Proust m’encomanava
el
seu plaer demorat
mentre llegia
La dona s’enfila als
prestatges
Per acaronar el son dels llibres.
Era primavera:
A l’empar de la pau
es cabdella la gata
tal com els ocells niaven
al ràfec de la meva
infantesa.
Era l’hora plena:
Des dels ulls alts del
balcó
S’escola la transparència
en el fosc silenci de les
lletres.
La dona fa un lleu
trontoll,
es redreça d’un gest felí
i xiscla com l’oronella.
I el meu trasbals, ensurt de càntir:
si entomar-la gata
o envolar-la milotxa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada