Encontre d'escriptor d'Eivissa i la Marina

divendres, 30 desembre de 2011

Dona i literatura




   ... les escriptores,  ja no som l'objecte passiu que necessita el diable per a tenir veu de subjecte, ni tampoc dones que escrivim perquè necessitem, només, expressar la nostra condició sexual.

Montserrat Roig 

dimecres, 28 desembre de 2011

Llambreig rebel




llambreig rebel
com cinquetes de joia
pel llom del riu

rialles dislocades
d'un cos fet encenalls

dimarts, 27 desembre de 2011

Pensaments, 26: hivern (2)




    La llum s'ajaça exhausta i a l'horitzó s'ensuma la saviesa. Qui careneja sap que encara és viu, perquè encara aprèn.

dissabte, 24 desembre de 2011

divendres, 23 desembre de 2011

Afinitats electives: La ressurrection des mannequins, de Man Ray


    

 
  L'any 1938 Paul Éluard - el poeta del qual acabo de fer-ne un seguit de traducccions - i André Breton van organitzar a la Galerie des Beaux Arts de París L'exposition Internationale du Surréalisme. Hi van convidar quinze artistes plàstics: Salvador Dalí, Óscar Domínguez, Marcel Duchamp, Malet Leo, André Masson, Joan Miró, Wolfgang Paal, Kurt Seligmann, Yves Tanguy, Jean Marcel, Max Ernst, Espinoza, Henry Maurice, Sonia Mosse, i Man Ray, a cadascun dels quals hom va lliurar un maniquí per tal que el feren sevir com a base de la seva creació.
     Man Ray, un dels fotògrafs més esmentats en aquestes afinitats electives, se'n va encarregar del comisariat tècnic de l'exposició i, vint anys després, va publicar el llibre La ressurrection des mannequins, una edició limitada de les fotografies de les obres presentades, juntament amb un text explicatiu.
     Cal dir que els maniquins han estat sovint objecte de la meva curiositat fotogràfica, com podeu veure en alguns posts ja publicats (maniquins o  maniquí incandescent entre altres). L'exemple paradismàtic d'això seria la nina que tenim adoptada a casa i que em va inspirar el relat objet trouvé

dimecres, 21 desembre de 2011

El Cant de la Sibil·la





 Demà per la vesprada podrem assistir, a Teulada, a la recuperació del Cant de la Sibil·la

dilluns, 19 desembre de 2011

diumenge, 18 desembre de 2011

Gràcies Pep. Visca el Barça






Oda a Pep Guardiola


Salut, germà dels poltres
de peülla de tro!
Per tu,
la catifa de gespa arranada
es torna un univers de planetes que giren
al teu voltant.
Tu t’alces i renilles
i amb ulls punyents escrutes
l’horitzó bramador.
Sacseges la crinera
del teu dorsal, l’espinada
s’arqueja, mous les cames esveltes i fràgils
i amb braços oberts
debanes la madeixa invisible del joc.
Salut, germà dels poltres
de peülla de tro!
Salut, fill de la gràcia
i del vent!
Aranya cerebral
que controles els fils
elèctrics de la tarda.
Teixeixes les jugades,
del teixit en fas veles que s’inflen
i en sostens l’entramat.
La gespa es fa mar blava de somnis.
Llavors, mentre llisca la quilla,
tu vigiles de lluny i ets a prop.
Arbre central, pal major
i, alhora, el dofí ensabonat
que segueix el vaixell per les ones.
Salut, fill de la gràcia
i del vent!

Salut, constructor de camins,
geòmetra carnal, arquitecte
de torres de victòria!
Tu enderroques ruïnes antigues,
traces els fonaments de l’edifici nou.
Excaves amb els ulls
negres de voluntat
un feix de rases fèrtils
i, amb el compàs del braços,
amides, i estableixes el pilar poderós
d’on sorgiran els nervis de la màgia.
I si el llapis d’un dit diu: "aquí",
és aquí on la dansa comença,
sota la volta esplèndida
que has bastit paral·lela del cel.
Salut, constructor de camins,
geòmetra carnal, arquitecte!


