però no són mai xovinistes. Independentment del país on es trobin, comparteixen els valors comuns de l'humor i la compassió. Quan ets amb ells saps que no et faran burla ni se sentiran incomodats per la teva presència, perquè els és igual quins siguin la teva raça, la teva fe, el teu sexe o la teva nacionalitat, i són prou comprensius per tolerar la ximpleria. No els costa riure i no els costa ser agraïts. Mai no són desagradables, i no es deixen intimidar per la moda, l'opinió pública o la correcció política. Aquestes persones són exilats en les seves comunitats perquè sempre són en minoria, però formen, encara que no ho sàpiguen, una nació poderosa. És la nació del no-lloc, i he arribat a la conclusió que la seva capital natural és Trieste.  (...) Aquí sóc només una forastera i potser la meva manera de reaccionar és ingènua, però no deixa d'impressionar-me l'empatia que demostra la gent en aquesta ciutat i que es manifesta en situacions banals i quotidianes: el gest amistós que li fa un conductor a un altre quan enganxen la màquina del funicular al tramvia d'Opicina o els somriures que dediquen les dones al perfecte desconegut que s'incorpora a la cua de la venda de segells.

Jan Morris


dimecres, 20 de juliol de 2011

Escapestiu'11: (5) Trieste i l'ombra del crepuscle civilitzatori d'Europa




KONS

L'home europeu cansat
contempla tristament el daurat capvespre,
encara més trist
que l'ànima seva.
Carst.
Civilització sense cor.
Cor sense civilització.
La lluita exhausta.
L'evacuació d'ànimes.
El capvespre crema com foc.
La mort d'Europa!
Pietat! Pietat!
Senyor professor,
Vós enteneu la vida?

Srecko Kosovel


   George Steiner, a La idea d'Europa, clou el seu llistat de trets definitoris amb la constatació que, al llarg del devenir europeu, hi ha la constant del temor a una inevitable fallida civilitzatòria, una mena de repetitiva profecia apocalíptica que enfosqueix l'avenir inclús en temps de plenitud. Una premonició que ha semblat acomplir-se al llarg d'un segle XX reblert de lluites fraticides que han comportat desastres inenarrables, especialment en el període que comprén les dues guerres anomenadas mundials, durant el qual "des de Madrid fins al Volga, des del cercle àrtic fins a Sicília, uns cent milions d'homes, dones i nens van morir a causa de la guerra, la fam, la deportació o les massacres ètniques.
   I cal reconéixer que aquesta pulsió negra d'Europa es va manifestar, també, d'una manera especialment intensa a Trieste: L'esclat de la primera guerra mundial va provocar la deserció de molts joves triestins per combatre al costat d'Itàlia i els seus aliats, i, amb la capitulació final de l'imperi austro-hongarès i el tractat de pau de Versalles, la ciutat s'uneix al regne d'Itàlia. Ben aviat, amb l'ascens al poder del feixisme es desencadenen un seguit d'accions contra les minories lingüístiques i ètniques (repressió de l'ús de l'eslovè i, sobretot, persecució dels jueus). És precisament a Trieste on, en 1938, Mussolini anuncia les lleis racials antisemites.
   En 1940, Itàlia entra a la segona guerra mundial aliada amb l'Alemanya nazi i, quan es produeix l'armistici italià en 1943, la ciutat - juntament amb el seu hinterland - és annexionada al III Reich. La lluita de la resistència antifeixista provoca una espiral ferotge de violència per part de l'aparell repressiu nazi amb execucions col·lectives i, sobretot, amb la posada en funcionament del camp d'extermini de la Risiera de San Sabba.
   Molts escriptors han expressat  la impossibilitat de parlar d'un fet tan abjecte i aberrant com el del genocidi; només puc intentar de traslladar aquí la profunda impressió que ens va fer, a Pilar i a mi, només arribar al llindar i anar endinsant-nos en l'alt carriló que mena a les diferents depèndències d'aquell lloc de tortura, degradació i destrucció sistemàtica de l'ésser humà que encara resten empeus, ara convertides en monument nacional: cel·les de reclusió i de mort, traces del forn crematori..., així com làpides, monuments, documents..., que van posant-nos davant els ulls els testimonis de l'horror. Un indret esborronador i, tanmateix, estrictament necessari per denunciar l'holocaust, guardar-ne la memòria i bastir una consciència irreductible, que lluiti perquè mai més una cosa així pugui tornar a esdevenir.
   I encara, després, amb la fi de la guerra, Trieste i el seu territori haurien de passar per la seva ocupació i divisió entre les forces iugoslaves, d'una banda, i les de les potències àliades, de l'altra. Una divisió que va comportar el drama de l'exili de masses de població, ja sia d'origen italià o d'origen eslau, cap un costat o altre  d'una frontera que va esdevenir teló d'acer infranquejable. La situació, que va anar evolucionant poc a poc fins la cessió a Itàlia,el 1954, del manament d'ocupació de la part occidentals - on hi era Trieste . Fins que aquesta integració "de facto" a Itàlia va adquirir estatus de legalitat internacional el 1975 amb la signatura del tractat d'Osimo entre els estats italià i iugoslau.
I després, encara, un procés de  lenta cicatrització de ferides i de passes endavant en la reconciliació  entre les diferents minories nacionals, especialment la  italiana i l'eslava, històricament entrellaçades en aquest territori fascinant de l'arc nord de la costa adriàtica.





