dimecres, 31 d’agost de 2011

Del nou i el vell





   La majoria de les vegades les possibilitats creatives d'allò nou només es descobreixen lentament gràcies a les velles formes, a vells instruments i àrees d'expressió que en el fons ja estan sentenciats per l'aparició del nou però que, sota la pressió de la novetat imminent, atansen un floriment eufòric.

Lázló Moholy-Nagy

dimarts, 30 d’agost de 2011

dilluns, 29 d’agost de 2011

Un ésser mòbil: (versions de Paul Éluard, 23)




Un cos



D’aquest costat hi ha l’estiu
La música a la gàbia
La llengua al palau dels ocells
El riu de la saurina
D’un fluent que em crema entre les mans

És bruna
Amb la carn dura
Marcada de blau
Molt dura daurada de força
Una tulipa al vespre
Carícies de raïm

És blanca
Tendra roja i ataronjada
El calor l’afebleix
Herba clara perla inerta
Tota una platja tímida
Caiguda d’un cel de cotó

Cap joc no ens diverteix
Les nostres armes tenen poc espai
És un bell estiu sense vels
El pesat deure de l’estiu

(Une longue réflexion amoureuse)


dissabte, 27 d’agost de 2011

Afinitats electives: Xavier Miserachs, repòrter social




   Xavier Miserachs (1937 - 1998) és un dels principals exponents del grup barcelonés dels seixanta ( Oriol Maspons, Ricard Tarré, Leopold Pomés, Ramon Masats...) que introduiran en el panorama fotogràfic català un  llenguatge renovat, que prima la realitat social, la vida del carrer, la gent anònima... bastit sobre la base del neorealisme. 
   La seva presa de contacte amb la fotografia es produeix durant l'estada a l'Institut Tècnic Eulàlia i, en 1952 ingresa en l'Agrupació fotogràfica de Catalunya i, tot i que arriba a estudiar cins anys de medicina, n'abandona finalment la carrera per dedicar-se definitivament a la fotografia.
   La dècada dels seixant representa, com ja hem dit a l'inici, un període substancial en la seva obra creativa: Publica dos llibres en certa manera fundacionals d'aquella nova mirada: Barcelona blanc i negre (1965) i Costa Brava Show (1966), col·labora com a  repòrter en múltiples publicacions periòdiques (especialment de la revista Triunfo, amb la qual va arribar a signar un contracte d'exclusivitat), com a consequència d'aquesta tasca documental viatge a nombrosos indrets del món i esdevé un testimoni privilegiat d'episodis històrics com el maig parisí del 68. la primavera de Praga o el fenòmen britànic dels Beatles. El 1969 cofunda  l'escola EINA i esdevé el seu primer director.
    La tasca creativa de Miserachcs és caracteritza per la seva amplitud d'aspectes. Així, cal ressenyar les seves incursions en el cinema, com a director de fotografia en dos films undergraund dirigits per Enric Vila Matas i per Emma Cohen  o amb la direcció del curt metratge AMÉN. També es força rellevant la seva producció bibliogràfica.
   El proppassat 21 de febrer de 2011 , com a conseqüència d'un procés de negociacions amb la família l'arxiu el seu arxiu va ser lliurat al Centre d'estudis i documentació del MACBA que amb els seus materials ha constituït el Fons Xavier Miserachs.
   El que més m'interessa de la seva obra és aquesta capacitat de confeccionar un "relat social", que mostra la realitat amb tota la seva vivesa a la vegada que hi inocula una visió subjectiva, un punt de vista personal.




