pensaments, 24: Elogi del recer

   La vida, com més autèntica és, més refusa l'espectacle.

S'albira el desembre

    El tren s’esgola, silenciós i suau. S’albira el desembre.

    A dins del vagó, assegut cómodament i amb els ulls tancats, penso en aquells que passen tota la vida ancorats en un punt i s'acostumen al pas espaiat dels trens que els esguerra les nits.

    S’albira el desembre. La tarda deixa anar el seu fruit, com una illa pansida.

    

     Al matí he vist el riu reviu. Rialler com una esquella. Una remor d’aigua descalça que s’obre al pessigolleig de la pluja. L’ànsia d’un retorn que ja evoca el son dolç de les onades.

    S’albira el desembre. A casa el gesmiler s’ufana camí de l’esporgada.

   A dins el vagó, amb els ulls tancats, m’endinso en un tel de llum. Potser, rere planures socarrades, amenaci la ceguera. Però ara tot és un baf tebi que s’engolfa a l’aixella del somni, com l’ombra en el solc.

   S’albira el desembre. I el darrer extrem evocarà, segur, el glop calent del sexe.   

Un ésser mòbil: (versions de Paul Éluard, i 30)

      Vint-i-vuit de novembre de mil nou-cents quaranta-sis

No envellirem ensems.

                       Heus aquí el dia

                       Sobrer: el temps desborda

El meu amor tan lleuger empoma  el pes d'un suplici.

(Le Temps Deborde)

Àlbum, 64: El mateix món

Modernitat

   L'època moderna és la de l'acceleració del temps històric ... Passen més coses i totes passen al mateix temps, no una rere l'altra, sinó simultàniament. Acceleració és fusió: tots els temps i tots els espais conflueixen en un aquí i un ara.

Octavio Paz

25-N: Contra la violència de gènere

     És cosa de totes i de tots. 

Cal que acudim als actes organitzats arreu contra la violència de gènere. 

A la nostra comarca podeu consultar-ne el llistat al bloc de la Xarxa de Dones de la Marina Alta.

Tacte d'ocell

tacte d'ocell,

lotus d'obscura carn

que ondula l'alba

Àlbum, 63: Esguard felí

Un ésser mòbil: (versions de Paul Éluard, 29)

En virtut de l’amor

He desnuat la cambra on dorm, on somnio,

Desnuat el camp i la ciutat on m’estic de pas,

On somnio insomne, on el sol  s’enlaira,

On,dins els meus ulls absents, las llum s’aplega.

Món de la petita felicitat, sense superfície i sense fons,

D’encants oblidats només reconeguts,

La naixença i la mort barregen el seu contagi

Als plec de la terra i del cel entrelligats.

No he separat res però he doblat el meu cor.

D’amar, ho he creat tot: real i imaginari.

He donat la seva raó, la seva forma, la seva calor,

I el seu paper immortal a aquella que m’il·lumina.

27 de novembre 1946  

(Le  Temps Deborde)

L'art de la paraula

   Poesia és l'art de la paraula, entenent per Art la Bellesa passada a través de l'home, i per Bellesa la revelació de l'essència per la forma.

Joan Maragall

Àlbum, 62: Molinell

Afinitats electives: Eva Rubinstein, la mirada humanitzada

 Eva Rubinstein és filla del famós músic Arthur Rubinstein. El viatge gairebé continu que comportava l'activitat dels progenitors va fer que nasqués a l'Argentina, estudiés dansa a París i s'iniciés com a dansarina a Nova York, després com a actriu de teatre... Aquella mateixa vida de petita, tan atrafegada i cosmopolita, és  també a la base de la seva "experiència de solitud, de "xiqueta que mira" - ho tenia "tot" menys l'atenció directa dels pares. 

I quan es va casar amb W. Sloane Coffin, prestigiós clergue presbiterià nordamericà i activista pels drets civils, després d'una primera etapa apassionant, de compromís i activitats conjuntes, el naixement de tres fills la van tornar a reduir a l'espai privat. De nou eclipsada i allunyada de l'home actiu i brillant. 

Finalment,  ja a mitjans del seixanta, amb el divorci, Eva troba el seu camí de realització personal a través de la fotografia auxiliada per Sean Kenan. Col·labora amb Lisette Model i Diane Arbus. Es tracta d'un abocament apassionat al món de la fotografia que la va aconduir amb una relativa ràpidesa a assolir un important reconeixement internacional.