Salut, oh pagès radical!
Llaurador impenitent, arada, espiga,
tany vigorós que t’has alçat i granes,
feliç, quadribarrat, a les tardes de glòria.
Tu que cobres la glòria
que has donat al company
amb un petó a la galta!
Dius: "aquí". I és aquí.
I entre els pèls de la cara
neix una rosa mascle.
I riuen entendrides les mares catalanes.
Salut, fill etern,
adolescent perpetu de carona barbada!


Salut, símbol del goig mental
de les ciències exactes!
Salut, cadell suat,
soldat enjogassat
i subtil estrateg de les batalles!
Tu, l’heroi del present,
per més que els segles passin,
no passaràs amb ells.
Romandràs, quan tu i jo siguem cendra,
vivent en la llegenda de la fama
i en aquesta corona modesta que ara treno,
amb vers balbucejant,
per no entorpir l’esclat meravellós
dels versos certs de les teves passades.
Salut, símbol del goig mental
de les ciències exactes!

Narcís Comadira

Je me souviens...: (dels segells d'Ifni)



   De la il·lusió amb què retallava els estranys
segells  que portaven les cartes de Miguel,
 el cosí gran que feia de soldat a Sidi-Ifni.



dissabte, 17 desembre de 2011

divendres, 16 desembre de 2011

Presentació de Quadern de sal a Pedreguer


(Foto: Josep Castelló)

   Una cinquantena de persones - companys de treball, amics i veïns del poble - van omplir ahir de gom a gom la sala de la casa de cultura  de Pedreguer on presentàvem el poemari Quadern de sal
   N'estic molt agraït tant de la càlida predisposició de la gent com de la  intessant presentació que en va fer Xavier Ortolà i del diàleg i recitat posterior que Maria Josep Escrivà va compartir amb mi. El resultat va ser una vetllada realment inoblidable on vaig poder fruir dels acostaments tan interessant a l'obra que feren  Xavier i Maria Josep, així com de l'estima de tanta gent. 
   Vull agrair també les fotos de l'acte que m'ha fet arribar el bon amic Josep Castelló.

(Foto: Josep Castelló)

dimecres, 14 desembre de 2011

dimarts, 13 desembre de 2011

El lector capaç




   Sovint un lector capaç descobreix en alguns escrits perfeccions diferents d'aquelles que hi va trobar o hi va percebre l'autor, i li dóna sentits i imatges més rics.

Michel Montaigne

dilluns, 12 desembre de 2011

"Cita mensual": la desena Història Veïnal



    Ja podeu llegir Cita mensual, aquest relat cooperatiu que vaig tenir l'honor d'iniciar jo mateix.
     I hem estat els primers!

diumenge, 11 desembre de 2011

De Sóc qui Sóc




 L'amiga Maria Josep m'ha enviat aquesta imatge per a anar fent boqueta de la presentació que farem el proper dijous a la Casa de Cultura de Pedreguer.

Àlbum, 66: Reverterit




Retorn a l'ombra,
mantell d'un solc
que el temps erosiona



dijous, 8 desembre de 2011

Afinitats electives: Spyrus Meletzis, els ulls de la resistència antifeixista grega