dimecres, 24 d’agost de 2011

Les primeres fotos



   A l'estiu sempre hi ha uns dies, almenys a mi em passa, que aprofitant les vacances ens ve la dèria d'intentar ordenar calaixos i caixons replets d'un munt de material guardat un dia i pot ser oblidat. Ahir va ser un dia d'aquests, així que vaig començar a classificar tot el que tenia amuntonat al damunt la taula de la cotxera reconvertida en arxiu-magatzem i després, encara, em vaig fixar ebn una bossa on hi havia centenars de fotografies barrejades, de diferents formats i èpoques. Hi vaig trobar un sobre vell i, a dins, un grapat de fotos en blanc i negre i format petit,entelades pel pas d'uns quaranta-cinc d'anys.
   Sabia que existien però feia temps que les tenia semioblidades i ja no sabia on eren. Es tractava de les primeres fotos que vaig fer, quan apenes tindria uns tretze anys: Era a mitjan dels seixanta i el meu pare acabava de comprar una càmera welisa (algun dia caldrà parlar del meu pare i del seu tarannà modern malgrat la condició tan humil de la meva família). Em sembla recordar que ben aviat em vaig apoderar de la "màquina de retratar" i em vaig dedicar a fer fotos als amics, als carrers, edificis o indrets emblemàtics del poble o del terme. Ara les tenia a les mans i m'emocionava de veure els canvis soferts, i aquella "intenció fotogràfica" que, mai no ho havia pensat fins ara, ja bategava a dins meu.
   La veritat és que totes i cadascuna m'agraden més o menys per alguna cosa però, finalment, he elegit per il·lustrar aquest apunt una on es pot veure la colla més estreta d'amics (Costeta, Oliver "el tramusser", el meu germà Toni i el meu cosí José Vicente) jugant en un sequer a tocar del poble, en una positura tan espontània com "cinematogràfica", i una altra feta des de l'enforcadura que formen els Serrillars i el Tossal Gros, on es pot veure bona part del perfil del meu poble, Gata, allà davall i la sil·lueta esfumada del Montgó cloent l'horitzó. Recorde perfectament l'empinada i agoserada excursió muntanya amunt per dins la garriga o per l'agrest torrentera del barranc, duent la preciada càmera (que, de ben segur, havia tret de casa d'amagat, o sense dir on anava) per fixar sobre el paper aquelles imatges muntanyenques que suposaven - per a aquell xiquet que accedia a l'adolescència - un dels paisatges més potents del seu poble.



dilluns, 22 d’agost de 2011

Un estiu amb Enric Valor (contribució al projecte col·lectiu 100 anys de Valor)



   Aprofitant la proposta de celebrar a la xarxa els Cent anys de Valor, he intentat recordar els episodis més rellevants de la meva vida relacionats amb el patriarca de la narrativa valenciana del segle XX. A l'inici he trobat un esdeveniment ben nítid: era a finals dels seixanta i jo, un jove de quinze o setze anys que un dia  va ser  enlluernat per una humil paradeta, muntada - com una aparició miraculosa -a la plaça Nova del seu poble. Era la primera vegada vegada que veia exposats i a la venda llibres en la llengua que sempre havia parlat. Aquí s'encetaria el meu accès al món literari, cultural i reivindicatiu del valencianisme. Entre el grapadet de llibres que vaig comprar aquell dia hi havia Meravelles i picardies. Rondalles valencianes, I de l'escriptor castellut i la Gramàtica Valenciana de Carles Salvador, que em va servir de manual en el curs de llengua per correspondència de "Lo Rat Penat" que coordinava Enric Valor, al qual em vaig inscriure tot seguit. Encara ara recorde la seva lletra tan bella i minuciosa en les correccions i orientacions dels exercicis que anàvem realitzant.
   Després d'aquesta trobada inicial, la meva vida ha estat esquitxada de moments més o menys importants o emotius centrats en la figura del mestre: la lectura dels llibres valorians que anaven editant-se a comptagotes al llarg de la dècada dels 80 - i, especialment, l'adquisició per a la meva primera  filla de la bella col·lecció infantil de les Rondalles a Gregal Llibres, adaptades per Rosa Serrano -,  l'inici a finals del 1985, amb una colla de companys de la comarca, de la revista de literatura L'Aiguadolç amb un primer dossier sobre Enric Valor i la seva obra, la participació, durant els noranta, en activitats - alguna vegada amb la  presència de l'escriptor-de divulgació literària i d'aprofitament didàctic  de la seva obra, especialment arran de la negativa de l'ajuntament de Castalla de posar el nom de l'escriptor a l'institut de la localitat o, ja en aquesta darrera dècada, les visites rituals a espais emblemàtics de la seva obra com el mas de Planisses (el Benissuai de Cassana), el llavador de Penàguila o el mas de l'Arbre (a la serra d'Aitana)... De tot aquest seguit de records, m'ha semblat el més pertinent destacar l'impacte de la lectura de la trilogia narrativa que conforma el "Cicle de Cassana" ( Sense la terra promesa, Temps de batuda i Enllà de l'horitzó ).  Era una edició magnífica de només 500 estoigs (el meu feia el 380), numerats i signats per l'autor, acabada d'enllestir el 9 d'octubre de 1991; el respecte que em produïen les seves 1530 pàgines de bona literatura va fer que el projecte de la seva lectura completa es posposés fins l'estiu següent, el de l'any 1992. I fou, certament, memorable.
   Era el primer estiu que ens desplaçavem a la caseta de camp que acabàvem de comprar, una construcció tradicional, humil, que convidava a un estatisme elemental a recer de les parets grosses i fresques, del riu-rau o de la parra; assegut en una butaca de vímet o en una desballestada cadira de bova, llegia afanosament. Ara que ho recorde, aquella experiència se'm revela només equiparaqble a la que m'han produït  un nombre ben reduït de lectures. Salvades totes les distàncies que calga, la lectura d'aquesta trilogia narrativa va deixar-me una emprenta ben profunda, tal com les que m'han deixat, pel que fa a l'estil o a la temàtica, llibres com El dia del judici de Salvatore Satta, El guepard de T. de Lampedusa o Bearn de Ll. de Villalonga; i per fa a la literaturització d'un territori ancestral, a la narració del desenvolupament d'una radical crisi s del vell model social tradicional en trànsit cap a la modernitat, com per la voluntat de complexitat formal, m'evoca l'atracció amb què em van atrapar altres propostes literàries d'ambició totalitzant com els cicles que conformen La novel·la de Ferrara de G. Bassani o El quintet d'Alexandria de L. Durrell, i encara caldria afegir-hi la fluidesa hipnotitzant ud'un model de llengua tan culte com genuí, variat...
   Ara que Tandem edicions -l'editorial que ha publicat el "Cicle de Cassana", com molts dels altres llibres valorians- ha entrat en l'òrbita d'una editorial tan potent i emblemàtica com és el cas del grup d'Enciclopèdia Catalana, caldria que s'aprofités aquest centenari per eixamplar a tot el nostre àmbit linguístic el coneixement i la valoració d'aquest homenot valencià que, així ho crec, reuneix suficients mèrits per formar part de la plèiade literària catalana del segle XX.
   Sempre que he pogut, he recomanat aquesta experiència lectora als meus amics i coneguts i, en tot cas, no puc deixar de pensar com m'agradaria que molta gent pogués gaudir del plaer que em va proporcionar capbussar-me en aquest tan bell com xuclador univers literari valorià.