diumenge, 17 de juliol de 2011

Escapestiu'11: (4) Trieste i la complexitat civilitzatòria d'Europa




   Steiner, a la ja repetidament esmentada La idea d'Europa, planteja com a quart eix axiomàtic de la definició del continent "la nostra doble procedència d'Atenes i Jerusalem". Amb això vol assenyalar la preminència d'aquestes dues tradicions civilitzatòries en la construcció de la personalitat europea. Dues components poderosament fèrtils i expansives però que han mantingut també, al llarg del temps, una tensió dialèctica, de pols oposats.
    Amb Atenes es refereix al que hom anomena el món clàssic grecoromà, una cultura vertebrada a partir de  tres aportacions primordials: la música, la matemàtica i l'especulació racional, filosòfica i arrodonida per una constel·lació conformada per les teories politico-socials, els models estètics, les ciències experimentals..., que han conformat el marc del mode de vida occidental. 
   De l'altra banda, amb Jerusalem vol assenyalar l'herència hebraica, fonamental en la seva vessant religiosa i espiritual: el monoteisme i el llibre revelat, que són a la base i es projecten sobre el cristianisme (diversificat en els tres grans corrents: ortodox, catòlic i reformista) i sobre l'Islam; però també des d'una perspectiva laica, en la funció de "rent intel·lectual" que la diàspara jueva va suposar per al conjunt d'Europa i que Steiner sintetitza amb els noms de Marx, Freud, Einstein i Proust.
   En arribar a Trieste, una de les primeres sensacions que vam tenir va ser, precisamant, la seva condició de cruïlla dels tres grans àmbits culturals que han conformat Europa: el llatí, el germànic i l'eslau. Un model de convivència que arrenca el segle XVIII, amb la seva declaració de port franc (1719) i amb l'edicte de tolerància religiosa de Josep II Absburg ( 1781), que va convertir la ciutat i el seu hinterland en un grèsol o  laboratori d'experimentació de l'Europa plural i multiètnica i que, tot i els diversos i tràgics episòdis d'intolerància i genocidi que han sacsejat Europa, es manté en l'actualitat, tot i que subordinada a una preminència clara  d ela seva "italianitat".
   Així, el viatger, només arribar a la ciutat ja se n'adona de l'entramat urbà del centre de la ciutat, ben expressiu de la diversitat constitutiva de Trieste on, al voltant del tossal que guarda les petges de la fundació romana hi trobem el barri popular i mariner de la cavana, el gheto jueu i el potent eixample teresià. O bé serà atret d'immediat per l'ample ventall de confessions existents, amb els seus respectius temples ( catòlics, ortodoxos - grecs o serbis - diverses confessions cristianes protestants, jueus...). Una diversitat que sembla àmpliament compartida, com una mena de tret de caràcter dels triestins i com a patrimoni col·lectiu de la ciutat. I no tardarà massa en adonar-se'n de la presència ben viva de l'element eslau, sobretot si s'aventura per l'hinterland rural.
   Finalment, al costat d'aquella sensació de tolerància i relació intercultural, no deixarà de percebre un toc de cosmopolitisme i progrés que resulta estrany en una ciutat relativament petita i que durant dècades ha estat arraconada, per circumstàncies polítiques en una mena de cul-de-sac. El testimoni encara viu d'aquell "no-lloc" que, amb la seva extraordinària densitat cultural, econòmica i social es va convertir en un dels pols de modernització de l'Europa contemporània, capdavanter no només pel que fa a l'àmbit de la literatura, sinò també en altres aspecte essencials de la modernitat com per exemple la psicoanàlisi, la nova psiquiatria o la física teòrica.   

divendres, 15 de juliol de 2011

dijous, 14 de juliol de 2011

Un ésser mòbil. (Versions de Paul Éluard, 20)





Dit de l’amor


I


El nostre silenci farà emmudir la tempesta
Apaivagarà el fullatge profund

Tinc a les mans dues mans abandonades


II

Aquest vaixell s’enfonçava per sempre a dins la broma

De lluny en lluny qui diu l’odi
De prop en prop diu l’amor


III

Els ulls d’aire viu sobirana innocent
Els pits lleugers ella se’n reia de tot
I la mar va dispersar l’arena del seu tron.

Le dur Désir de durer )

dimecres, 13 de juliol de 2011

Escapestiu'11: (3) Triestre de la memòria



    A La idea d'Europa, George Steiner proposa com un altre eix axiomàtic, el tercer, per definir el vell continent: la seva condició de lieu de la memoire, significant-lo en el fet que els seus carrers i places "porten noms d'estadistes, científics, artistes, escriptors del passat..."
   Pilar i jo hem pogut constatar, tot i els pocs dies que hi hem estat, com Trieste és un molt bon exemple d'aquest viure a dins "autèntiques caixes de ressonància de les conquestes intel·lectuals, artístiques i científiques". En primer lloc pel record públic i permanent de la vida i l'obra dels seus literats (Stendhal, Svevo, Joyce, Saba, Rilke,Tomizza, Slapeter, Pahor, Kosovel, Rebula, Morris, Madieri..., fins arribar a Claudio Magris, un dels exponents majors majors, precisament, d'aqueixa conciència del passat europeu). Escriptors i escriptores honorats en els noms de carrers, places o recorreguts i també - alguns d'ells - reviscuts fins i tot en estatues o pintures perquè segueixin deambulant pel seus llocs més preferits o quotidiants o invocats en plaques que expliquen el seu lligam amb un indret o altre de la ciutat. 
   Però això només és la manifestació més cridanera, potser, d'una memòria que revessa, de tan curulla: que ens parla des dels monuments, des dels palaus, els edificis públics o els cafès, des de les botigues i les llibres d'antiquaris i les llibreries de vell, des dels topònims mantinguts en el temps o reduplicats per donar fe del nom antic o popular de cada lloc..., que repeteixen incansablement les i els magnifics guies que ajuden el viatger a endinsar-se en el passat de la ciutat i, finalment, que batega potent a dins la gran diversitat dels seus museus, que són sovint el resultat de donacions fetes per personatges triestins que, amb la seva cessió generosa, han volgut contribuir a l'enriquiment col·lectiu - cívic, intel·lectual i moral - de la ciutat.
   Espais que parlen de la importància de Trieste com a cruïlla de camins i com lloc de fractura i d'enfrontaments, que fan testimoni de la importància econòmica de la ciutat (amb la fundació de companyies financeres i d'assegurances tan importants com l'Assicurazioni Generali, la Lloyd Austríaca, després, Adriàtica, la RAS...), de les petges d'una la diversitat ètnica àmplia i permanent, o del pas pel seu territori de protagonistes fonamentals de la història europea com Napoleó, Maximilià (arxiduc d'Àustria i emperador de Mèxic) Garibaldi, Mussolini o Tito.



dimarts, 12 de juliol de 2011

Pendejos!


