dilluns, 19 de març de 2012

Carcassona, Cirlot i Jo




    Una recent exposició al Centre d'Arts Santa Mònica ens ha tornat a recordar la figura de Juan Eduardo Cirlot, es tracta d'un poeta i artista singular vinculat al surrealisme i a tradicions simbòliques inserides en l'espiritualisme mistèric,  del qual n'he tingut fins ara només un coneixement tangencial, resumit en alguns episodis vitals, algunes nocions sobre el seu univers creatiu i a la lectura, poc aprofundida, d'alguns del seus poemes.
   Ara, la lectura, a la revista Quimera de desembre passat, de l'article "Cirlot i la filosofia oculta", de Javier Calvo em va posar al davant dels ulls aquest fragment, referit a un d'aquells esdeveniments especials que ell considerava "peregrinacions màgiques":
   
   Hacia 1960 fui a la ciudad de Carcasonne, solo, en enero (...) Percibía que alguien o algo me llamaba desde allí. (Al llegar allí), me paseé  incansable, hice la circunrotación de la ciudad murada tres veces, por el exterior, por lo alto de los muros, por el interior, y oí misa en la iglesia gótica (...) Luego recorrí la ciudad baja, asistí a un oficio religioso en una iglesia de ella. Regresé al hotel y tras otra noche de insomnio emprendí el regreso a Barcelona. En el tren (...) me hice casualmente un corte terrible en la mano derecha (...). Significación: yo no era digno de penetrar en el recinto y me herí, castigandome inconscientemente por mi audacia.


   Això em va impressionar ja que l'episodi narrat guarda un estrany paral·lelisme amb un fet també molt significatiu de la meva vida: Era l'inici de la primavera de l'any 2007 i Pilar i jo ens estàvem a Carcassona, en un viatge ple de significació per als dos,  ja que significava una mena de culminació i a la vegada de tomb decisiu en la nostra relació de parella. Era el segon dia d'estada a la ciutat i havíem decidir de pujar a visitar la ciutadella vella.  Quan ja havíem arribat a la darrera corba del camí d'ascens i ens trobàvem a uns metres de la porta d'accés al recinte murat, vaig voler fer-ne una foto. Anava reculant a poc a poc sense treure l'ull del visor de la màquina, perquè volia emmarcar el màxim de muralla i, de sobte, el buit em va engolir i vaig caure a plom, en un instant terrible, fins que vaig pegar amb la cara contra una mena d'escaló. El resultat va ser un tall tan profund que, en part, va arribar a perforar-me totalment el llavi superior, que va necessitar d'alguns punts de sutura i que hi va deixar un senyal permanent.
   En aquell moment em va semblar que es tractava d'una mena d'ofrena al déus o de penyora que calia pagar per la gosadia d'haver imposat la nostra unió. Ara, llegint l'experiència de Cirlot i la seva "lectura esotèrica", em sembla que d'alguna manera, aquella ferida va ser un fet essencial, d'alguna manera extraordinari.
   La fotografia que hi vaig fer en caure és la que teniu encapçalant aquest text.  I aquí davall en teniu una altra, feta uns dies després, on es veu la ferida.