                                               

dijous, 11 d’agost de 2011

Afinitats electives: Lee Miller, enllà de l'estatua i l'espill


   La nordamericana Lee Miller (1907 - 1977) pertany al grup de dones   ( Meret Oppenheim, Dora Maar, Nusch, Leonora CarringtonGerda Taro..., a més d'altres com Ady Fidelin o Sònia Mosse)  d'aquell París avantvanguardista que, com ja he dit diverses vegades, m'interessa particularment. Es tracta d'un exemple ben representatiu  de la funció d'icona i estímul creatiu que aquelles dones van representar per al grup d'homes artistes (escriptors, pintors, fotògrafs...) adherits al moviment surrealista - en aquest sentit és ben representatiu el paper simbòlic de la Miller, representant el paper d'estàtua al curt de Jean Cocteau Le sang du poète. Però també ho és del fet que, més enllà d'aquest paper mediador i sublimat, elles foren també unes extraordinàries artistes - en el cas de la Miller com a fotògrafa -, al mateix nivell que els homes, encara que la seva importància hagi estat atenuada per la omnipresent visió androcentrista.
   A l'inic hi ha l'arribada, el 1929, de Lee Miller a París i la seva coneixença de Man Ray, i la seva decisió de viure junts. Serà Ray qui introduirà la Miller en la pràctica de la fotografia i aviat s'hi va establir també una relacio artística ben fructífera on cal destacar el paper decisiu que sembla que va jugar Lee en el descobriment fortuït i el desenvolupament d ela tècnica de la solarització, que tant ha caracteritzat l'obra de Man Ray.
   Ja en 1931 s'estableix pel seu compte, un any després es casa amb Aziz Eloui Bey i se'n va viure a El Caire, és l'època de les fotografies del desert i del seus monuments arqueològics. De retorn a Paris coneix l'escriptor surrealirsta Roland Penrose amb qui viurà una intanse relació passional fins el seu casament en 1947. En aquest període Miller treballa com a fotògrafa corresponsal de guerra, amb l'exercit americà recorrerà europa fins la derrota final d'Alemanya, on cal destacar els seus reportatges sobre l'alliberament dels camps d'extermini de Buchenwald i de Dachau. Això però, he lelgit per ilustrar l'entrada el conegut autoretrat a dins la banyera personal de Hitler al castell de Berchtesgarden.


dilluns, 8 d’agost de 2011

L'escull



Hi ha el fanal vers la nit
i és un gorg.

La mar com un anell
i es cargola

L’escull neix tot lliscadís
i creix trèmul.

diumenge, 7 d’agost de 2011

Un ésser mòbil: (Versions de Paul Éluard, 22)



Dit d'un dia

Per envoltar amb un poc més de tendresa el teu nom

El carrer era absurd i la casa amarga
El dia era esvarós la nit malalta

( La Dur Desir de durer )

dissabte, 6 d’agost de 2011

Record d'Hiroshima




L'Infant

Abans de tenir pressa, abans d'inventar l'hora
abans dels dinosaures, de Tarzan, dels darwinistes,
abans dels metros, dels llaguts i dels trineus,
abans del mar,conqueridor sense cronistes,
i dels estels parant la taula dels desficis,
abans dels savis, les presons i els coliseus
i tota terra d'artificis,
quan tot era un mantell de buit molt fi
i el negre un sol color sense cap vora,
aquest dolor d'infant que plora
ja era aquí.