...I  hi ha els  pendejos assassins que són aquells que disparen contra la poesia.

dilluns, 11 de juliol de 2011

diumenge, 10 de juliol de 2011

Escapestiu'11: (2) Trieste a peu




   El segon d'aquells eixos axiomàtics amb que Steiner basteix la definició d'Europa, a La idea d'Europa, és "el paisatge que podem recórrer, abastable i d'escala humana"; i això vol dir, d'una banda," que "Europa sempre s'ha pogut fer, i es pot fer, a peu " i, d'altra banda, que "d'una manera metafòrica, però també material, aquest paisatge ha estat modelat, humanitzat per peus i mans". 
   Trieste és un exemple paradigmàtic d'això. Al voltant de la Piazza de l'Unità un conjunt de barris - l'antiga Cavana marinera, el tossal on es va erigir la primitiva ciutat romana, el ghetto jueu, el burg teresià... - i un corrent continu de gent transitant a peu d'un a un altre: de casa a la feina, de compres o d'esbarjo..., i que veiem representant en les figures en bronze dels seus escriptors més estimats (Joyce, Svevo, Saba) fent l'acostumada passejada. Nosaltres també vam fer i refer els múltiples itineraris - literari, històric, dels cafès...- o, simplement, varem vagarejarper la trama amable de la ciutat. De tot aquest bell caminar eligiria la passejada al llarg del molo Audace, un moll pla totalment exempt de construccions, amb les dimensions justes per acollir a tota hora les plàcides passejades dels triestins - joves, adults o vells. Així com vas endinsant-t'hi a poc a poc, i s'atenua el brogit de la ciutat, i va imposant-se la presència lleugera de la mar tens la sensació tan plàcida con efervescent, de caminar per sobre de l'aigua.
   Però tan important com la ciutat és el seu interland rural constituit per l'estret corredor entre el mar i les terres eslovenes que constitueix el massís del Carso. Un espai que et sorprés així com vas fent-lo teu per la seva densitat de població - més gran de la que, en un principi, pot semblar el reguer de població dispersa que uneix en un contínuum el conjunt de petites poblacions- o per la realitat semisubmergida de la seva important component eslovena. Un territori farcit d'itineraris de natura ben interessants, que es pot recórrer a peu, si tinguessis temps suficient, i que està, també, perfectament comunicat pel transport públic triestí, on cal recomanar l'entranyable tram di Opicina. En aquest entorn, l'experiència més interessant per a nosaltres la va constituir la passejada al llarg del Sentiero Rike, un camí que uneix el castell de Duino (on Rike va escriure les seves cèlebres Elegies) amb la badia  de Sistiana, prou protegit per la vegetació tot i vorejar un llarg i escarpat mirador penjat sobre la mar, le falesie di Duino



dissabte, 9 de juliol de 2011

Afinitats electives: Francesca Woodman, el capoll de la dona




   El seu tema és el cos de la dona. El seu propi cos gairebé exclusivament. Una recerca obsessiva del capoll originari a través de l'espill i de la fusió mimètica amb un entorn-úter solitari i decrèpit, decadent.
   La fotògrafa americana Francesca Woodman - de pares artistes i d'arrels italianes - va començar la seva intensa tasca creativa als tretze anys i la va interrompre abruptament - juntament amb la seva vida - als vint-i-dos:  "La meva vida és un sediment molt vell en una tassa de cafè i preferiria morir jove deixant-hi diverses realitzacions ... en compte d'anar esborrant atropelladament totes aquestes coses delicades". La seva obra ha estat exposada al públic, majoritàriament, per decisió de la família, després de la seva mort.
    Es tracta de fotografies en blanc i negre, de petit format i amb una presència significativa del gra que, pel fet de tractar-se en la seva major part d'autoretrats estan realitzades amb temporitzador.  Unes instantànies que semblen capturades frontalment per l'ull humà, sovint amb l'esfumatura que produeix un cos en moviment, cosa que dota l'enquadrament d'una atmosfera fantasmal. Unes imatges intenses, dotades d'una forta pulsió tràgica i d'una pàtina de melangia; carregades d'un simbolisme d'arrel surrealista i amarades d'un erotisme inquietant.






divendres, 8 de juliol de 2011

Escapestiu'11: (1) els cafès triestins.