Un èxit que es recolza en un estil intimista - sovint amb un toc d'una "desolació" que recorda els quadres d'un dels seus més admirats pintors, E. Hopper - basat en la captació de l'esser humà (nus, ésser anònims, desvalguts...) i espais o objectes íntims, quotidians, amb un interés rellevant pel tractament de la llum. Un punt de vista plenament humanitzat, d'empatia envers el que retrata.

Re(a)cords inventats

Temps és de no-temps, quan els fills inventaven les seves mares.
Una llavor de goig al ventre. I en la mar prohibida agombolaven el nu dins d'un son d'abans del fred i les cobertures.
I el bany inaugural. Estrena del repic de la pluja en la pell, l'ordit fi del plaer

Je me souviens...: (De les pixarrades de la infantesa)

De quan apostàvem a veure

qui pixava més alt, més lluny.

Pensaments, 23: El temps d'una vida, 2

 ...  Perquè el temps de cadascú tampoc no es crea ni es destrueix: ara es dissol, ara es coagula, mentre flueix .... 

Jo, que no he valgut els budells d'un gos...

   Aquesta vesprada he assistit a Xàbia a un esdeveniment cultural, complex i a la vegada subtil, sofisticat i a la vegada emotiu, que m'ha deixat una magnífca impressió. És tracta de  l'acte inaugural de l'exposició Cant a l'esperança 3, de Pepa Espasa. 

   A l'inici hi ha la trobada  de Pepa amb un poema traduït a l'italià de l'escriptora afganesa Nadià Anjoman que l'acondueix a demanar la col·laboració de Maria Josep Escrivà per tal de traduir-lo. La poetessa va provocar un profund impacte en totes dues: Maria Josep va buscar l'ajut de Josep Vicent Cabrera perquè anés traduint més poemes de Nadià, principalment a partir de la versió anglesa, mentre que aquelles traduccions servien de mortiu d'inspiració perquè Pepa anés desenvolupant un projecte artístic relacionat en l'opressió i la violència de gènere. Justament aquest Cant a l'esperança.

   Ara, per tal de fer conéixer tot aquest treball al públic, han cercat la col·laboració de la pianista xabiera Marta Espinós i han confeccionat un espectacle de recitat i música - acompanyat d'un senzill i delicat llibret de Nadià Anjoman, Jo, que no he valgut els budells d'un gos, editat per Ed. 96. Un acte integrat en la programació que la regidoria d'igualtat de l'Ajuntament de Xàbia desenvoluparà al voltat del dia contra la violència de gènere que m`ha sorprés per la seva rara bellesa i harmonia, com també  ha captivat plenament  la gentada que omplia de gom a gom l'Espai Lambert.

UN POEMA

Cap desig d'obrir la boca.

De què hauria de cantar jo...?

Jo, que sóc odiada per la vida.

Cap diferència entre cantar o no cantar.

Perquè hauria de parlar de la dolçor,

quan sent amargor?

Ai, el puny de l'opressor

colpeja la meua boca.

No tinc cap company a la vida

per qui puc ser dolça jo?

Cap diferència entre parlar, riure,

morir, ser.

Jo i la meua solitud cansada

amb aflicció i tristesa.

He nascut per al no-res.

Que hauria de fer amb una ala travada,

que no em deixa volar?

He estat en silenci molt de temps,

però no oblide mai la melodia,

perquè cada moment xiuxiuege

les cançons del meu cor,

que em recorden

el dia en què rebentaré aquesta gàbia

i volaré d'aquesta solitud i

cantaré com una malenconiosa.

No sóc pas pollancre feble

per a ser sacsat per qualsevol vent.

Sóc una dona afganesa,

cosa que només significa lamentar-se.

