Moltes vegades ho he pensat, sense gosar a creure-m'ho massa. Em deia, "on hi ha hagut, sempre n'hi resta". Però sempre tornava de les manifestacions amb aquella sensació d'una València terra hostil, senyoreta i casposa, que tancava les portes i girava l'esquena a la gent que hi havia anat per arraulir-se al melic matern del poble valencià i sentir-se un.
Però és clar que València també ha segut la dels agermanats, la ferma defensora dels furs, la ciutat popular, obrera, llauradora i menestral, laica i republicana, defensora de la solidaritat, de la justícia i de la llibertat...
Aquests dies, finalment, hem albirat que potser encara tot s'hi pot redreçar, perquè hem vist els rebesnéts del Tio Canya, el joves estudiants dels nostres pobles, prendre el carrer i plantar cara a l'agressió i a la ignomínia. I no només aquells que estan estudiant a València o prou a prop (Castelló, Tortosa...) per afegir-s`hi; també hem vist els nostres fills escampats pel món (Barcelona, Londres...) calçar-se les velles espardenyes i prendre el carrer de les seves ciutats d'adopció per clamar i ésser a prop de les seves amigues i amics del poble, ajuntar-se tots (físicament o virtualment) i fer pinya per la dignitat d'aquesta ciutat gresol, ventre dels valencians.
Avui hem girat els ulls vers tu i hem vist el penó a dalt la torre, i hem plorat dels nostres ulls i hem besat la terra... Un glop d'esperança? Per si de cas, n'he volgut escriure aquest petit poema:
nostra ets València!
vers tu girem els ulls
Cap i Casal
per engalzar-te al dit
l'anell de llibertat
0 comentaris:
Publica un comentari