   George Steiner estableix, al seu opuscle La idea d'Europa, cinc trets axiomàtics per definir el vell continent. El primer és l'existència de cafès: "Dibuixeu el mapa dels cafès i tindreu un dels indicadors essencials de la 'idea d'Europa'" i, més encara, "Mentre hi hagi cafès, la 'idea d'Europa' tindrà contingut". 
   Si això és cert, i jo ho crec, Trieste és un dels melics d'Europa atesa la qualitat i la importància de les seues cafeteries. El cafè irromp a la ciutat a mitjans del XVII, practicament quan, la seva proclamació de port franc esdevé ràpidament una ciutat clau, el port mediterrani de l'imperi austro-hongarès.  Encara ara ´hi trobem un grapat dàquells  cafès "històrics" on es reunien les diverses ètnies o religions es xerrava, es feien negocis, es conspirava o s'escrivia bona literatura.  Durant la nostra curta estada hem pogut fruir del bon cafè i de l'ambient acollidor de dos dels més importants: el més antic, el caffè Tomaseo (1830), i al més modern, el caffè San Marco (1914). N'hi ha d'altres com el delli Specchi, el Torinese, el Urbanisme, el Piron, el Tergesteo...
   Però el més fascinant de tot això es l'experiència inoblidable d'anar pels carrers i, de sobte, inspirar l'aroma perfumat del bon cafè, amb aquella atracció marejadora.
   
  

dijous, 7 de juliol de 2011

Miquel Pairolí, en el record


    Anit arribàvem de Trieste i encara vaig voler entrar fugaçment a internet. Així em vaig assabentar de la mort de Miquel Pairolí, cosa del tot inesperada, almenys per a mi, i que em va trasbalsar profundament.
    No feia massa temps que havia llegit Octubre, el tercer lliurament del seu dietari, i havia deixat les meues impressions en un post. Ara rellegeixo el llibre per damunt i me n'adono de com hi és present el tema de la mort, tractat amb aquella mena de comunió "panteista" amb la natura, de fugacitat oriental i d'estoicisme ( o també epicureisme) clàssic que em va cridar poderosament l'atenció en aquella primera lectura. Em quedo, potser, amb aquesta entrada:

Infinita fluència.- A la natura tot és fugaç, tot passa,tot és en transformació constant. Heràclit ho va definir amb una frase hàbil, que no té principi ni fi: "...la universal i fugissera inestabilitat de la fluència infinita..." Aquesta dinàmica afecta a tots els éssers, però és ben diferent dels uns als altres. Les plantes de l'hort neixen, creixen, donen fruit i moren en unes setmanes o pocs mesos. Alguns arbres poden viure segles. El còdol de riera va canviant de forma amb els anys. L'aigua el va llimant i afinant, s'engruna i s'arrodoneix. La llum del dia s'insinua, augmenta, arriba a un punt de màxima potència, declina i s'esvaiex. De la claror del matí a la foscor de la nit, tot és trànsit.
   No és pas diferent la vida humana, que passa, com l'arc del dia, del cos del nen al cos del vell. En tot, però, en la planta, en el còdol, en la llum, en el cos hi ha un estat de bellesa que pot durar un minut o cinquanta anys. La forma assoleix aleshores una expressió justa, un equilibri. Sembla que aquell ésser aconsegueixi l'harmonia de la pròpia natura i una plena afirmació d'ell mateix, de la seva força o de la seva delicadesa. És en aquest punt, que és tan fugisser com ho va ser la immaduresa o ho serà la decadència, que fa bo d'observar-lo, gaudir-ne, fins i tot enamorar-se'n.