    Es ben poc coneguda l'heroica lluita antifeixista dels grecs contra l'ocupació del seu país durant la segona guerra,segurament perquè les forces conservadores i monàrquiques, davant l'hegemonia que en aquella lluita havien portat les forces comunistes, es van negar efectuar a un referèndum sobre el règim democràtic a establir i, amb l'ajut decisiu de les forces aliades occidentals, que no estaven disposades a què aquest país acabés alineant-se amb el bloc socialista, van abocar Grècia en una autèntica guerra civil.
   Pot ser per això, també és poc conegut Spyrus Meletzis (1906-2003), el fotògraf grec que va realitzar una extraordinaria tasca extraordinària de documentació gràfica de la resistència grega front a l'eix nazi-feixista.
    Meletzis va començar els seus treballs fotogràfics a l'ombra a finals dels anys vint, primer a l'ombra de Alexandros Panagiotou i posteriorment al taller de Giorgios Boukas, però l'interés fonamental de la seva obra rau, com hem dit, en els successius reportatges sobre la resistència (1942 - 1944), que fou recollit al llibre Amb els rebels a les muntanyes.  En les dècades posteriors es dedicaria al retrat i al reportatge centrat en les zones rurals gregues.
   Al meu parer, aquest material, relativament amagat durant la guerra freda, té un valor del tot equiparable  a l'efectuat per d'altres fotògrasf de renom, com Capa o Centelles sobre la nostra Guerra del 36-39, tant per la seva vàlua en la recuperació de la memòria històrica  com per la seva càrrega èpica i sentimental.


dimecres, 7 desembre de 2011

Desvetllament




temptant l'alè
d'alfàbrega al matí,
refent les ales

ja sento els esperons
del genet dels meus somnis

dimarts, 6 desembre de 2011

A propòsit de "El teu nom és un ésser viu", de Josep Manel Vidal





    Un seguit de  petites contrarietats (el llibre va tardar una mica en ser servit a la meva llibreria, l'exemplar que vaig comprar va resultar mal paginat...) però a la fi he pogut llegir El teu nom és un ésser viu de Josep Manel Vidal. Sembla que valia la pena pagar aquell preu per poder fruir-ne, i ara poder parlar-ne.
    La veritat és que l'amic Josep Manel ja em tenia acostumat a l'estil tan treballat com contingut, dels posts que penja regularment al seu bloc però, en llegir aquest recull, he tingut la impressió que el conjunt de proses poètiques que s'hi apleguen no suposen només una simple addició, sinó que hi ha subtil fil conductor que, en  engalzar-les, les potencia i dota el llibre d'una qualitat unitària que les sobrepassa.
   Aquest enfilall actua a la manera d'eix vertebrador bastit sobre un univers narratiu que orbita al voltant de l'experiència amorosa (una amalgama de desig, sensualitat,  erotisme..), on predomina la recreació demorada i el despullament de sentiments i de sensacions que va dibuixant el perfil fràgil i sinuós d'una dona fugaç i esmunyedissa, tot i la paradoxa de la seva vívida carnalitat. Es tracta de l'"estimada de carn i somni" d'una identitat tan polièdrica que pot adoptar l'aparença confortant de l'abraçada conjugal, l'anorreador acoblament de l'amant secreta, l'atuïdora atracció de la visió d'una dona anònima, inassolible... Un vagarejar que oscil·la entre la brevetat intensa de la plenitud eròtica i el desig-enyor callat però punyent de l'absència, on  la vivència erotitzada sembla erigir-se en l'agafador que permet resistir-se a l'erosió i el naufragi existencial.
     Podria posar en relleu trets ben diversos, a l'hora de justificar la magnífica impressió que m'ha deixat la lectura d'aquest llibre, però sobretot vull expressar que la qualitat que potser ha captivat més plenament la meva afecció literària ha estat la manera com Josep Manel ha sabut envolupar els relats d'una atmosfera poètica carregada de potència evocadora, tot i el seu ancoratge en la quotidianitat. I crec que els recursos essencials per assolir això han estat l'elecció d'un lèxic tan ric com ajustat i, sobretot, la utilització tan eficaç del descripcionisme, que aconsegueix que els estats de la natura arribin a fusionar-se harmoniosament amb  els sentiments i les sensacions del protagonista i en facin, fins i tot, d'hàbil caixa de ressonància, impregnant el conjunt del llibre d'un aire intimista i sensual on es barreja l'atracció amb la contemplació, la passió amb l'enyor, l'esclat amb el silenci.

dissabte, 3 desembre de 2011