                                 Carles Torner




divendres, 5 d’agost de 2011

Pensaments, 15: El temps d'una vida, 1



  
La plenitud de la vida cap igualment en el breu estremiment d'una flor de gesmil  com en el perllongat redolar d'una cinqueta

dijous, 4 d’agost de 2011

Set de llegir: plaers per a l'estiu


(Llibreria Lello&Irmao, Porto)

  
   Ahir, primer dia de tornada a casa, vam anar pel matí a fer gestions a Dénia i - assedegats de llibres nous com estàvem - vam passar per la llibreria. De seguida em va interessar  Fent camí. Rutes al voltant del riu Xaló/Gorgos, escrit per Joan Elies Andrés i publicat per Edicions 96: un llibre tan interessant com bellament editat que descriu exaustivament la conca de l'estimadíssim riu de la meva infantesa mitjançant dinou itineraris que comencen a la Serrella i davallen fins al Montgó, un conjunt de rutes presentades de manera tan amena com didàctica,  amb un aparell de descripcions,  mapes, gràfiques ben adient, i acompanyades d'un conjunt de textos que ens expliquen sintèticament elements essencials de la història, la geografia, els ecosistemes naturals i la cultura popular d'aquest territori tan genuí de la Marina Alta. Així, anireu passant dels moriscos als maulets, d'Alzraq a Joanot Martorell, d'Ausiàs Marc a tot un llarg estol de bandolers, de les pintures rupestres als marges de pedra seca, dels molins d'aigua als molins de vent, dels forns de calç a les sitges dels carboners, dels pous de neu als castells, torres i alqueries, dels riuraus a les pesqueres, dels arbres singulars a les festes populars, de les llegendes als costums tradicionals...
   
   Encara no havien rebut la comanda del llibre que els havia fet unes setmanes abans però, justament unes hores després, m'enviaven un missatge telèfònic per assabentar-me'n que justament els acabava d'arribar, així que he tingut l'excusa per tornar-hi. És tracta de Poesia de Jordi de Sant Jordi, en text original i versió de Carles Duarte, el primer lliurament de la col·lecció "Tast de Clàssics" de Barcino. Tenia molta gana de veure'l perquè em va semblar molt bé tant la idea de llençar una col·lecció de clàssics editats amb voluntat d'arribar "a tots els públics" com la campanya de llençament que se n'ha fet amb l'ús desinibit de les xarxes socials, les camisetes..., o els recitals públics de presentació que se n'han fet. Una primera ullada al llibre m'ha deixat prou satisfet: una factura senzilla però elegant, moderna, una introducció potser un pèl massa curta i tot però que fa una bona síntesi de l'autor i de la seva obra i l'edició acarada del poema original (que permet a qui vulguí l'accés directe i el fruïmnet del ritme i les cadències del vers clàssic) i de la versió feta per Duarte que, en primera instància em sembla àgil i adequada. Hi trobem els poemes més canònics d'aquest gran, tot i que prou desconegut, poeta valencià, com "just lo front port vostra bella semblança", "Desert d'amics, de béns e de senyor"  o "Tot jorns aprenc e desaprenc ensems" (també conegut com a "Cançó d'opòsits") un poema experimental, gairebé delirant, que ens sorprén pel seu ritme i la seva "modernitat", i que comença així:

el dia és nit i és fosca la claror
el temps passat se`m fa sempre present,
el fort és feble i el tou ho tinc per dur,
i, sense falta, em manca el que roman amb mi
...
(versió de Carles Duarte)

Una bona parella més de llibres a afegir a la llarga selecció que en vaig fer per iniciar l'estiu. El plaer està servit!

dimecres, 3 d’agost de 2011

dimarts, 2 d’agost de 2011

dilluns, 1 d’agost de 2011

De nou pel Mesa




Aquest matí hem anat a caminar pel riu Mesa. Ja fa temps que una i una altra vegada he anat deixant algun escrit al bloc per mostrar la meva predilecció per aquest lloc, que considere un dels meus paradisos particulars.
Avui hem tornat a fer el camí vora riu que baixa de Calmarza fins a Jaraba. Els impressionants espadats, increïblement alts i verticals, amb tots els tons dels ocres i els grisos, els estols de voltors fent cercles al cel, l'exuberant vegetació de ribera, les hortetes minuscules i mig abandonades..., i el corrent cristal·lí d'aigues fresques, motejades de tant en tant per petits ullals d'aigues tèbies, que convida irresistiblement a submergir-s'hi i envigorir la nuesa.
Com sempre ha estat un dels petits plaers més satisfactoris de l'estiu.