   Miquel Pairolí ens ha deixat just en aquest moment de plenitud que enamora - vegeu sinó teló, el darrer escrit  de la columna "l'escaire", que publicava a l'Avui. A nosaltres ens toca ara perllongar-lo gaudint de la lectura dels seus textos.

dimecres, 6 de juliol de 2011

El viatge




     El viatge en l'espai és alhora un viatge en el temps i contra el temps.

Claudio Magris

dilluns, 4 de juliol de 2011

Primera elegia de Duino, de R.M. Rilke




PRIMERA ELEGIA DE DUINO



Qui, doncs, si jo cridés, em sentiria d’entre els ordres
dels àngels? I, fins posat que un d’ells de sobte m’acollís
en el seu pit, m’esvaniria jo davant la seva
més potent existència. Perquè el bell no és res més
que el començ del terrible, que encara suportem tot just,
i ens meravella tant perquè amb indiferència
desdenya destruir-nos. Tot àngel és terrible.
I així, doncs, em continc i m’empasso el reclam
del fosc sanglot. Ah, qui, aleshores,
ens pot servir? No els àngels, no els homes,
i les bèsties sagaces ja s’adonen prou
que no ens trobem gaire segurs a casa, al món
interpretat. Ens queda tal vegada
algun arbre al vessant per tal que cada dia
puguem veure’l, ens queda el carrer d’ahir
i la fidelitat aviciada d’un costum
que es va trobar a gust amb nosaltres i per això restà i no va anar-se’n.
Oh, i la nit, la nit, quan el vent ple d’espai còsmic
ens rosega la cara; per a qui no romandria, l’anhelada,
que dolçament decep, que enfront del solitari cor
àrdua es dreça? És més lleu per als amants?
Ai, ells no fan més que tapar-se l’un a l’altre llur fat.
No ho saps encara? Llança el buit enfora dels teus braços
cap als espais que respirem; potser els ocells
sentiran l’aire eixamplar-se amb vol més íntim.

 ...
Trad.: Joan Vinyoli
Per llegir-la COMPLETA

dissabte, 2 de juliol de 2011

Trieste, d'Umberto Saba




TRIESTE




L’he travessada tota
i una costa he pujat,
al principi poblada, enllà deserta,
closa per un murell:
un racó on, solitari,
m’assec. On ell acaba
diria que s’acaba la ciutat.

Trieste té una gràcia
esquerpa. Si agrada
és com un minyonàs golut i aspre,
d’esguard blavís i mans balderes
per regalar una flor;
com un amor
amb gelosia.
De la pujada estant, veig cada església
i els carrers descobreixo, vagin a platja lliure
o al turó de carena pedregosa
on una casa, l’última, s’aferra.
Giravolteja
entorn de tota cosa
un aire estrany, un aire de tempesta,
l’aire nadiu.

La ciutat meva que pertot és viva,
té el racó fet per mi, pel viure meu
esquiu i pensatiu.


Trad.: Tomàs Garcès

divendres, 1 de juliol de 2011

Camí de Trieste



   Pilar coneix el llistat - tot i que nebulós, inacabat... - de les meves ciutats preferides (algunes ja he tingut la sort de visitar-les, d'altres seran sempre un somni ); sabia, per tant, que Trieste hi ocupava un lloc preferent i per això va decidir, ja fa uns mesos, regalar-me, per encetar l'estiu, un breu viatge a aquesta ciutat cruïlla d el'Adriàtic.
   El darrer cap de setmana vam estar a Barcelona. El motiu principal era que la meva filla Marina feia una representació de Commedia dell'arte, com a treball de fi de curs, però vam tenir temps també de visitar l'exposició sobre La Trieste de Magris que s'exhibeix al CCCB fins al 17 de juliol. La mostra és realment magnífica, tan varida com suggerent.
   La vessant literària hi és privilegiada, i és això precisament el que més m'interessa de la ciutat. Em fa molta il·lusió rastrejar les petjades de Joyce i d'Svevo, de Saba i de Rilke, però també coneixer d'altres escriptors triestrians, en italià i en eslovè, i que ens amerem d'aquell aroma a la vegada de singularitat i de cosmopolitisme, de multiculturalitat i d'obertura que tan bé ens ha descrit Claudio Magris.
   Anirem contant-ho.