dilluns, 4 de juny de 2012

Jo que de la gran Safo en sóc parell: (Versions de Paul Verlaine, 7)


(Imatge: Théodore Chasseriau)


Les amigues (i VI)
Safo
Sappho


Furiosa, amb  ulls enfonsats i pits  tibats,
Safo, que el llanguiment del seu desig la irrita,
Corre com una lloba pels llargs  arenys gelats

Ella  pensa amb Faó, del ritu oblidadissa,
I, en veure  el seu vagit fins on es menytenia,
Arrenca els seus cabells immensos a grapats;

Després ella s’evoca,  amb recances contínues,
Dels dies que  lluia, pura la jove gloria
Dels seus amors cantats en vers que la memòria
De l’ànima rediu  a les verges dormides:

I vejau que Ella abaixa les parpelles esvaïdes
I es llança a dins la mar   on la crida la Moira, -
Mentre al cel esclata,aflamant l'aigua fosca,
La pàl·lida Selene que venja les amigues.