... i una mostra de la mestria musical de Marta:

Montserrat Roig: Una pàtria feta de llengua i d'infantesa

      Vull dir-ho: en aquells anys vuitanta, que foren tan importants per a la meva maduració literària, l'obra de Montserrat Roig hi va jugar un paper molt destacat. Per dir-ho ras i curt, les seves històries m'arrossegaven i la seva manera de contar em fascinava. També l'admirava per la seva finor intel·lectual i pel seu compromís cívic i polític. És tracta d'una figura tan important com malaguanyada per a la nostra literatura,; tant, que crec que fins i tots seria un bon programa proposar-se d'escriure tot allò "que ella hauria escrit de seguir viva". Ara, per tal de participar a l'homenatge blocaire amb motiu del 20é aniversari d ela seva mort, m'acontentaré només amb una breu citació extreta del seu llibre Digues que m'estimes encara que sigui mentida:

Ha estat dit moltes vegades que dins de tot infant hi ha un poeta i que l'escriptor busca la infantesa per retrobar-se, sabent que no tornarà mai. La pàtria no és només la infantesa, però tampoc és la llengua. La pàtria és totes dues coses alhora. Si no podem recordar  l'una i usar l'altra ens falta l'alè. Una antropòloga nordamericana cita la frase d'una dona apatxe dels nostres dies: "Si perdem la nostra llengua, perdrem el  nostre alè, i aleshores morirem i serem arrossegats com les fulles del vent".

Nit amb ungles

 la nit treu ungles

i escriu pecat

al son blanc d'una verge

Allà (un poema per a les desenes històries veïnals)

 El veí de dalt - "anima mater" de  l'apassionant aventura d'escriure relats cooperatius que porta el nom d'Històries veïnals - em va demanar un poema inèdit perquè serveixi -juntament amb les aportacions d'altres deu "veterans"-  d'ingredient en l'elaboració de les narracions de la desena edició que ara comença. 

   Jo, tan content com disciplinat, vaig escriure aquest enigmàtic (o no tant?) poema:

Allà

On neix un riu

Allà on el tèrbol, sota el tou de l’herba

-          un parrup d’esgarrifances

El mot-toc ungleja al llindar de l’ofrena

On bat l’esglai del ossos

Allà on el silenci és festeig, barca i ona,

-          un tremolor de tudó femella

Els dits-enginy  palpegen abans de l’alba

On (en)vesteix la flama

Allà on cova el llamp i s’encén la bo(t)ja

-          una claror de senda novella

La serp-sigil miralleja al replanell de l’escàndol 

  

Pensaments, 22: Del Jo i l'Altre

Només si arribéssim a despendre´ns del Jo, podríem parlar per a U Mateix

Un ésser mòbil: (Versions de Paul Éluard, 28)

L’extasi

Sóc davant aquest paisatge femení

Com un infant davant el foc

Somrient vagament i amb les llàgrimes als ulls

Davant aquest paisatge on tot em commou

On els miralls s’entelen on els miralls s’aclareixen

Reflectint dos cossos nus estació contra estació

Tinc tantes raons per a perdre’m

En aquesta terra sense camins i sota aquest cel sense horitzó

Belles raons que jo ignorava ahir

I que ja mai no oblidaré

Belles  claus de les mirades claus filles d’elles mateixes

Davant aquest paisatge on la natura és meva

Davant el foc el primer foc

Bona raó mestra

Estrella identificada

I sobre la terra i davall del cel fora del meu cor i a dins del meu cor

Segon brot primera fulla verda

Que la mar cobreix amb les seves ales

I el sol al final de tot venint de nosaltres

Sóc davant aquest paisatge femení

Com una branca al foc.

24 de novembre 1946

(Le temps Deborde)

Viure

Flor de l'alè

com el rent de la saba

unflant la tija

Flor del deler

com s'empina la saba

a dalt la tija

Flor del postrem

com es gebra la saba

cremant la tija

Embolicar(n)-se

la pedra es trena

acoblada com l'heura,

embolica(r)nt-se

Escapada de Tots Sants: Albarracín

   De tornada d'Ateca, el poble de Pilar, hem passat vora un dia i mig a Albarracin. No ens ha defraudat gens ni mica: és tracta d'una població ben singular, en un entorn natural impressionant.

   Aquesta és la tercera vegada que la visito, la primera va ser als anys '70, i m'ha sorprés el procés continuat, i reeixit, de restauració que s'hi ha anat desenvolupant.

    I tanmateix, com és de difícil mantenir, i fer progressar aquestes comarques d'interior. Una dada esfereïdora. Llegeixo en un fullet informatiu que la comarca de la "Sierra d'Albarracín" compta amb vora 1500 Km2 i amb només 5000 habitants; és a dir, en una extensió si fa no fa com les dues nostres Marines hi ha cent vegades menys població... Qui pot dir que aquest és un bon model de progrés econòmic i social?

Àlbum, 61: Ateca al llindar de novembre